Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ràbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ràbia. Mostrar tots els missatges

Sentiments paràsits

Fins ara hem vist com les diferències culturals ens fan també diferents a l'hora d'expressar els sentiments. I també la influència familiar, que ens ha condicionat a l'hora d'aprendre què es pot expressar i què no.

Malgrat tot això, també hi ha una part innata en la persona, que ens fa diferents i únics a cadascú de nosaltres.


Però què passa quan no podem expressar un sentiment? Quan tenim prohibida la tristesa, per exemple, o la ràbia, o la por...? Doncs aquest sentiment no permès, es canalitza d'alguna altra manera: Aquesta energia que ens genera una situació i que no podem expressar de la manera més lògica, s'acumula i es transforma en un altre sentiment... o en alguna altra cosa. Posaré alguns exemples:

Hem d'agafar l'autobús. Anem tard, i correm. El veiem passar, arriba a la parada abans que nosaltres... Just quan hi arribem, l'autobús tanca les portes, arrenca i marxa. Situeu-vos per uns moments, a tots ens ha passat algun cop: què sentim? Quin és el sentiment que ens acudeix? Frustració. Impotència. I a sota, ràbia. Com l'expressem? Depèn: depèn de què ens han ensenyat. I del nostre impuls personal. La resposta lògica és l'expressió de la ràbia. I la mesura ha de ser proporcional a la mida de la frustració. Un renec, una paraulota, són el més adequat. Si comencem a donar puntades de peu a la marquesina, probablement estem expressant ràbia acumulada per altres motius. O estem canalitzant altres sentiments no expressats. Si no reaccionem, fins i tot si no sentim una mica de ràbia davant d'aquesta situació, tenim un problema: no som capaços de connectar amb la nostra ràbia.

Us posaré un altre exemple: La Maria deixa el seu xicot, en Joan. Trenca la relació. En Joan, que no es permet la tristesa perquè li han dit que “no fa home”, com que no pot sentir ni expressar la tristesa, ho transforma en ràbia. I se'n va a un bar, beu més del compte, i provoca una baralla, es pega amb un grup de “moteros” borratxos. Així, pot canalitzar el seu dolor. A sentir ràbia quan hauríem de sentir tristesa, se'n diu sentiment paràsit.

També podem trobar el cas contrari, i tota mena de combinacions entre sentiments reals i paràsits. Per exemple, teníem moltes expectatives posades en una entrevista de feina. Passem totes les proves i al final ens diuen que han seleccionat a un altre candidat. Frustració. Ràbia, i també tristesa. I potser por, de no trobar una altra feina. Podem reaccionar trucant a un amic, explicar-li i renegar, o plorar una mica. També li podem explicar que tenim por. Però si ens passem una setmana plorant, al llit, i sense parlar amb ningú, estem transformant la ràbia i la por en tristesa i depressió.

Sovint em trobo amb persones que m'estan explicant una situació molt dolorosa, amb un somriure als llavis...

En podria posar molts més d'exemples de sentiments paràsits, de com sentim una cosa en comptes d'una altra. És interessant fer una reflexió de les nostres reaccions davant diferents situacions, i analitzar, amb distància, quan ja no contaminem els nostres pensaments amb el sentiment viu, si la nostra resposta va ser l'adequada, tant quant al sentiment corresponent, com a la seva intensitat. Podem descobrir, sorpresos, que tenim tendència a expressar sovint la ràbia, o la tristesa, o la por, fins i tot l'alegria, i, en canvi, no expressem gairebé mai un altre sentiment. Descobrirem quins són els nostres sentiments permesos, prohibits i paràsits.

Ens manipulen amb la ràbia?

Vèiem la setmana passada, que la rabia és un dels quatre sentiments bàsics, que és la resposta a un estímul extern d'agressió o perill i que ha de ser proporcionada a l'estímul que la provoca. També, que hi ha diferents maneres de canalitzar-la.

Però hi ha un ús, no tant sa, que algunes persones en fan: serveix per a manipular als altres.

Una resposta de ràbia, com un crit, pot aturar una agressió. Algunes arts marcials utilitzen el crit, acompanyant el moviment físic, com una eina d'intimidació cap al contrincant. Quan una persona, per exemple, ens està insultant sense parar, un crit el pot fer aturar. I és bo que el fem aturar, de la manera que sigui. Però una agressió física davant d'un insult, seria una resposta desproporcionada, que pot fomentar una escalada d'agressivitat.


Però hi ha un altre ús, no tant sa, de la ràbia: es el que anomenem “jocs de poder”. Hi ha persones, que per aconseguir el que volen dels altres, els intimiden, amb crits, insults, amenaces, etc. Hi ha persones que ho fan de manera habitual, sigui quina sigui la situació i el lloc: necessiten tenir el poder sobre l'altre persona. Aquestes persones, pensen que tenen “el dret” a fer-ho, que ho fan per a obtenir justícia, per “ajudar” a l'altre a canviar, etc. Justifiquen la seva manera d'actuar com una cosa que és necessària.

Hi ha persones que són més sensibles a les reaccions de rabia dels altres. Això depèn de la història personal de cadascú. Si a una persona, de petita, li han ensenyat a raonar, serà menys vulnerable, que una altra amb la qual utilitzaven les amenaces, càstigs, crits, etc.
Hi ha pares i mares que utilitzen sistemàticament el càstig, el crit, fins i tot l'insult per, presumptament, educar als fills. Aquests nens i nenes, creixen amb la por, i queden condicionats davant la ràbia dels altres. Fins i tot una mala cara d'una altra persona, els condiciona en les seves decisions. Sovint veiem parelles en les quals una persona domina a l'altra, la condiciona, simplement amb un to de veu més alt, o una mala mirada. I ens plantegem com és que aquesta persona “es deixa” manipular d'aquesta manera. Segurament és una resposta automàtica, no raonada, que respon a una programació interna que té la persona. Es va acostumar a obeir per evitar les males cares. (o les amenaces, o els crits...). I ho segueix fent, sense adonar-se, o sense saber què fer per evitar-ho.

Hem de tenir sempre la raó? Què passa quan estem a l'altra banda de la parella, quan som els “dominadors”? Els amics han d'anar sempre a on nosaltres volem, i si no, els fem males cares? Aconseguim el què volem, a base de manifestar enfado? Anem pel món posant males cares a tothom? I amb aquesta actitud, aconseguim que els altres facin el què volem? Si les respostes a tot això són positives, estem manipulant als altres amb la ràbia. Probablement ens envoltem de persones a les quals podem dominar, i ens apartem d'aquelles amb qui no podem fer-ho.

Reconèixer això, és dur, però és un primer pas per al canvi, si volem ser persones més sanes i més justes. Les relacions humanes s'han de basar en el respecte cap a l'altre, cap a les seves decisions, pensaments, creences, etc. I això implica acceptar la diferència, i reconèixer els drets de l'altre. No podem pretendre sortir-nos sempre amb la nostra, a qualsevol preu. 


Telf.: 605 52 52 81

Quan la ràbia em pot...

Què és la ràbia?
La ràbia és un dels 4 sentiments bàsics de la persona, juntament amb la tristesa, la por i l’alegria. A banda d’aquests, hi ha molts més sentiments, com la vergonya, la culpa, el dolor, la plenitud, l’amor, la satisfacció…

La ràbia és una reacció bioquímica enfront d’un estímul extern. Normalment ve provocada per una agressió o per la frustració davant d’una situació. Però també és la resposta a un sentiment dolorós de mal, culpa, fracàs, deficiència, impotència, cansament, dolor físic, sensació de ser obligat, sentir-se abandonat, etc.

En principi és bo manifestar ràbia com a resposta però, com sabem si és adequada la nostra reacció?

Utilitzem la ràbia, bàsicament per a dos motius: per alliberar el nostre propi estres i per forçar canvis en els altres.


Però de vegades, transformem altres sentiments en ràbia: quan ens costa manifestar, per exemple, la tristesa, el dolor o la por, podem transformar-ho en ràbia. Ens podem trobar així: que una persona que acaba de perdre a una altra, tingui una reacció agressiva, fins i tot violenta, en comptes d’expressar tristesa per la pèrdua. O bé que, davant d’una situació que ens fa por, reaccionem amb agressivitat.

És proporcionada la nostra resposta?
Davant d’una agressió o un mal realment gran, és normal sentir molta ràbia i desitjos d’agredir i insultar. Llavors, haurem de buscar la manera més sana d’aturar aquesta agressió: protegir-nos, allunyar-nos, intentar dialogar, o alguna dels suggeriments que faig més avall.
Davant d’un mal petit que ens fan, la reacció sana és sentir “una mica” de ràbia, i ganes de donar un cop de porta, o protestar, etc.
Quan no hi ha una agressió o amenaça externa, lo normal es no sentir ràbia i estar tranquil, gaudir de les coses, etc. És en aquest punt, on cal adonar-se de les sensacions inapropiades de ràbia: quan estem sempre sentint ràbia cap a tot i tothom, és que estem transformant un altre sentiment en ràbia. Preguntem-nos què hi ha a sota d’aquesta ràbia, és a dir, si no sentíssim ràbia, què estaríem sentint? por? injustícia? dolor? tristesa?
Un cop destapat el sentiment que hi ha a sota, si tenim el valor d’enfrontar-nos-hi, probablement no tornarem a sentir ràbia per aquesta situació.

Quines altres coses podem fer per alliberar el nostre estres
Hi ha moltes opcions que no passen per enfadar-se amb tothom o estar sempre de mal humor: plorar, fer exercici, bolcar-se en una feina o afició, escriure, prendre-ho amb sentit de l’humor, colpejar un coixí, trencar papers de diari, fer relaxació, anar a passejar pel camp o la platja, cridar en un lloc on no molestem ningú, verbalitzar el nostre dolor o tristesa...

En realitat, molts cops no és la ràbia allò què cal expressar: podem enfadar-nos molt amb una situació, però si no li busquem solució i es repeteix, no haurem aconseguit res més que alliberar la nostra sensació de frustració temporalment.

La setmana que ve veurem l’altra ús de la ràbia: quan volem forçar canvis en els altres.