Quan les pors dominen la meva vida

(Dedicat a Y)

“La mida dels monstres dependrà de la por que els tinguis.” Aquesta frase, que vaig llegir en algun lloc, em sembla una manera molt gràfica d'explicar què ens passa quan ens deixem dominar per les pors.

L'ésser humà es mou entre 4 sentiments bàsics: tristesa, ràbia, por i alegria, i una infinitat de sentiments més, que es consideren més complexes per tenir components o ser variacions d'aquests quatre bàsics: vergonya, culpa, compassió, amor, desesperació, plenitud... i moltes més emocions.

Quan tenim a la nostra disposició els 4 sentiments d'una manera equitativa i equilibrada, aquests es manifestaran d'acord amb les circumstàncies de la nostra vida, d'una manera proporcionada. Per exemple, quan algú em falta el respecte d'alguna manera, sentiré ràbia. Si em comuniquen la defunció d’un ésser estimat, sentiré tristesa. La por s'hauria de limitar a les situacions reals de perill. La major part del temps hauríem de sentir-nos alegres o feliços.

Per a què serveix la por? La por és un sentiment que serveix per advertir-nos del perill. Una persona que no sent mai por, podrà posar-se en situacions de perill, d'alt risc, que atempten contra la seva pròpia vida. La por, en la seva justa mesura, compleix una funció protectora. Però, si bé la persona que no sent por pot posar la seva vida en perill, la persona que sent por davant de qualsevol situació es veurà frenada i limitada.

Quan predomina qualsevol sentiment per sobre dels altres, es pot estar fent un mecanisme per anul·lar els altres sentiments. Un excés de por ens està limitant, fins i tot anul·lant la ràbia, la tristesa i, per suposat, l'alegria.

A què tenim por? Quan les pors són cap a alguna cosa externa, per exemple a la foscor, a estar sol, als llocs tancats, a les alçades, als animals... des de la nostra part més conscient haurem de valorar fins a quin punt hi ha un perill real i quina ha de ser la manera més adequada de protegir-nos d'aquest potencial perill. Les pors viuen en l'inconscient, d'una manera irracional. Intentem raonar-les i donar-los la seva justa mesura.

Quan les pors viuen a dins nostre: Un excés d'atenció a qualsevol sensació del cos (que ràpidament la nostra ment transforma en malaltia o perill) és una distorsió de la realitat. El cos humà està en constant moviment intern, fa la digestió, segrega tota mena d'hormones, envia informació a les diferents parts del cos... i tot això són processos naturals. Una interpretació d'aquests processos en forma de malaltia, estarà allunyant la nostra atenció de l'exterior, centrant tota la nostra atenció i energia en l'interior. Què hi ha a la nostra vida “externa” que volem evitar? Quines situacions de la nostra vida real estem deixant d'escoltar?

Per descomptat, cada persona és un món, i és qüestió de veure quina és la causa d’aquesta distorsió en cada cas.

Com a recomanació general, quan les pors paralitzen la nostra vida, ens impedeixen avançar, ens limiten la felicitat i el gaudir de la vida, hauríem buscar ajuda terapèutica. Tots mereixem ser feliços i viure relaxats.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Decedir o acceptar (1)

En la pràctica del dia a dia de la consulta de psicologia, m'he adonat que la majoria dels problemes que tenim es redueixen a dues qüestions: Decidir o acceptar.

Les decisions. Blanc o negre, sí o no, donar un pas, dir una cosa, marxar o quedar-se,... si la solució sembla tan fàcil, per què no ho fem? ¿Per què esperem mil anys a resoldre-ho posant-nos excuses, demorant, enganyant-nos a nosaltres mateixos amb la idea que “ja s'arreglarà sol”, que “tampoc és tan greu”, “és una crisi passatgera”, etc.?

Generalment ens aturen els dubtes i la por. Els dubtes de si estem prenent la decisió correcta, si no ens estem precipitant, si ens equivoquem... Abans de prendre una decisió important, segur que li hem donat mil voltes i hem arribat mil cops a la mateixa conclusió. Ho hem explicat als amics, a la família, a tothom que ens vulgui escoltar, i tothom ens ha dit quina era la solució correcta. I tot i amb això, seguim dubtant...

Hi ha persones que, per la seva personalitat, dubten sempre de tot, sistemàticament. Els costa fins i tot triar un fuet al supermercat, o unes sabates. Passen una bona estona amb dos parells de sabates a la mà, les deixen, marxen, tornen, se les tornen a provar, finalment n'agafen unes,  i l'endemà tornen a la botiga a canviar-les per les altres, pensant que “aquelles” eren les millors. I s'enduran les altres, i seguiran dubtant fins que les llencin per velles, de si van triar les correctes. Hi ha una fantasia recurrent que els enganya: la de creure que hi ha una decisió correcta i una altra d'equivocada. Probablement els van criticar amb duresa quan eren petits, els van exigir molt, havien de ser perfectes. Aquesta creença és un engany. Tot, absolutament tot, té pros i contres. I s'ha de decidir. La vida és plena de decisions, des de la més senzilla fins a la més complicada. Això que triem té avantatges i inconvenients. I allò que deixem, també. Però hem de triar, constantment, per poder avançar. I hem de renunciar. Triar comporta renunciar, acomiadar-se, deixar coses i persones enrere. Cal triar per poder avançar.

I la por? Més enllà de la por a equivocar-se, hi ha la por a fer un pas important. La por de llançar-se al buit. Voldríem tenir un paper amb la garantia que tot sortirà bé. Però no el tenim. I segur que ens en sortirem, però la por ens atura. La por a què pensaran els altres. La por a no ser acceptats. A que les persones que son importants per a nosaltres no ens recolzin. La por a quedar-nos sols. A patir. A perdre algú pel camí. A sortir de la nostra “zona de confort”.

Què és la zona de confort? És la nostra estabilitat, la situació coneguda en la què ens sentim segurs, encara que ens estigui mortificant. Preferim allò dolent conegut a allò bo per conèixer. Ens hem habituat a la nostra situació actual, encara que no sigui la més idònia, encara que tingui molts inconvenients. Però és la que coneixem. Sortir de la zona de confort implica abandonar el nostre cau segur i arriscar-nos. Implica un trencament, un risc. Però cal trencar i arriscar-se per poder avançar. Cal que confiem en nosaltres mateixos. L'estancament ens bloqueja, ens fa menystenir les nostres pròpies capacitats. Ens adorm. Tenim moltes més capacitats que les que fem servir habitualment.

Vull acabar el meu article d'avui amb una frase de Patrick Oventor:

“Quan avancem fins als límits de tota la llum de què disposem i donem un pas en la foscor de lo desconegut, creiem que només poden passar dues coses: Hi haurà alguna cosa sòlida que ens sustenti, o aprendrem a volar.”

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

La por que paralitza

Quan el nen o la nena són petits, no tenen prou informació del món. Es basen en l’observació de les reaccions dels pares per saber quan hi ha un perill. Escolten les advertències d'aquests, i les creuen fil per randa. D'això en diem “empassar-se la informació sense mastegar-la”.

Si observem els cadells dels animals, comprovarem que aprenen per imitació de les mares (o pares). Els antílops i herbívors en general, aprenen a saber quan hi ha un perill imitant a la mare. D'una manera similar, el nadó observa les reaccions dels pares i “aprèn” de les seves pors.

A mesura que el nen guanya en autonomia, va rebent missatges verbals i no verbals que l'adverteixen del perill: aprèn a creuar un carrer, a anar sol a comprar, a quedar-se sol a casa i a no obrir la porta als estranys, etc.

Però, què passa quan hi ha un pare o mare excessivament ansiós? D'aquells que, el fill té 20 anys i encara li recorda cada dia que ha de travessar pel semàfor...

Sovint em trobo a la consulta amb persones que viuen limitades per culpa de les seves pors. Acostumen a ser pors irracionals, a perills imaginaris, a “per si de cas”. Persones que no poden sortir soles de nit (per por a què els passi “alguna cosa”), no anirien mai de viatge soles, no poden dormir en una casa si no hi ha algú més, etc. Invariablement, darrere d'aquestes persones, acostuma a haver-hi un pare o mare molt ansiós, d'aquells “patidors”, que estaven desperts esperant que els fills tornessin a casa, que pateixen per tot. Els fills i filles, d'alguna manera, introdueixen a dins seu aquesta sensació de “perill”, que els pot passar alguna cosa desconeguda i incontrolable. Aquesta por, irracional, al perill potencial, va limitant a la persona, que, sense adonar-se, va reduint el seu marc d'acció, deixa de sortir de nit, deixa de fer coses sola, creu necessitar la companyia d'algú altre per a fer les coses, etc.

Es difícil desfer aquest mecanisme. Primerament, haurem de prendre consciència de quines són les nostres limitacions, i quin és el missatge que hi ha al darrere: per exemple, “no puc arribar a casa més tard de les 10”. La meva mare, si arribava tard, estava desfeta dels nervis, m'esbroncava, em feia sentir culpable del seu patiment, etc.

En segon lloc, valorem quin és el perill real. És a dir, quanta gent surt de nit, de manera habitual, i no els passa res de res. Potser no és recomanable passejar per segons quins barris de nit, però, probablement, al meu barri, als meus veïns que treballen fins tard, o els agrada la “sessió golfa” del cinema, no els ha passat mai res. Demanem informació real per confrontar les nostres “creences”, per veure si tenen un fonament real o no. A partir d'aquí, provem, assagem, i aprenguem de la nostra pròpia experiència. Sempre hi ha perills potencials, fins i tot quedant-nos tancats a casa, però cal valorar les probabilitats de què passi allò que temem. La majoria dels atracaments i robatoris, acostumen a ser de dia, per exemple.

Això és extensiu a la por als gossos, (els gossos no es dediquen a anar mossegant a la gent pel carrer), a les agressions sexuals (la immensa majoria de la població no ho faria mai), per posar alguns dels exemples més freqüents.

En resum, analitzem, des del nostre raonament, quina part de perill real hi ha i quina part prové de l'ansietat excessiva transmesa per part dels nostres pares.

Pilar Morey Bulbena

Telf.: 605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Quan les pors em frenen

Hem vist com funcionen la ràbia i la tristesa, i avui li toca el torn a la por. Però, què és la por en realitat? De què està formada?

La por és un dels 4 sentiments bàsics, juntament amb l'alegria, la tristesa i la ràbia. Te la funció d'advertir-nos del perill. Es basa en experiències passades o en missatges d'advertència que hem sentit.

Tots coneixem la por. Sentim por cap allò desconegut, i també cap a situacions que ja coneixem i que ens van deixar un record desagradable o amenaçador. Hi ha diferents graus de por, pors proporcionades i pors que no ho són.

Llavors, cal escoltar la por? És una alarma que ve de dins nostre i que ens avisa d'un perill. Cal escoltar-la sempre. I després, valorar des de la nostra capacitat de raonament, si el sentiment de por és proporcionat respecte al perill real.

Definirem 4 situacions potencials:

1.           Hi ha un perill real molt gran: Per exemple, de poder patir un accident o fer-nos mal i sentim una por molt gran, que gairebé ens paralitza: Escoltem-la i valorem si hem calculat bé el risc, si hem pres les mesures de seguretat necessàries, etc. Valorem si ens compensa enfrontar-nos-hi.

2.           Hi ha un perill real molt baix, com la por a fer el ridícul quan hem de parlar en públic. Sentim una por petita, que podem enfrontar i fer-ho. Si la por, en un cas com aquest ens bloqueja, ens paralitza, estem davant d'una por desproporcionada i haurem de valorar altres factors, com la vergonya, els complexos, la timidesa, etc.

3.           Hi ha un perill irreal, com la por a la foscor, a la nit, als insectes o a sortir al carrer. No hi ha cap amenaça real en aquests fets. Si aquesta por ens està impedint fer una vida normal, si ens limita i ens treu oportunitats, estem davant una fòbia, que potser caldrà tractar. Aquest tipus de pors són molt comunes, i provenen de missatges parentals que vam rebre de petits: “ves amb compte!”, “vigila!”. D'uns pares excessivament ansiosos amb les seves pròpies pors, surten fills porucs, que no han fet el procés de valorar si les pors dels seus pares eren reals o exagerades.

4.           Hi ha un perill greu real, com caure per un precipici o ingerir substàncies nocives per a la salut i no sentim cap por, no prenem les mesures de seguretat necessàries: estem cometent una imprudència. El nostre filtre, la nostra alarma està fallant.

Cada estiu sóc testimoni d'una escena que es repeteix a les piscines: un nen o nena, de 2-4 anys, que no sap nedar. Un pare, o mare, que vol fer-li “perdre la por” a base de crits, esbroncades i inclús deixar-lo sol o sola enmig de l'aigua. Com ens sentiríem si ens ho fessin a nosaltres? Com creiem que es pot sentir aquesta criatura? Penseu, realment, que aquesta és la manera d'enfrontar la por? A mi, sincerament, em sembla un atropellament dels sentiments d'aquest nen o nena.

Les pors s'han de respectar, escoltar, valorar. Cal valorar el perill real. Cal valorar, si la nostra por és proporcionada al perill.

Un altre costum molt estès a la nostra societat, és riure's de qui té por. Hauríem d'aprendre a respectar la por, tant pròpia com aliena.

Pilar Morey Bulbena

Telf.: 605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal