Quan les pors dominen la meva vida

(Dedicat a Y)

“La mida dels monstres dependrà de la por que els tinguis.” Aquesta frase, que vaig llegir en algun lloc, em sembla una manera molt gràfica d'explicar què ens passa quan ens deixem dominar per les pors.

L'ésser humà es mou entre 4 sentiments bàsics: tristesa, ràbia, por i alegria, i una infinitat de sentiments més, que es consideren més complexes per tenir components o ser variacions d'aquests quatre bàsics: vergonya, culpa, compassió, amor, desesperació, plenitud... i moltes més emocions.

Quan tenim a la nostra disposició els 4 sentiments d'una manera equitativa i equilibrada, aquests es manifestaran d'acord amb les circumstàncies de la nostra vida, d'una manera proporcionada. Per exemple, quan algú em falta el respecte d'alguna manera, sentiré ràbia. Si em comuniquen la defunció d’un ésser estimat, sentiré tristesa. La por s'hauria de limitar a les situacions reals de perill. La major part del temps hauríem de sentir-nos alegres o feliços.

Per a què serveix la por? La por és un sentiment que serveix per advertir-nos del perill. Una persona que no sent mai por, podrà posar-se en situacions de perill, d'alt risc, que atempten contra la seva pròpia vida. La por, en la seva justa mesura, compleix una funció protectora. Però, si bé la persona que no sent por pot posar la seva vida en perill, la persona que sent por davant de qualsevol situació es veurà frenada i limitada.

Quan predomina qualsevol sentiment per sobre dels altres, es pot estar fent un mecanisme per anul·lar els altres sentiments. Un excés de por ens està limitant, fins i tot anul·lant la ràbia, la tristesa i, per suposat, l'alegria.

A què tenim por? Quan les pors són cap a alguna cosa externa, per exemple a la foscor, a estar sol, als llocs tancats, a les alçades, als animals... des de la nostra part més conscient haurem de valorar fins a quin punt hi ha un perill real i quina ha de ser la manera més adequada de protegir-nos d'aquest potencial perill. Les pors viuen en l'inconscient, d'una manera irracional. Intentem raonar-les i donar-los la seva justa mesura.

Quan les pors viuen a dins nostre: Un excés d'atenció a qualsevol sensació del cos (que ràpidament la nostra ment transforma en malaltia o perill) és una distorsió de la realitat. El cos humà està en constant moviment intern, fa la digestió, segrega tota mena d'hormones, envia informació a les diferents parts del cos... i tot això són processos naturals. Una interpretació d'aquests processos en forma de malaltia, estarà allunyant la nostra atenció de l'exterior, centrant tota la nostra atenció i energia en l'interior. Què hi ha a la nostra vida “externa” que volem evitar? Quines situacions de la nostra vida real estem deixant d'escoltar?

Per descomptat, cada persona és un món, i és qüestió de veure quina és la causa d’aquesta distorsió en cada cas.

Com a recomanació general, quan les pors paralitzen la nostra vida, ens impedeixen avançar, ens limiten la felicitat i el gaudir de la vida, hauríem buscar ajuda terapèutica. Tots mereixem ser feliços i viure relaxats.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

I tu, què sents?

Sensacions, sentiments, emocions, passió...què son? Tothom sentim de la mateixa manera? Quants sentiments diferents som capaços de reconèixer? Hi ha emocions prohibides?

La sensació emana del primer contacte que tenim amb un objecte, persona, situació... a partir d'aquí es desencadena una de les altres tres: en ordre d'intensitat i de durada, una passió és breu i molt intensa, una emoció també és intensa però no tant i té una durada limitada, un sentiment és molt més permanent. També podem parlar de l'estat d'ànim, que pot variar d'un dia per l’altre.

Posaré un exemple: conèixer a una persona nova ens provoca algunes sensacions: agradables, desagradables, rebem una sèrie d'estímuls i en traiem conclusions; és simpàtic, és agradable, és sec, és tímid...és obert o tancat. Cap a aquesta nova persona que ha entrat en la nostra vida, podem tenir diferents nivells de sensació: un sentiment agradable que fa que tinguem ganes de tornar-la a veure, una emoció: per exemple m'ha agradat a un nivell més profund i vull molt més contacte amb aquesta persona, em remou coses per dins. Anem a suposar que hi ha un interès més amorós i l'altra persona em respon: durant un temps es desencadena una passió. I vivim una relació amorosa intensa. Aquesta passió durarà un temps i es transformarà en un sentiment, que és més suau i durador: l'amor. Encara que passi anys amb aquesta persona i senti amor cap a ella, seguiré experimentant emocions diferents: un dia em puc enfadar, i tinc una emoció de ràbia cap a ell o ella, encara que paral·lelament el sentiment d'amor hi sigui. Puc tenir un sentiment a un nivell i una emoció a un altre al mateix temps, cap a la mateixa persona. A banda d'això, tinc un estat d'ànim general: estic més alegre, o trist, o cansant, o enrabiat, que demà serà un altre.

Quants sentiments diferents sóc capaç d'identificar? A quina part del cos em provoca sensacions? Amb quina intensitat? La ràbia, la por, la tristesa i l'alegria són els quatre sentiments bàsics. I ho són perquè són universals i independents del context cultural. Però n'hi ha molts més. La llista és molt llarga i uns són més simples i d'altres més complexos: culpa, vergonya, afecte, tendresa, solidaritat, consol, compassió, calidesa, protecció, admiració, càstig, desarrelament, menyspreu, exclusió, penediment, perdó, gelosia, rebel·lia, confiança, proximitat, fusió... i molts més. Uns són positius, ens conviden a sentir-nos bé, i d'altres negatius o fins i tot agressius, ens fan sentir malament.

No totes les persones sentim el mateix. No tots tenim el mateix estat d'ànim. Hi ha diverses variables que condicionen la nostra manera de sentir. Hi ha persones que tenen una base trista: amb una causa justificada o no, van tristos per la vida. D'altres, semblen estar barallats amb el món de manera perpètua. Altres sempre riuen i estan de bon humor, etc. I aquí entra en joc el que els psicòlegs anomenem sentiments prohibits i permesos i sentiments “paràsits”.

La permissió o “prohibició” de sentir alguna cosa, té molt a veure amb la nostra cultura originària i amb el context de la família d’on venim: Per exemple, i sense ànim de caure en tòpics, comparem l'expressivitat d'un italià i un japonès: són molt diferents. El seu context cultural els ha condicionat, sense ser-ne conscients, a expressar les seves emocions d'una manera o una altra, o simplement a no fer-ho.

La setmana que ve seguirem aprofundint en tots aquests conceptes.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

I per fi... l'alegria!

Després de parlar de la ràbia, la tristesa i la por, arriba el torn al quart dels sentiments bàsics: l'alegria.

L'alegria és un sentiment positiu associat a la felicitat, el plaer, la satisfacció, etc.

Ja des de la filosofia i més tard des de la psicologia, el pensament més estès és que les persones perseguim la felicitat com a fi últim de la nostra existència.

Quan pensem en alegria, pensem en riure, en jugar, en ballar. Pensem més aviat en moviment i expressió. Pensem en nens. Els nens tenen la capacitat de riure per qualsevol cosa, de convertir en un joc l'activitat més insignificant i gaudir de qualsevol moment. La dutxa, posar-se les sabates, batre els ous per fer una truita... qualsevol acció, per insignificant que sigui, es pot transformar en alegria.

Però, per què els adults no tenim aquesta capacitat? De fet, hauríem de ser capaços d'expressar tots els sentiments lliurement, plorar quan toca plorar, enfadar-se quan toca estar enfadat, etc. Però hi ha moltes persones adultes per a les quals el sentiment principal és la ràbia, o la tristesa o la por. Van pel món amb mala cara, amb expressió de ràbia, enfadant-se amb tot i amb tothom, queixant-se de tot, protestant a cada moment. O bé, amb una actitud pessimista, de decaïment. O amb la por cap a tot.

Per què no anar pel món de manera alegre, rient de tot, relativitzant els petits entrebancs de la vida?

Molts cops això és degut al que anomenem “sentiments paràsits”. La persona transforma totes les emocions en una de sola, que domina la seva vida. És molt típic trobar persones que davant d’una situació que per lògica suscitaria tristesa, senten ràbia, transformen en enfado una situació dolorosa. O bé, les persones que senten por quan haurien de sentir ràbia, davant d'una agressió o una injustícia, es fan “petites” i no reaccionen, es queden atrapades en la por. Podríem posar molts altres exemples de sentiments paràsits.

La lliure expressió dels sentiments té a veure amb allò que varem viure de petits. La nostra família d'origen és la que ens ha servit de guia de com hem d'actuar, inclús de com hem de sentir. Hi ha famílies en les què està prohibit enfadar-se. No es permet l'expressió de la ràbia, és “de mala educació”. En altres, la consigna és no manifestar la tristesa, està mal vist, fins i tot es ridiculitza a la persona que plora. En d'altres, és la por la que es reprimeix. I també hi ha famílies “serioses”. Tots els adults van pel món amb cara seriosa, no riuen pels acudits, inclús hi ha famílies que no fan celebracions ni festes, o si les fan, són des d'una actitud molt “intel·lectualitzada”, es fan les festes d'una manera molt mesurada i seriosa.

Aquests patrons de conducta poden haver influït en com som nosaltres i com vivim la nostra alegria. Però la nostra infantesa ja va passar..., parem-nos a pensar com actuava la nostra família respecte a la manifestació dels sentiments, i com actuem nosaltres. I pensem, si és la manera que realment volem, o pel contrari volem donar-nos permís per sentir i expressar un sentiment determinat.

Per últim, vull recordar un cop més, que no es tracta només de riure per tot, es tracta de poder disposar dels nostres sentiments, de tots ells, per “utilitzar-los” en les diferents ocasions.

Pilar Morey Bulbena

Telf.: 605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal