Fins ara hem vist com les
diferències culturals ens fan també diferents a l'hora d'expressar els
sentiments. I també la influència familiar, que ens ha condicionat a l'hora
d'aprendre què es pot expressar i què no.
Malgrat tot això, també hi
ha una part innata en la persona, que ens fa diferents i únics a cadascú de
nosaltres.
Però què passa quan no podem
expressar un sentiment? Quan tenim prohibida la tristesa, per exemple, o la
ràbia, o la por...? Doncs aquest sentiment no permès, es canalitza d'alguna
altra manera: Aquesta energia que ens genera una situació i que no podem
expressar de la manera més lògica, s'acumula i es transforma en un altre
sentiment... o en alguna altra cosa. Posaré alguns exemples:
Hem d'agafar l'autobús. Anem
tard, i correm. El veiem passar, arriba a la parada abans que nosaltres... Just
quan hi arribem, l'autobús tanca les portes, arrenca i marxa. Situeu-vos per
uns moments, a tots ens ha passat algun cop: què sentim? Quin és el sentiment
que ens acudeix? Frustració. Impotència. I a sota, ràbia. Com l'expressem?
Depèn: depèn de què ens han ensenyat. I del nostre impuls personal. La resposta
lògica és l'expressió de la ràbia. I la mesura ha de ser proporcional a la mida
de la frustració. Un renec, una paraulota, són el més adequat. Si comencem a
donar puntades de peu a la marquesina, probablement estem expressant ràbia
acumulada per altres motius. O estem canalitzant altres sentiments no expressats.
Si no reaccionem, fins i tot si no sentim una mica de ràbia davant d'aquesta
situació, tenim un problema: no som capaços de connectar amb la nostra ràbia.
Us posaré un altre exemple:
La Maria deixa el seu xicot, en Joan. Trenca la relació. En Joan, que no es
permet la tristesa perquè li han dit que “no fa home”, com que no pot sentir ni
expressar la tristesa, ho transforma en ràbia. I se'n va a un bar, beu més del
compte, i provoca una baralla, es pega amb un grup de “moteros” borratxos.
Així, pot canalitzar el seu dolor. A sentir ràbia quan hauríem de sentir
tristesa, se'n diu sentiment paràsit.
També podem trobar el cas
contrari, i tota mena de combinacions entre sentiments reals i paràsits. Per
exemple, teníem moltes expectatives posades en una entrevista de feina. Passem
totes les proves i al final ens diuen que han seleccionat a un altre candidat.
Frustració. Ràbia, i també tristesa. I potser por, de no trobar una altra
feina. Podem reaccionar trucant a un amic, explicar-li i renegar, o plorar una
mica. També li podem explicar que tenim por. Però si ens passem una setmana
plorant, al llit, i sense parlar amb ningú, estem transformant la ràbia i la
por en tristesa i depressió.
Sovint em trobo amb persones
que m'estan explicant una situació molt dolorosa, amb un somriure als llavis...
En podria posar molts més
d'exemples de sentiments paràsits, de com sentim una cosa en comptes d'una
altra. És interessant fer una reflexió de les nostres reaccions davant
diferents situacions, i analitzar, amb distància, quan ja no contaminem els
nostres pensaments amb el sentiment viu, si la nostra resposta va ser
l'adequada, tant quant al sentiment corresponent, com a la seva intensitat.
Podem descobrir, sorpresos, que tenim tendència a expressar sovint la ràbia, o
la tristesa, o la por, fins i tot l'alegria, i, en canvi, no expressem gairebé
mai un altre sentiment. Descobrirem quins són els nostres sentiments permesos,
prohibits i paràsits.
