Com ho diem als fills?

Quan ens separem, una de les grans dificultats és com dir-ho als fills. No és una tasca fàcil: volem que ho entenguin, que s'ho prenguin bé, que no es traumatitzin... Què hem de dir i què no?

Per començar, és fonamental donar-los una explicació: hi ha gent que se separa sense comunicar-ho als fills, simplement, un dia marxen de casa amb la maleta i no tornen. Els nens ho viuran clarament com un abandonament, que deixarà seqüeles com una baixa autoestima, sentiment de culpa (pensar que els pares s'han separat per culpa d'ells) i difícilment ho perdonaran.

Les explicacions hauran de ser adients a l'edat del nen: a partir de 3 anys ja se'ls pot explicar que “el papa i la mama ja no viuran junts, que ell o ella tindrà dues cases”, per exemple. Cal donar-los informació curta i precisa, evitant les llargues explicacions que no entendran. De més grans, se'ls pot explicar que hi ha problemes de convivència o alguna cosa semblant. Als nens en cap cas els agrada veure discutir als seus pares. Tot i que de vegades costa, cal fer l'esforç de parlar pausadament.

Pensem que, en rebre la notícia, el nen o nena es quedarà emocionalment molt impactat, i que tot el que li expliquem a partir d'allà, tindrà poca receptivitat: cap nen ni nena vol que els pares se separin, excepte els casos flagrants de maltractaments o fortes i contínues discussions. Així doncs, donem la notícia amb una explicació no massa llarga, i esperem la reacció del petit, que més tard o més d'hora farà preguntes. També intentarà, segurament, buscar solucions o dir-vos que “tampoc cal que us separeu per això”. Per al nen suposa una frustració molt gran i necessitarà temps per pair-ho.

És important que li quedi clar que seguirà veient als dos, i que els pares el segueixen estimant a ell o ella. Els nens tenen una gran tendència a la culpa, a creure que el món gira al seu voltant, i és inevitable que, en algun moment, creguin que els pares s'han separat per culpa d'ell. Quan ho manifesti, convé aclarir-li que no és així, que la decisió és dels pares i no té res a veure amb ell.

També és convenient que el menut vegi el lloc físic a on dorm cada nit el pare o la mare que ha marxat a una altra casa. Que se situï i que sàpiga quin és el seu espai en la nova casa.

Les reaccions dels nens poden ser diverses, però pensem que, la depressió en els nens es manifesta en forma de ràbia. És freqüent que els nens, quan passen per una separació, es tornin rebels, desafiadors, i que s'enfadin per tot, que facin rebequeries, etc. Això pot durar un any o més. Caldrà tenir paciència i posar els límits adequats: una manera d'ajudar-los pot ser facilitar-los que puguin verbalitzar allò que senten i no saben transmetre amb paraules: “estàs trist perquè el pare (o la mare) no hi és?”, “estàs enfadat perquè ens hem separat?”

Pensem que ells, igual que nosaltres, han de fer el seu procés de dol, de la situació anterior, en que vivia tota la família junta, a la nova situació en què haurà de veure al pare i a la mare per separat i sempre trobarà a faltar al que no hi és.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Els solters/res lliguen molt

Hi ha un mite molt estès que els separats i solters, tant homes com dones, es passen la vida de festa i que “lliguen molt”. És així realment?

Continuant amb l'article de la setmana anterior, en què parlava de com se superen les conseqüències de la separació, parlaré avui de l'aspecte més psicològic i social: com tornar a viure, sortir, relacionar-se, etc. quan s'ha trencat la parella.

És molt freqüent que, durant la vida en parella, ens allunyem dels amics i deixem de banda les nostres aficions. No sempre és així, hi ha persones que compaginen la vida de parella amb espais propis per a l'oci: quan això és així, el trencament amb la parella no serà tan difícil, si més no en aquest aspecte: els amics juguen un paper important de suport emocional per al recent separat. Tot i així, cal tenir en compte l'estat emocional de la persona.

És molt important quan una persona se separa reprendre les velles aficions, apuntar-se a alguna activitat en grup per conèixer gent que, probablement estarà en la mateixa situació: el grup ens ajuda a sentir-nos estimats i recolzats.

La separació és un trauma. És un canvi de vida important. Suposa desfer la nostra manera bàsica de vida, el nostre projecte vital, i començar-ne un de nou, des de baix. I és normal que, d'entrada, estiguem emocionalment febles. Sol haver dos tipus de reaccions, bastant freqüents: la depressiva i la maníaca. Què vol dir això?

Hi ha persones que es queden molt tristes i desanimades, amb la idea que tot s'ha ensorrat, amb una forta sensació de fracàs personal (com si només d'ells en depengués la bona relació de parella), i aquestes persones tendeixen a aïllar-se durant un temps. Els amics separats i solters que hi ha al voltant, es bolcaran en ell o ella, en obligar-lo a sortir i divertir-se. Tot i que, sempre és millor estar recolzat pels amics que estar sol, s'ha de respectar el procés de la persona: anar de festa i emborratxar-se, només és un pedaç momentani. Potser que allò que necessita la persona és una mica de calma i ser escoltada. Potser li fa més bé un cafè i una bona conversa que una nit de disbauxa. Si volem animar el nostre amic o amiga recent separat, escoltem què necessita: Evitem caure en la “compassió” però no l'obliguem a convertir la seva vida en una festa.

A l'altre extrem, trobarem aquell o aquella recent separat que es converteix en l'amo de la nit: la idea de “recuperar el temps perdut” també és present en algunes persones, que semblarà que de sobte han retornat a l'adolescència: es compren roba d'adolescents, es comporten com a tals, fan esport i tractaments de bellesa a totes hores, i van a la discoteca com si tinguessin 15 anys. Tranquils: no s'han trastocat, és passatger. És l'altra de les dues reaccions freqüents a la separació.

Aquestes dues reaccions, la depressiva i la maníaca, duren un temps limitat, de 4 a 6 mesos aproximadament. Quan passa d'un any o any i mig la reacció depressiva o post-adolescent, convé replantejar-se si tot va bé: després d'una etapa d'aquestes la persona hauria de poder “normalitzar-se” i portar una vida estable, a gust amb si mateixa.

La setmana que ve: Què vol dir “refer la meva vida”.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (4)

Hem vist les tres primeres etapes d'una relació: enamorament, fase simbiòtica i diferenciació, aquesta darrera, amb alguns dels punts que s'han de treballar i acordar dins de la parella. Continuem, doncs, veient com són les següents etapes.

Quan la relació es va fent més sòlida i duradora i ja s'han parlat diferents temes que afecten a la parella, apareix el que s'anomena la fase de pràctiques. En aquesta fase, l'energia estarà en el desenvolupament de les diferències individuals. Si abans l'energia es centrava dins de la parella, ara es centrarà en fer activitats externes. Aquesta independència dels dos individus cal que es visqui amb alegria. Però pot ser que una de les dues persones ho visqui amb angoixa, mentre l'altre viu de manera satisfactòria la seva independència. És comú que això condueixi a una crisi de parella, en la qual un se sent lligat i l'altre abandonat. Acostuma a ser motiu de consulta o de trencament. Si se supera aquesta etapa de manera satisfactòria per als dos, es passarà a la cinquena fase:

Fase d'apropament. Quan les dues persones s'han diferenciat, com a individus i s'han acceptat les diferències per les dues parts, i es viu de manera satisfactòria i amb respecte mutu aquesta diferenciació, hi haurà novament un apropament. La intimitat tindrà una base molt sòlida. Les dues persones es cuiden mútuament i poden estar bé, tant fent coses junts com per separat.

Fase d'interdependència mútua. Cadascú desenvolupa la seva vida i la parella forma part d'aquesta vida. Els problemes a treballar són sobre la vida quotidiana, doncs les bases de la relació ja estan ben assentades. Quan un dels dos té un problema, la parella hi és per recolzar-lo. Aquest és el punt al què arriben les relacions sanes de llarga durada.

Hi ha persones que, per diversos motius, mai passen d'una determinada fase en cap de les seves relacions.

Hi ha persones que no passen de la simple aventura. Molta passió, però sense arribar a comprometre's ni a conèixer a l'altra persona.

D’altres persones es quedaran a la fase romàntica, a l'enamorament, però no poden acceptar la diferenciació, ho viuen com “la fi de l'amor”. Les seves relacions no arribaran a madurar. No arriben a conèixer qui és realment l'altra persona.

Per superar l'etapa de la diferenciació, veritablement les dues persones han d'estar disposades a negociar, a conèixer-se, a dialogar, a acceptar les diferències. És quan ens adonem de “qui és l'altre persona en realitat”. I pot ser que no ens agradi el que trobem. O pot ser que ho haguem vist des del començament però ens ho haguem estat negant a nosaltres mateixos, minimitzant-ho, “no n’hi ha per tant”, o pensant que l'altre “ja canviarà”. És una fase difícil, de proves, i, si se supera, en les fases següents la relació es tornarà sòlida i estable. És quan la gent decideix anar a viure junta, casar-se, tenir fills, etc. Aquí la passió ja no és l'eix central de la relació: aquesta va deixant protagonisme a la intimitat i al compromís.

La setmana que ve: factors d'èxit per a una relació duradora.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (3)

Continuem veient les diferents etapes en la relació de parella. Ens vam quedar a la tercera etapa, la diferenciació de les dues persones i la negociació dels diferents aspectes que envolten la parella.

Caldrà treballar també la fidelitat i la confiança, definir els termes que son vàlids per als dos: en aquest aspecte, hi ha parelles més obertes i n’hi ha de més tancades. Cal definir fins a on es pot arribar i quins límits no s’han de traspassar, i això ho ha d’acordar cada parella a la seva mida, buscant un punt en comú. Sovint em trobo amb persones que viuen aquest punt (fidelitat i confiança) amb gran angoixa, en funció de les seves experiències passades. En aquest cas, cal separar les nostres pors de la persona que tenim la davant. Tothom es mereix un vot de confiança, i més si és la nostra parella.

També cal fer un exercici molt important, que és l’acceptació. Cal acceptar que l’altra persona no és perfecte ni està en aquest món per omplir totes les meves necessitats i expectatives. Aquí entren en joc les mancances i carències de cadascú, les experiències de la nostra infantesa. Sovint es confon el rol que ha d'exercir la nostra parella, s'espera que sigui omnipresent en la nostra vida, que endevini totes les nostres necessitats i estats d'ànim i faci exactament allò que esperem d'ell o ella, com si es tractés de la relació d'una mare amb el seu nadó.

Una altra cosa que sovint em trobo, i no només en les relacions de parella sinó també amb les amistats, família, etc., és que se li atribueixen a l'altre “dots endevinatòries”, és a dir, “ell o ella ja sap com estic, ja ha de saber com em sento, ja ha de saber què necessito”... 

Si l'altre no té una bola de vidre, és possible que no s'adoni de tot això. L'actitud racional i lògica és comunicar com estem i demanar allò que necessitem de l'altre, sempre tenint en compte els límits de l'altre persona, és a dir, respectant que l'altre té el dret a donar-nos o no allò que li demanem. Hi ha persones que són més empàtiques que d'altres (tenen la capacitat de posar-se a la pell dels altres i imaginar com se senten). Hi ha persones que no ho són gens, i no vol dir pas que no ens estimin o no els importem. Simplement, no tenen aquesta capacitat. Tot això, com els altres temes, es resol parlant, demanant, acceptant, respectant, negociant...

Hi ha diversos temes que acostumen a ser font de conflicte en les parelles i que caldrà anar treballant: què es fa amb el temps de lleure, aficions, caps de setmana, vacances, etc. La qüestió econòmica, com s'administren els diners, qui ho fa, en què s'han de gastar (cadascú té el seu propi estil, hi ha qui és més estalviador, cada persona gasta més diners en una cosa o una altra segons les seves preferències). La relació amb les famílies, les celebracions familiars, els amics propis i de l'altre, la sexualitat: diferències de ritme, necessitat, preferències...

Tot això requereix diàleg, acceptació, tolerància i temps. Enamorar-se és molt fàcil. Construir una relació de parella sòlida i duradora és una obra d'enginyeria.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (2)

La setmana passada vam veure les primeres etapes de la relació de parella: l’enamorament, etapa en la qual només veiem les virtuts de l’altra persona i aquesta es converteix en el centre del nostre univers, i l’etapa simbiòtica, que és una etapa de molta dependència mútua.

La tercera fase, la diferenciació, s’inicia en el moment en què descobrim veritablement a l’altra persona. Comencem a adonar-nos que l’altre és una persona amb defectes i manies, és simplement humà. I aquí és on podríem dir que comença la veritable relació de la parella.

Es comencen a treballar les diferències, tu ets tu i jo sóc jo. Es comencen a fer coses per separat, cadascú es defineix com a persona, i caldrà treballar molts temes. Aquí és important que hi hagi confiança i comunicació, que les dues persones puguin expressar com se senten. És molt important entendre que l’altre no és el meu “clon”, que té personalitat pròpia, gustos diferents als meus, possiblement també té alguna afició que jo no comparteixo, té la seva feina, els seus amics, la seva família... i això s’ha de respectar. Igualment, nosaltres tenim les nostres aficions, amistats, família, etc. Cal buscar els punts d’unió, un temps per a cadascú i un temps per a la parella. I aquest és potser un dels punts que ocasiona més conflictes en la parella: cal anar trobant un equilibri, que sigui vàlid per als dos, “un tu, un jo i un nosaltres”. La principal dificultat rau en que acostuma a haver una de les dues persones que té moltes aficions, amistats, ocupacions, etc. i l’altre té molt de temps lliure. Aquest segon potser espera que, al tenir parella, aquesta ompli els seus espais buits. L’altre espera que li deixin plenament el seu espai, i seguir fent la seva vida d’abans sense canviar res. Caldrà fer un esforç per les dues bandes: buscar altres maneres d’omplir els propis buits sense esperar que sigui la parella qui ho faci, i renunciar a una part de les aficions, etc. per trobar espais compartits amb la parella. Cal fer un esforç de maduresa, tolerància i negociació per les dues parts.

Una altra de les principals dificultats rau en la creença que hem de ser “ànimes bessones”. Hi ha persones que s’aferren a l’ideal romàntic de sentir-se eternament enamorats, “com el primer dia”. Això és irreal. Trobarem moments de connexió amb la parella, podem propiciar els moments romàntics, i està bé que ho fem, perquè son la “benzina” que necessita la parella per funcionar, però passat un temps de relació, cal que les dues persones tornin a ser individus diferenciats. En aquest sentit, les cançons romàntiques, les pel·lícules, les sèries de la televisió, etc., ens ofereixen una visió distorsionada de la parella, que cal no confondre amb la parella madura i real.

La setmana que ve continuarem veient diferents aspectes que formen part de la construcció de la parella.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (1)

Vull iniciar un cicle d'articles dedicats al món de la parella, l'amor, la sexualitat, la convivència, etc. Avui començaré per explicar les diferents fases per les què passa una relació entre dues persones.

Segons alguns estudis sobre les relacions de parella, aquesta passa per diferents etapes, que es poden comparar de manera molt aproximada a les fases de desenvolupament infantil, respecte a la relació amb la mare.

1a etapa: Enamorament. Per a enamorar-se cal trencar els propis límits per “fusionar-se” amb l'altre. Durant aquesta etapa es deixen una mica de banda els propis gustos i preferències, i lo més important és el contacte amb l'altra persona. Intentem donar la millor imatge de nosaltres mateixos i posem afany en buscar els punts en comú amb l'altra persona. Sembla que siguem “ànimes bessones”, ens agrada el mateix, ens posem d'acord en tot... És una etapa molt dolça, sense complicacions, en què tot flueix. Ens aporta una gran quantitat d'endorfines (hormona de la felicitat) i ens sentim feliços, plens d'energia i positivisme. Hi ha la sensació d'estar “surant en un núvol”. També afecta positivament a la nostra autoestima, en sentir-nos valorats i admirats per l'altra persona.

A tothom li agradaria quedar-se eternament en aquesta etapa, però si fos així no podríem funcionar com a individus, no tenim disponibles les nostres capacitats al 100%. La nostra energia està centrada en la relació i en l'altre. Tampoc veiem a l'altre amb objectivitat, es realcen les semblances i es minimitzen les diferències i els defectes.

En la ment del nadó, es creu “part de la mare”, encara no ha arribat a la conclusió de que ell i la mare són dues persones diferents. Obté tot allò que necessita. Hi ha una dependència absoluta de la mare.

2a etapa: Fase simbiòtica: Es caracteritza per una dependència mútua. Els plans es fan comptant amb l'altre, pensant en l'altre. Ens adaptem a la vida i les necessitats de la parella. Si aquesta etapa dura massa, la relació no progressa i les dues persones no poden fer res sense l'altre. És necessari en algun moment, començar a diferenciar-se. Hi pot haver una lluita de “ni amb tu ni sense tu”. Pot ser que un dels dos sigui més dependent que l'altre i llavors pateixen els dos, un per sentir-se “abandonat” i l'altre per sentir-se “lligat”.

En el nadó, hi ha un lligam molt estret amb la mare. S'estableix una comunicació mare-nen exclusiva.

3a etapa: Diferenciació: És quan es comencen a definir les diferències individuals de cadascú. Per a molts suposa una desil·lusió, és adonar-se que l'altre no és realment com jo el veia, sinó que és algú amb personalitat pròpia, amb defectes i manies, com qualsevol altra persona. Hi pot haver una sensació d'engany, de “estàs canviant”. En realitat no canviem, simplement ens mostrem com som en realitat, ens adonem de les diferències. És quan comencem a veure qui és en realitat l'altra persona, descobrim que no és “perfecte”, que és “simplement humà”. És un bon moment per progressar en la relació, per apropar-nos a la persona real, definint els nostres límits, els nostres gustos i preferències. És quan ja no cal que veiem el futbol cada diumenge amb l'altre, (que havia arribat a pensar que ens agradava molt), ni cal que sortim cada dia amb ell/ella i els seus amics.

Aquesta etapa té diferents fases que continuarem en el proper article.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Tinc un fill o filla adolescent (1)

 Fa un temps, dins dels articles sobre les etapes d’evolució de la vida, vaig fer un article sobre l’adolescència, que va tenir molt bona acollida. Algunes persones em van demanar d’aprofundir en aquest tema. Ara, inicio un seguit d’articles que intentaran aportar una mica de llum sobre les qüestions que envolten aquesta complexa etapa vital.

L’adolescència és l’etapa de la vida on més canvis es fan. I aquests canvis, que són profunds i complexos, també afecten a les persones que envolten l’adolescent, i de manera molt especial als pares, que s’hauran d’anar adaptant i replantejant molts dels seus principis i idees.

Els canvis físics

L’adolescència té una vessant fisiològica, que s’anomena pubertat. Són els canvis físics que experimenten els nens i les nenes. En les nenes apareix entre els deu i mig i els onze, i en els nens, de dotze i mig a tretze. Però això varia molt en funció de la genètica, l’alimentació, la zona geogràfica, etc. Podem trobar nens i nenes de 10 anys molt desenvolupats, o nois de tretze o catorze que ho estan poc. Els canvis físics poden repercutir a nivell psicològic de diverses maneres:

D’una banda, les noies que estan molt desenvolupades a una edat precoç, es trobaran amb que, de sobte, els nois començaran a tractar-les de manera diferent, i probablement la seva maduració psicològica no està al mateix nivell. Això els pot causar inseguretat i sobretot, no saber com reaccionar davant el nou tractament que els fan els nois. Es freqüent que vulguin amagar la seva feminitat amb roba ampla, o pel contrari, que actuïn com si tinguessin més edat de la que tenen en realitat.

A l’extrem contrari, tenim les noies que triguen a desenvolupar-se, i quan les seves companyes de dotze o tretze ja llueixen un cos de dona, elles es troben diferents, i això serà causa de complexos. Cal afegir l’efecte d’algunes burles que es trobaran, amb molt poc tacte, per part d’altres adolescents.

Als nois els passa una cosa semblant, però els que més patiran són els que triguen a créixer i desenvolupar-se, que es poden sentir molt acomplexats davant dels nois que són més alts i corpulents.

Als nois i noies se’ls ha d’explicar quins canvis farà el seu cos, a fi de que els visquin amb normalitat. Molt sovint, si no estan informats, ho viuen amb angoixa, pensant que el que els està passant no és normal. A més, acostumen a comparar-se amb els amics, i es troben que “jo no sóc igual que fulanet o fulaneta”.

L’acceptació del propi cos, en moltes persones no arribarà fins ben entrada la maduresa. Estem subjectes a molta pressió social sobre els cànons de bellesa, uns cànons que només estan a l’abast d’uns pocs, però que sembla que, si no els tens, ets “un ésser inferior o imperfecte”. La major part de la població té algun complex respecte al seu físic. Si això ens passa als adults, imaginem com ho viuen els adolescents, que d’una banda estan en plena metamorfosi física, que no saben qui són, que el seu cos creix, es transforma, els surt pèl a qualsevol lloc, es fa gran, s’eixampla i s’estira per diversos llocs sense poder controlar-ho, i a més, no tenen la suficient maduresa psicològica ni la informació necessària per relativitzar la bellesa física, el bombardeig publicitari i la pressió social. Tots els nois i noies voldrien assemblar-se als seus ídols. I cap d’ells s’hi assembla. Cal que puguem parlar amb ells de tot això, que els anem ajudant a sentir-se bé amb el seu propi cos, a valorar i potenciar aquelles característiques físiques que els fan “especials”: Els ulls, una cara bonica, un somriure... que vagin assumint a poc a poc que, sigui quin sigui el seu aspecte, les persones que els estimen ho fan per qui són i no per com són.

Pilar Morey Bulbena

Telf.: 605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal