Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris separació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris separació. Mostrar tots els missatges

Com ens repartim als nens?


Tots els pares i mares volen el millor per als seus fills, d'això ningú en dubta. Però quan ens separem, un dels grans maldecaps és com repartir els nens, per causar-los el mínim mal possible. Hi ha diverses possibilitats.

D'uns anys ençà, han canviat les lleis i els jutges afavoreixen més la custòdia compartida. En principi, és la millor solució: els nens comptaran amb la presència del pare i la mare a parts iguals. Però no sempre surt bé. En primer lloc, aquesta solució requereix d'una bona comunicació entre els pares, que no sempre es dóna: la rancúnia, ressentiments acumulats, manca d'empatia, problemes de comunicació, etc. són freqüents quan una parella se separa. I això crearà un clima que no és gens propici per negociar les mil i una coses que envolten a una situació de custòdia compartida. Han de quedar molt clares les normes, i el que és més difícil, respectar l'espai i la manera d'actuar de l'altre amb els fills. Són molt freqüents, massa, les crítiques a com cuida l'altre dels nens, a què fa i com ho fa. Hauria de quedar clar, que cadascú té la seva manera de relacionar-se amb els fills, sempre i quan, les dos persones siguin prou madures i adultes. Molts dels problemes en aquestes situacions vénen de la manca de responsabilitat d'un dels dos, que prioritza altres aspectes de la seva vida abans que les necessitats dels fills. Tenir cura dels fills requereix dedicació, temps i sobre tot un grau de responsabilitat suficient.

El règim de visites és el sistema tradicional. Els fills viuen amb un dels dos progenitors (normalment acostuma a ser la mare) i passen part de les vacances i la meitat dels caps de setmana amb l'altre. Aquesta situació no requereix de tanta comunicació entre els pares, acostuma a estar tot per escrit i ben acordat, i només cal que cadascú compleixi amb la seva part de l'acord. Els problemes, com sempre, vénen per la manca de compliment dels acords i el distanciament i manca d'implicació en la vida dels nens i tot allò que els envolta, per part del progenitor que no viu amb ells. Això no té per què ser així, hi ha famílies que funcionen molt bé amb el règim de visites, respectant espais i temps i participant en tot el que calgui de la vida dels fills. Però, generalment, amb aquest sistema, el progenitor que viu amb els nens és el que té més implicació i responsabilitats.

Hi ha un altre sistema, que poques famílies utilitzen: consisteix en què els nens es queden al domicili familiar, i són el pare i la mare qui viuen una setmana allà amb els nens, i una setmana fora, en un altre lloc. Es necessiten tres cases, la dels nens i la de cada pare (la solució acostuma a ser viure parcialment amb els avis). Això pot funcionar, igual que la custòdia compartida, des del respecte als acords, als espais, etc. Un inconvenient que he vist en els únics dos casos que he conegut, és que els nens, d'alguna manera s'han “fet els amos” de la casa, es creuen amb més drets que els pares, i ha calgut recordar-los quina és la posició de cadascú. L'altre inconvenient pot ser que un deixi la casa neta quan marxa i l'altre no. Però aquí parlem un altre cop del tema de responsabilitats i madureses...

Fer coses els 3 junts: això és una cosa que es planteja sempre, i cal que quedi molt clar per al nen que són situacions puntuals. El nen, a dins seu, sempre desitjarà que els pares tornin a ajuntar-se. Cal ser molt clars i no crear-los falses esperances. Si es fan moltes activitats els 3 junts, pot confondre al nen, que no entendrà per què estan separats, i els obligarà un cop i un altre a re-situar-se. Evidentment, en aquestes sortides conjuntes cal evitar qualsevol tibantor o discussió. Si no es té molt clar per als tres, és millor evitar-ho.

El dia a dia dels fills de separats

Un cop s'ha produït la separació, cal establir una nova rutina. Potser hi ha un règim de visites, o una custòdia compartida, o bé, fins i tot, un dels dos pares ha desaparegut o no s'ocupa dels fills. Sigui quina sigui la situació, cal que les rutines del dia a dia dels nens quedin el menys alterades que sigui possible.


Els nens manipulen? De ben segur, que ho intentaran: utilitzen la culpa que poden sentir el pare o la mare per la separació per aconseguir compensacions materials o per sortir-se’n amb la seva. Molts cops, els avis afegeixen més llenya al foc en compadir els petits, i dir frases davant d'ells del tipus “pobre fill, que té els pares separats”, “es deu veure diferent dels altres nens”, etc. Els nens ho senten tot, i ben aviat assumiran el seu paper de “personetes especials” que es creuen amb el dret a ser tractats d'una manera especial.
També és freqüent, en les situacions de règim de visites, que el progenitor que passa menys temps amb els nens, es dediqui a consentir-los i malcriar-los, que els permeti fer el que vulguin amb el pretext de “pel poc temps que passo amb ells, no vull estar manant-los”. Evidentment, això és un greu error: el paper dels pares és educar i posar límits, i l'estimació i l'afecte es demostren de moltes maneres, com per exemple, aprofitant el temps d'estar junts, fent abraçades i petons, o verbalitzant l'estimació. En cap cas, deixant-los fer el que volen. Els nens se n’aprofiten molt d'aquestes situacions, i creen una competència entre els progenitors: qui passa més temps amb els nens i els posa els límits, les normes, etc. es converteix en “el dolent” i el pare consentidor en “el bo”. 

També hi ha pares i mares que malauradament manipulen a través dels fills, limitant el temps que passa el petit amb l'altre progenitor, parlant malament d'aquest o de la nova parella, o també donant-los missatges de “quant et trobo a faltar quan no hi ets”, “em quedo molt trist quan marxes”, etc. És fonamental que els nens visquin la situació de la manera més normal possible: aquesta és la seva nova realitat i cal normalitzar-la com més aviat millor, sense dramatismes. Encara hi ha pares i mares que utilitzen els fills com a eina de pressió contra l'ex-parella.

Un altre costum molt dolent és el de preguntar al petit de manera insistent sobre l'altre progenitor, sobre la seva nova vida, com està, que fa, a qui veu, si té nova parella, com és la nova relació, etc. Aquests interrogatoris posen al nen enmig d'una guerra que no va amb ell, i en una situació de fidelitats, confidencialitats i traïcions. No li correspon al nen fer el paper d'espieta. Hem de ser prou madurs per saber deixar els nens al marge de les nostres guerres personals.

També hi ha cops en que s'obliga al nen a prendre decisions que no li corresponen. Tots recordem la frase de les àvies, que per sort fa temps que no s'escolta, de “a qui estimes més, al papa o a la mama?”. Doncs de la mateixa manera, convé que les decisions de com es reparteixen les festes, les vacances, els ponts, etc. ho decideixin els pares i no els nens. Cal evitar preguntes del tipus “amb qui vols passar el cap de setmana?”. La resposta sincera del nen sempre serà “amb tots dos”. Però com això no pot ser, no l'hem de posar en la tessitura d'haver de decidir si vol estar amb el papa o amb la mama. És una decisió que han d'acordar entre els adults, i comunicar les decisions al nen. Els toca als grans decidir, no als nens.

La setmana que ve, règim de visites o custòdia compartida? I deixar als nens al pis i desplaçar-se els pares?

Com ho diem als fills?

Quan ens separem, una de les grans dificultats és com dir-ho als fills. No és una tasca fàcil: volem que ho entenguin, que s'ho prenguin bé, que no es traumatitzin... Què hem de dir i què no?

Per començar, és fonamental donar-los una explicació: hi ha gent que se separa sense comunicar-ho als fills, simplement, un dia marxen de casa amb la maleta i no tornen. Els nens ho viuran clarament com un abandonament, que deixarà seqüeles com una baixa autoestima, sentiment de culpa (pensar que els pares s'han separat per culpa d'ells) i difícilment ho perdonaran.


Les explicacions hauran de ser adients a l'edat del nen: a partir de 3 anys ja se'ls pot explicar que “el papa i la mama ja no viuran junts, que ell o ella tindrà dues cases”, per exemple. Cal donar-los informació curta i precisa, evitant les llargues explicacions que no entendran. De més grans, se'ls pot explicar que hi ha problemes de convivència o alguna cosa semblant. Als nens en cap cas els agrada veure discutir als seus pares. Tot i que de vegades costa, cal fer l'esforç de parlar pausadament.

Pensem que, en rebre la notícia, el nen o nena es quedarà emocionalment molt impactat, i que tot el que li expliquem a partir d'allà, tindrà poca receptivitat: cap nen ni nena vol que els pares se separin, excepte els casos flagrants de maltractaments o fortes i contínues discussions. Així doncs, donem la notícia amb una explicació no massa llarga, i esperem la reacció del petit, que més tard o més d'hora farà preguntes. També intentarà, segurament, buscar solucions o dir-vos que “tampoc cal que us separeu per això”. Per al nen suposa una frustració molt gran i necessitarà temps per pair-ho.

És important que li quedi clar que seguirà veient als dos, i que els pares el segueixen estimant a ell o ella. Els nens tenen una gran tendència a la culpa, a creure que el món gira al seu voltant, i és inevitable que, en algun moment, creguin que els pares s'han separat per culpa d'ell. Quan ho manifesti, convé aclarir-li que no és així, que la decisió és dels pares i no té res a veure amb ell.

També és convenient que el menut vegi el lloc físic a on dorm cada nit el pare o la mare que ha marxat a una altra casa. Que se situï i que sàpiga quin és el seu espai en la nova casa.

Les reaccions dels nens poden ser diverses, però pensem que, la depressió en els nens es manifesta en forma de ràbia. És freqüent que els nens, quan passen per una separació, es tornin rebels, desafiadors, i que s'enfadin per tot, que facin rebequeries, etc. Això pot durar un any o més. Caldrà tenir paciència i posar els límits adequats: una manera d'ajudar-los pot ser facilitar-los que puguin verbalitzar allò que senten i no saben transmetre amb paraules: “estàs trist perquè el pare (o la mare) no hi és?”, “estàs enfadat perquè ens hem separat?”

Pensem que ells, igual que nosaltres, han de fer el seu procés de dol, de la situació anterior, en que vivia tota la família junta, a la nova situació en què haurà de veure al pare i a la mare per separat i sempre trobarà a faltar al que no hi és.

Reconstruir els trossos trencats


Quan algú se junta en parella, posa temps i energia en la construcció de la relació. Es prioritza a la parella per damunt d'altres àmbits de la vida com poden ser els amics i les aficions. Això és normal, fins i tot sa. La renúncia a una part de la nostra individualitat és necessària per encaixar el nostre projecte vital amb el de l'altra persona. Però, què passa amb tot això quan la relació es trenca?

El primer entrebanc que ens trobem és la por a no poder sortir-nos-en sols. El recolzament de la família ens pot ajudar molt en aquests moments, tant a nivell logístic (horaris dels nens, si n'hi ha, mudances, etc.) com econòmic: acostuma a haver-hi una pèrdua de poder adquisitiu en tota separació. Però més enllà de les qüestions pràctiques, el recolzament moral és important. Degut a una qüestió generacional, tot i que cada cop menys, encara hi ha pares que no accepten de bon grat que els fills se separin, pateixen molt pels benestar dels néts, i no ho posen gens fàcil.
Hi ha moltes persones que van marxar de casa dels pares quan van anar a viure en parella: lo lògic per a ells, és que un cop trencada la parella, tornin a casa dels pares... i no entenen que, generalment, la persona no vulgui tornar, i vulgui mantenir la seva independència a qualsevol preu.
A això cal afegir una qüestió de gènere: fins fa pocs anys no es concebia la idea que una dona visqués sola, i menys si té fills. Aquesta idea, està arrelada al nostre inconscient, i fa que moltes dones dubtin de la seva capacitat per tirar endavant sense un home al costat. Un dels aprenentatges importants és que, sí es pot: no resulta fàcil, però tampoc és impossible. Caldrà superar aquesta incertesa.
Per descomptat, que hi ha persones que no comptaran amb el recolzament familiar, perquè no tenen família, o perquè estan lluny, o son massa grans, o hi ha una mala relació amb ells: en qualsevol cas, tinguem recolzament o no, caldrà tirar endavant amb els nostres propis recursos.

Els primers temps són difícils: cal readaptar horaris, economia, logística, etc. A tot això s'ha de sumar tota la part emocional: tristesa, por, la soledat, ràbia... caldrà gestionar i re-situar tots aquests sentiments, mentre es reconstrueix la pròpia vida.
Passem per una situació de dol, de pèrdua, que amb el temps s'anirà superant. Hi ha moments de tot: de sentir-se bé, d’enyorança, i de profunda tristesa.
La ràbia i la rancúnia cap a l'ex-parella també dificulta moltes coses. Per a moltes situacions socials hi ha lleis “no escrites” de comportament que ens faciliten la nostra manera d'actuar: tots sabem com ens hem de comportar en un casament, quan ens presenten a una persona nova o en un sopar de compromís. Però no ens han ensenyat com hem d'actuar amb l'ex-parella. Hi ha moltes pel·lícules i sèries de televisió que ens donen la imatge de relació perfecta, de molta tolerància, de “bon rotllo”. Això es pot assolir quan s'ha gestionat el dol, s'ha perdonat, s'ha superat la ràbia i la rancúnia... però és irreal de bon començament: encara em trobo persones que creuen que hi pot haver amistat després de tallar una relació... És normal que hi hagi una barreja de sentiments: ràbia, tristesa, enyorança... fins i tot una part d'atracció cap a l'altre, que no ens ha de confondre. És bastant freqüent que, després de separats, durant un temps, algunes persones segueixin mantenint relacions sexuals esporàdiques amb l'ex-parella: no tothom se separa “de cop”.
També és freqüent tenir fortes discussions per qualsevol motiu, o aprofitar qualsevol ocasió per carregar tota la nostra ràbia contra l'altre. No cal oblidar, que lo contrari de l'amor no és l'odi, és la indiferència. Però per arribar a no sentir “ni fred ni calor” cap a l'altre, es necessita temps, reflexió i molt de treball personal.

En quant a com repartir els fills, règims de visita, custòdia compartida i com es gestionen els sentiments de tristesa i soledat quan els fills no hi són, mereixen un article a banda.

Quan la parella es trenca (3)

Per què costa tant fer el pas de separar-se? I després què? Com tornar a començar, com refer la meva vida? Amb quins problemes em trobaré quan em separi?

Tot i que sabem que l'amor no és per sempre, que hi ha l’opció de trencar amb la parella, quan iniciem una relació, internament tots pensem que serà per sempre, que no hi haurà res que pugui desfer allò que hem construït. Quan els problemes, les discussions, les desavinences es van fent més i més grans, es va obrint un abisme enmig, que cada cop és més ample i més profund.


Una bona comunicació, la sinceritat, la confiança, faciliten poder parlar i negociar. Però no sempre és possible. No tothom està disposat a negociar: els jocs de poder, on tot es tradueix en “guanyar o perdre”, els jocs manipulatius i poc clars, o, simplement, la poca habilitat comunicativa, la manca de sinceritat, la desconfiança, o la poca predisposició a negociar i a cedir en algunes coses, van tensant la corda, que arriba un punt en què es trenca. Ja hem parlat de com han variat els rols masculí i femení i de com ha canviat també la manera de viure, l'escala de valors, etc. en la nostra societat. Però malgrat el distanciament, intentem un cop i un altre recuperar la relació, sempre pensem que es tracta d'una crisi passatgera, que és un mal moment, que encara hi ha estimació... sempre hi ha dubtes: estaré precipitant-me? M'estaré equivocant? I si després no trobo a ningú altre? I si em quedo sol? i això, molts cops, allarga situacions que són clarament inviables. Molt pocs cops m'he trobat amb persones que es penedeixin d'haver-se separat: més aviat, la tònica general, és pensar que s'hauria d'haver pres abans la decisió, que s'ha aguantat massa.

Un cop la decisió de separar-se està presa, quan un dels dos ha arribat a un punt de “no retorn”, sempre recomano fer-ho quan més aviat millor: és molt difícil i dolorós trobar-se pel passadís a la persona que ha estat la teva parella, per la qual encara hi ha sentiments encontrats, seguir compartint la cuina, el bany, el sofà, el llit... L'impàs entre la decisió de separar-se i el pas de marxar es fa etern: el desgast energètic i emocional és devastador. Quan qui ha de marxar és justament qui no vol fer-ho, s'allarga la situació i és quan s'acaba de deteriorar la relació i la poca comunicació que quedava. Em trobo freqüentment amb clients que han de passar per aquest tràngol. Els recomano que ho facin quan més aviat millor, i què si l'altre no vol marxar, que ho facin ells, encara que sigui de manera provisional, a casa d'un familiar o un amic. Hi ha gent que es passa mesos en aquesta situació “en terra de ningú”. L'energia està bloquejada en resoldre una situació que no s'acaba. No es fa cap pas per reconstruir la nova vida. Causa un gran patiment a les dues persones.

I quan ja s'ha fet el pas definitiu, què ens trobem? Més enllà de les qüestions logístiques, de reajustar horaris, economia, traslladar-se de casa si s'escau, si hi ha fills, recol·locar-los en la nostra nova vida intentant que els afecti el menys possible, etc. una de les coses més freqüents que ens trobem és el buit i la soledat. Els amics que teníem fa uns anys, han anat per camins diferents, estan compromesos, han marxat, o fins i tot hem perdut el contacte amb ells. Haurem de fer nous amics. D'aquí la proliferació dels clubs i grups de “singles”. Amb els recent separats, em trobo amb dues reaccions freqüents: els que necessiten un temps d'aïllament, que tampoc convé que s'allargui massa, i els que retornen sobtadament a l'adolescència i surten a “cremar la nit”.

Quan la parella es trenca (2)

Sovint, sento a la gent gran una frase feta del tipus “és que el jovent d'avui no aguanta res”, “els costa molt poc separar-se”. Aquestes frases m'indignen. I no s'ajusten a la realitat. Trencar una relació de parella és difícil. Molt difícil. Hi ha implicacions de tota mena: socials, econòmiques, i, sobre tot, emocionals. Gairebé la meitat dels clients i clientes que venen a la meva consulta ho fan per una crisi de parella, o a conseqüència d'una separació “mal curada”. No és pas tan fàcil separar-se...


Enamorar-se és fàcil. Sentir atracció o química cap a una altra persona, deixar-se seduir, deixar sortir al nostre nen o nena interior ens agrada a tots. Però d'aquí a construir una relació de parella sòlida i duradora, hi ha una gran diferència. El pas de l'enamorament a la relació estable passa per molts processos: descobrir qui és realment l'altra persona, un cop se'ns passa el primer estat de passió cega, acceptar l'altre amb els seus defectes i manies, adaptar la vida, costums, aficions, etc. de dues persones a un “tot” integrat, requereix de temps, paciència, molta comunicació, negociació, capacitat per renunciar a certs individualismes en favor de la parella, compromís... en definitiva, ganes de construir una relació de parella. Trencar tot això no és fàcil. I pensar amb el cap quan ens enamorem, tampoc. I això ens porta molts cops a un carreró sense sortida, o a una sortida dolorosa i traumàtica.

Ningú no se separa per gust. Quan una persona decideix separar-se, segurament ha arribat a un punt de frustració molt elevat. S'ha intentat reiteradament parlar, negociar, conciliar i arreglar situacions. Tot i prendre la decisió, sigui individual o conjuntament, s'intenta un cop i un altre recuperar la relació. Tot i que, molts cops la nostra part més conscient i raonadora ens diu que una relació és inviable, els nostres sentiments ens diuen el contrari. I es crea una forta lluita interna, entre allò que objectivament veiem que és el correcte, i la força dels nostres sentiments, que ens criden el contrari. És una lluita contra els nostres sentiments. És dolorós, és difícil. Sempre hi ha dubtes, moments de pensar que potser encara es pot arreglar. I enmig de tota aquesta lluita interna, estan els components externs: quant més temps portem amb la parella, més vincles hi ha: les famílies, els amics comuns, les aficions, una casa, una hipoteca, mobles, deutes, fills... encara complica més aquesta difícil decisió.

Les separacions de mutu acord són escasses. La majoria de cops, un dels membres de la parella pren la decisió. Sovint em plantejo qui ho té més difícil: si el trencament és dolorós, deixar a l'altra persona, ser “el dolent de la pel·lícula”, no és fàcil. I ser la persona a la que deixen, afegeix un component de dany en l'amor propi, en l'autoestima, que caldrà refer. Si afegim aquí les infidelitats, encara hi ha més dolor, més destrucció de l'autoestima.

Prendre la decisió de separar-se no és gens fàcil. Quan ve una persona a la meva consulta en un estat límit, en què no suporta més la relació, jo l'escolto i l'acompanyo en aquest difícil procés, sigui quina sigui la seva opció. Però sé que hi ha un punt de no retorn, un punt en què la persona s'ha cansat de lluitar per mantenir la relació, d'intentar-ho un cop i un altre, i ha tirat la tovallola. Tot i això, llavors es troba amb que la parella, generalment no vol separar-se i està disposat/da a fer el que calgui per salvar la relació. I la situació s'allarga, es torna a intentar. Es treuen forces d'on sembla que no en queden.
Lo ideal seria no començar una relació simplement perquè hi ha una atracció: valorar si aquesta persona realment encaixa amb mi, amb el meu projecte de vida, amb la meva manera de ser i de viure... però, és això possible?