Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sentiments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sentiments. Mostrar tots els missatges

Quan les pors dominen la meva vida

(Dedicat a Y)


“La mida dels monstres dependrà de la por que els tinguis.” Aquesta frase, que vaig llegir en algun lloc, em sembla una manera molt gràfica d'explicar què ens passa quan ens deixem dominar per les pors.

L'ésser humà es mou entre 4 sentiments bàsics: tristesa, ràbia, por i alegria, i una infinitat de sentiments més, que es consideren més complexes per tenir components o ser variacions d'aquests quatre bàsics: vergonya, culpa, compassió, amor, desesperació, plenitud... i moltes més emocions.

Quan tenim a la nostra disposició els 4 sentiments d'una manera equitativa i equilibrada, aquests es manifestaran d'acord amb les circumstàncies de la nostra vida, d'una manera proporcionada. Per exemple, quan algú em falta el respecte d'alguna manera, sentiré ràbia. Si em comuniquen la defunció d’un ésser estimat, sentiré tristesa. La por s'hauria de limitar a les situacions reals de perill. La major part del temps hauríem de sentir-nos alegres o feliços.

Per a què serveix la por? La por és un sentiment que serveix per advertir-nos del perill. Una persona que no sent mai por, podrà posar-se en situacions de perill, d'alt risc, que atempten contra la seva pròpia vida. La por, en la seva justa mesura, compleix una funció protectora. Però, si bé la persona que no sent por pot posar la seva vida en perill, la persona que sent por davant de qualsevol situació es veurà frenada i limitada.


Quan predomina qualsevol sentiment per sobre dels altres, es pot estar fent un mecanisme per anul·lar els altres sentiments. Un excés de por ens està limitant, fins i tot anul·lant la ràbia, la tristesa i, per suposat, l'alegria.

A què tenim por? Quan les pors són cap a alguna cosa externa, per exemple a la foscor, a estar sol, als llocs tancats, a les alçades, als animals... des de la nostra part més conscient haurem de valorar fins a quin punt hi ha un perill real i quina ha de ser la manera més adequada de protegir-nos d'aquest potencial perill. Les pors viuen en l'inconscient, d'una manera irracional. Intentem raonar-les i donar-los la seva justa mesura.

Quan les pors viuen a dins nostre: Un excés d'atenció a qualsevol sensació del cos (que ràpidament la nostra ment transforma en malaltia o perill) és una distorsió de la realitat. El cos humà està en constant moviment intern, fa la digestió, segrega tota mena d'hormones, envia informació a les diferents parts del cos... i tot això són processos naturals. Una interpretació d'aquests processos en forma de malaltia, estarà allunyant la nostra atenció de l'exterior, centrant tota la nostra atenció i energia en l'interior. Què hi ha a la nostra vida “externa” que volem evitar? Quines situacions de la nostra vida real estem deixant d'escoltar?

Per descomptat, cada persona és un món, i és qüestió de veure quina és la causa d’aquesta distorsió en cada cas.
Com a recomanació general, quan les pors paralitzen la nostra vida, ens impedeixen avançar, ens limiten la felicitat i el gaudir de la vida, hauríem buscar ajuda terapèutica. Tots mereixem ser feliços i viure relaxats.

Sentiments paràsits

Fins ara hem vist com les diferències culturals ens fan també diferents a l'hora d'expressar els sentiments. I també la influència familiar, que ens ha condicionat a l'hora d'aprendre què es pot expressar i què no.

Malgrat tot això, també hi ha una part innata en la persona, que ens fa diferents i únics a cadascú de nosaltres.


Però què passa quan no podem expressar un sentiment? Quan tenim prohibida la tristesa, per exemple, o la ràbia, o la por...? Doncs aquest sentiment no permès, es canalitza d'alguna altra manera: Aquesta energia que ens genera una situació i que no podem expressar de la manera més lògica, s'acumula i es transforma en un altre sentiment... o en alguna altra cosa. Posaré alguns exemples:

Hem d'agafar l'autobús. Anem tard, i correm. El veiem passar, arriba a la parada abans que nosaltres... Just quan hi arribem, l'autobús tanca les portes, arrenca i marxa. Situeu-vos per uns moments, a tots ens ha passat algun cop: què sentim? Quin és el sentiment que ens acudeix? Frustració. Impotència. I a sota, ràbia. Com l'expressem? Depèn: depèn de què ens han ensenyat. I del nostre impuls personal. La resposta lògica és l'expressió de la ràbia. I la mesura ha de ser proporcional a la mida de la frustració. Un renec, una paraulota, són el més adequat. Si comencem a donar puntades de peu a la marquesina, probablement estem expressant ràbia acumulada per altres motius. O estem canalitzant altres sentiments no expressats. Si no reaccionem, fins i tot si no sentim una mica de ràbia davant d'aquesta situació, tenim un problema: no som capaços de connectar amb la nostra ràbia.

Us posaré un altre exemple: La Maria deixa el seu xicot, en Joan. Trenca la relació. En Joan, que no es permet la tristesa perquè li han dit que “no fa home”, com que no pot sentir ni expressar la tristesa, ho transforma en ràbia. I se'n va a un bar, beu més del compte, i provoca una baralla, es pega amb un grup de “moteros” borratxos. Així, pot canalitzar el seu dolor. A sentir ràbia quan hauríem de sentir tristesa, se'n diu sentiment paràsit.

També podem trobar el cas contrari, i tota mena de combinacions entre sentiments reals i paràsits. Per exemple, teníem moltes expectatives posades en una entrevista de feina. Passem totes les proves i al final ens diuen que han seleccionat a un altre candidat. Frustració. Ràbia, i també tristesa. I potser por, de no trobar una altra feina. Podem reaccionar trucant a un amic, explicar-li i renegar, o plorar una mica. També li podem explicar que tenim por. Però si ens passem una setmana plorant, al llit, i sense parlar amb ningú, estem transformant la ràbia i la por en tristesa i depressió.

Sovint em trobo amb persones que m'estan explicant una situació molt dolorosa, amb un somriure als llavis...

En podria posar molts més d'exemples de sentiments paràsits, de com sentim una cosa en comptes d'una altra. És interessant fer una reflexió de les nostres reaccions davant diferents situacions, i analitzar, amb distància, quan ja no contaminem els nostres pensaments amb el sentiment viu, si la nostra resposta va ser l'adequada, tant quant al sentiment corresponent, com a la seva intensitat. Podem descobrir, sorpresos, que tenim tendència a expressar sovint la ràbia, o la tristesa, o la por, fins i tot l'alegria, i, en canvi, no expressem gairebé mai un altre sentiment. Descobrirem quins són els nostres sentiments permesos, prohibits i paràsits.

Sentiments permesos, sentiments prohibits

El context cultural ens condiciona des de petits a valorar de manera diferent uns sentiments i uns altres. Per exemple, hi ha un tòpic molt estès, que per sort cada cop es diu menys, i que tots coneixem: “els nens no ploren” (les nenes, en canvi, sí en tenen permís per fer-ho).


Aquests condicionants culturals varien força d'un país a un altre. El grup còmic El Tricicle van fer una gira mundial portant el seu humor a diferents escenaris. Explicaven que, a Finlàndia, la gent no reia, només aplaudia tímidament: mentre feien la seva primera representació allà, estaven patint, dalt de l'escenari, convençuts que el seu espectacle no els feia cap gràcia, potser no l'entenien, potser els ofenia... La crítica periodística els va deixar pels núvols. Simplement, la seva expressivitat cultural és diferent de la llatina, a la que estaven més acostumats. Un altre fenomen tristament curiós, va succeir durant la guerra del Vietnam: el personal sanitari internacional va constatar que els nens petits no sabien somriure...  Ningú somreia: no n'havien après...

Més enllà de la influència cultural, està la família. Hi ha una mena de codi, no escrit, que ens ensenya la família. Els petits observen als seus familiars i els imiten. En una família molt alegre, que sempre riuen, els nens aprenen a riure. Els pares porucs transmeten les seves pors als fills. Els pares que estan perpètuament enrabiats o es barallen a crits, ensenyen a expressar la ràbia com a sentiment habitual als fills. Serà cap a l'adolescència, quan la persona es desmarca de la família i coneix altres maneres de viure, que prendrà consciència que hi ha altres maneres de sentir i expressar, i decidirà quina adopta. Però no sempre és així: els patrons de comportament tendeixen a repetir-se d'una generació a una altra. Estan gravats a l'inconscient. Cal prendre'n consciència per poder canviar-los...

Però, hi ha sentiments prohibits? Què són?

Recordo una família, que havia perdut diversos familiars durant la guerra civil. La mare estava de dol. Continuava de dol, després de molts anys. No es permetia celebracions, no reia mai. D'alguna manera, es creia en l'obligació de “venerar” o “dignificar” la memòria dels seus difunts, injustament assassinats. I ho va transmetre als fills. Jo vaig conèixer a la filla, ja d'adulta, que era una persona d'aspecte seriós i formal. Amb els acudits, esbossava un tímid somriure. A les festes mai ballava. Després d'un treball terapèutic, va arribar a la conclusió que no tenia permís per manifestar l'alegria. A casa seva es considerava una falta de respecte cap als avantpassats difunts. No recordava que ningú li hagués dit, simplement, quan de petita reia o ballava, la mare li clavava una mirada severa i reprovadora. En va tenir prou amb unes poques d'aquestes mirades per aprendre que estava fent alguna cosa “mal feta”. Aquest aprenentatge es va quedar arrelat en el seu inconscient per sempre. Era una persona seriosa i formal, i no sabia per què fins que ho va poder treballar i es va alliberar de la prohibició parental. Com no podia ser d'una altra manera, va triar un marit seriós i formal. No hagués suportat estar al costat d'una persona alegre i ballarina...

Igual com es prohibeix l'alegria, també hi ha famílies que prohibeixen plorar o manifestar por, perquè es considera una debilitat. “No ploris, que fas el ridícul”, “Sembles un nen petit”. O les burles a la por: “de què tens por? Sembles babau”... etc.

I tu, què sents?

Sensacions, sentiments, emocions, passió...què son? Tothom sentim de la mateixa manera? Quants sentiments diferents som capaços de reconèixer? Hi ha emocions prohibides?


La sensació emana del primer contacte que tenim amb un objecte, persona, situació... a partir d'aquí es desencadena una de les altres tres: en ordre d'intensitat i de durada, una passió és breu i molt intensa, una emoció també és intensa però no tant i té una durada limitada, un sentiment és molt més permanent. També podem parlar de l'estat d'ànim, que pot variar d'un dia per l’altre.

Posaré un exemple: conèixer a una persona nova ens provoca algunes sensacions: agradables, desagradables, rebem una sèrie d'estímuls i en traiem conclusions; és simpàtic, és agradable, és sec, és tímid...és obert o tancat. Cap a aquesta nova persona que ha entrat en la nostra vida, podem tenir diferents nivells de sensació: un sentiment agradable que fa que tinguem ganes de tornar-la a veure, una emoció: per exemple m'ha agradat a un nivell més profund i vull molt més contacte amb aquesta persona, em remou coses per dins. Anem a suposar que hi ha un interès més amorós i l'altra persona em respon: durant un temps es desencadena una passió. I vivim una relació amorosa intensa. Aquesta passió durarà un temps i es transformarà en un sentiment, que és més suau i durador: l'amor. Encara que passi anys amb aquesta persona i senti amor cap a ella, seguiré experimentant emocions diferents: un dia em puc enfadar, i tinc una emoció de ràbia cap a ell o ella, encara que paral·lelament el sentiment d'amor hi sigui. Puc tenir un sentiment a un nivell i una emoció a un altre al mateix temps, cap a la mateixa persona. A banda d'això, tinc un estat d'ànim general: estic més alegre, o trist, o cansant, o enrabiat, que demà serà un altre.

Quants sentiments diferents sóc capaç d'identificar? A quina part del cos em provoca sensacions? Amb quina intensitat? La ràbia, la por, la tristesa i l'alegria són els quatre sentiments bàsics. I ho són perquè són universals i independents del context cultural. Però n'hi ha molts més. La llista és molt llarga i uns són més simples i d'altres més complexos: culpa, vergonya, afecte, tendresa, solidaritat, consol, compassió, calidesa, protecció, admiració, càstig, desarrelament, menyspreu, exclusió, penediment, perdó, gelosia, rebel·lia, confiança, proximitat, fusió... i molts més. Uns són positius, ens conviden a sentir-nos bé, i d'altres negatius o fins i tot agressius, ens fan sentir malament.

No totes les persones sentim el mateix. No tots tenim el mateix estat d'ànim. Hi ha diverses variables que condicionen la nostra manera de sentir. Hi ha persones que tenen una base trista: amb una causa justificada o no, van tristos per la vida. D'altres, semblen estar barallats amb el món de manera perpètua. Altres sempre riuen i estan de bon humor, etc. I aquí entra en joc el que els psicòlegs anomenem sentiments prohibits i permesos i sentiments “paràsits”.

La permissió o “prohibició” de sentir alguna cosa, té molt a veure amb la nostra cultura originària i amb el context de la família d’on venim: Per exemple, i sense ànim de caure en tòpics, comparem l'expressivitat d'un italià i un japonès: són molt diferents. El seu context cultural els ha condicionat, sense ser-ne conscients, a expressar les seves emocions d'una manera o una altra, o simplement a no fer-ho.

La setmana que ve seguirem aprofundint en tots aquests conceptes.

La vergonya

Continuem amb la descripció d'alguns dels sentiments humans. Hem parlat dels quatre sentiments bàsics: tristesa, ràbia, por i alegria. També de la culpa. Avui li toca el torn a la vergonya.

La vergonya és un sentiment desagradable, de inadequació, que actua com a resposta a una norma que hem transgredit. Acostuma a anar acompanyada de la por a ser rebutjat o abandonat.
La norma transgredida, pot ser justa o injusta, real o imaginària.

La vergonya és l'origen de moltes dificultats personals. Ens avisa de què hem transgredit una norma, i de que haurem de canviar alguna cosa del nostre comportament. Però també ens pot fer sentir molt malament, disminueixen la nostra autoestima i ens fa sentir indignes. Hi ha sensacions de vergonya que bloquegen literalment a la persona.
Quan sentim vergonya, tenim la sensació que tothom ens mira de manera desaprobadora i que tothom endevina allò que hem fet malament, com si poguessin llegir el nostre pensament. Quan sentim vergonya, acostumem  a veure als altres més grans, més formals, més seriosos... com si tothom tingués un codi moral millor que el nostre.

La sensació de ser “inadequats” en la major part de situacions pot ser deguda a una personalitat tímida. Hi ha persones que tenen més tendència a sentir vergonya en la major part de les situacions socials, i d'altres que només la senten quan han fet alguna cosa veritablement “greu”.

Ningú en el món compleix totes les normes sempre. També hi ha cops en què dues normes entren en conflicte i haurem de triar-ne una d'elles i transgredir l'altra.

Què podem fer quan sentim vergonya en una situació determinada? Primerament, avaluem la norma que hem transgredit. De qui és aquesta norma? Qui ens la va inculcar? És real o imaginària? (és a dir, m'estic imaginant al meu pare, o mare o àvia... assenyalant-me amb el dit de manera acusadora). Un cop haguem identificat la norma i la persona que ens la va inculcar (real o presumptament), preguntem-nos si és una norma justa i si la volem per a nosaltres o no. Si no la volem, és important prendre'n consciència i decidir que, en endavant, no deixarem que aquesta norma ens aclapari.
Pensem, si voldríem que algú proper a qui estimem molt sentís vergonya per aquesta mateixa norma. Si no ho voldríem per als altres, tampoc ens ho hauríem d'aplicar a nosaltres mateixos.

Hi ha un somni típic que tots hem tingut algun cop (dels que anomenem “somnis col·lectius”) i que consisteix en veure'ns despullats passejant en públic. Tothom ens mira i ens sentim absolutament avergonyits. És el famós conte en el què li fan un vestit imaginari al rei, que en realitat no existeix, i el rei es passeja despullat pel carrer, molt ufanós del seu “vestit”, fins que un nen exclama en veu alta: “el rei va despullat”. Llavors tothom comença a riure's d'ell i el rei, que fins ara estava molt orgullós del seu “vestit”, de sobte sent una forta sensació de vergonya. Aquest és el típic exemple de transgressió d'una norma (no s'ha de sortir despullat al carrer) i de com és l'acusació dels altres la què ens fa sentir la vergonya (fins que el nen ho va verbalitzar, el rei no sentia vergonya).

Replantegem-nos doncs, l'origen de la nostra vergonya, i analitzem-la. Podem triar deixar de sentir vergonya si pensem que es tracta d'una norma injusta.


Telf.:  605 52 52 81