Com ho diem als fills?

Quan ens separem, una de les grans dificultats és com dir-ho als fills. No és una tasca fàcil: volem que ho entenguin, que s'ho prenguin bé, que no es traumatitzin... Què hem de dir i què no?

Per començar, és fonamental donar-los una explicació: hi ha gent que se separa sense comunicar-ho als fills, simplement, un dia marxen de casa amb la maleta i no tornen. Els nens ho viuran clarament com un abandonament, que deixarà seqüeles com una baixa autoestima, sentiment de culpa (pensar que els pares s'han separat per culpa d'ells) i difícilment ho perdonaran.

Les explicacions hauran de ser adients a l'edat del nen: a partir de 3 anys ja se'ls pot explicar que “el papa i la mama ja no viuran junts, que ell o ella tindrà dues cases”, per exemple. Cal donar-los informació curta i precisa, evitant les llargues explicacions que no entendran. De més grans, se'ls pot explicar que hi ha problemes de convivència o alguna cosa semblant. Als nens en cap cas els agrada veure discutir als seus pares. Tot i que de vegades costa, cal fer l'esforç de parlar pausadament.

Pensem que, en rebre la notícia, el nen o nena es quedarà emocionalment molt impactat, i que tot el que li expliquem a partir d'allà, tindrà poca receptivitat: cap nen ni nena vol que els pares se separin, excepte els casos flagrants de maltractaments o fortes i contínues discussions. Així doncs, donem la notícia amb una explicació no massa llarga, i esperem la reacció del petit, que més tard o més d'hora farà preguntes. També intentarà, segurament, buscar solucions o dir-vos que “tampoc cal que us separeu per això”. Per al nen suposa una frustració molt gran i necessitarà temps per pair-ho.

És important que li quedi clar que seguirà veient als dos, i que els pares el segueixen estimant a ell o ella. Els nens tenen una gran tendència a la culpa, a creure que el món gira al seu voltant, i és inevitable que, en algun moment, creguin que els pares s'han separat per culpa d'ell. Quan ho manifesti, convé aclarir-li que no és així, que la decisió és dels pares i no té res a veure amb ell.

També és convenient que el menut vegi el lloc físic a on dorm cada nit el pare o la mare que ha marxat a una altra casa. Que se situï i que sàpiga quin és el seu espai en la nova casa.

Les reaccions dels nens poden ser diverses, però pensem que, la depressió en els nens es manifesta en forma de ràbia. És freqüent que els nens, quan passen per una separació, es tornin rebels, desafiadors, i que s'enfadin per tot, que facin rebequeries, etc. Això pot durar un any o més. Caldrà tenir paciència i posar els límits adequats: una manera d'ajudar-los pot ser facilitar-los que puguin verbalitzar allò que senten i no saben transmetre amb paraules: “estàs trist perquè el pare (o la mare) no hi és?”, “estàs enfadat perquè ens hem separat?”

Pensem que ells, igual que nosaltres, han de fer el seu procés de dol, de la situació anterior, en que vivia tota la família junta, a la nova situació en què haurà de veure al pare i a la mare per separat i sempre trobarà a faltar al que no hi és.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Quan la parella es trenca (3)

Per què costa tant fer el pas de separar-se? I després què? Com tornar a començar, com refer la meva vida? Amb quins problemes em trobaré quan em separi?

Tot i que sabem que l'amor no és per sempre, que hi ha l’opció de trencar amb la parella, quan iniciem una relació, internament tots pensem que serà per sempre, que no hi haurà res que pugui desfer allò que hem construït. Quan els problemes, les discussions, les desavinences es van fent més i més grans, es va obrint un abisme enmig, que cada cop és més ample i més profund.

Una bona comunicació, la sinceritat, la confiança, faciliten poder parlar i negociar. Però no sempre és possible. No tothom està disposat a negociar: els jocs de poder, on tot es tradueix en “guanyar o perdre”, els jocs manipulatius i poc clars, o, simplement, la poca habilitat comunicativa, la manca de sinceritat, la desconfiança, o la poca predisposició a negociar i a cedir en algunes coses, van tensant la corda, que arriba un punt en què es trenca. Ja hem parlat de com han variat els rols masculí i femení i de com ha canviat també la manera de viure, l'escala de valors, etc. en la nostra societat. Però malgrat el distanciament, intentem un cop i un altre recuperar la relació, sempre pensem que es tracta d'una crisi passatgera, que és un mal moment, que encara hi ha estimació... sempre hi ha dubtes: estaré precipitant-me? M'estaré equivocant? I si després no trobo a ningú altre? I si em quedo sol? i això, molts cops, allarga situacions que són clarament inviables. Molt pocs cops m'he trobat amb persones que es penedeixin d'haver-se separat: més aviat, la tònica general, és pensar que s'hauria d'haver pres abans la decisió, que s'ha aguantat massa.

Un cop la decisió de separar-se està presa, quan un dels dos ha arribat a un punt de “no retorn”, sempre recomano fer-ho quan més aviat millor: és molt difícil i dolorós trobar-se pel passadís a la persona que ha estat la teva parella, per la qual encara hi ha sentiments encontrats, seguir compartint la cuina, el bany, el sofà, el llit... L'impàs entre la decisió de separar-se i el pas de marxar es fa etern: el desgast energètic i emocional és devastador. Quan qui ha de marxar és justament qui no vol fer-ho, s'allarga la situació i és quan s'acaba de deteriorar la relació i la poca comunicació que quedava. Em trobo freqüentment amb clients que han de passar per aquest tràngol. Els recomano que ho facin quan més aviat millor, i què si l'altre no vol marxar, que ho facin ells, encara que sigui de manera provisional, a casa d'un familiar o un amic. Hi ha gent que es passa mesos en aquesta situació “en terra de ningú”. L'energia està bloquejada en resoldre una situació que no s'acaba. No es fa cap pas per reconstruir la nova vida. Causa un gran patiment a les dues persones.

I quan ja s'ha fet el pas definitiu, què ens trobem? Més enllà de les qüestions logístiques, de reajustar horaris, economia, traslladar-se de casa si s'escau, si hi ha fills, recol·locar-los en la nostra nova vida intentant que els afecti el menys possible, etc. una de les coses més freqüents que ens trobem és el buit i la soledat. Els amics que teníem fa uns anys, han anat per camins diferents, estan compromesos, han marxat, o fins i tot hem perdut el contacte amb ells. Haurem de fer nous amics. D'aquí la proliferació dels clubs i grups de “singles”. Amb els recent separats, em trobo amb dues reaccions freqüents: els que necessiten un temps d'aïllament, que tampoc convé que s'allargui massa, i els que retornen sobtadament a l'adolescència i surten a “cremar la nit”.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Quan la parella es trenca (2)

Sovint, sento a la gent gran una frase feta del tipus “és que el jovent d'avui no aguanta res”, “els costa molt poc separar-se”. Aquestes frases m'indignen. I no s'ajusten a la realitat. Trencar una relació de parella és difícil. Molt difícil. Hi ha implicacions de tota mena: socials, econòmiques, i, sobre tot, emocionals. Gairebé la meitat dels clients i clientes que venen a la meva consulta ho fan per una crisi de parella, o a conseqüència d'una separació “mal curada”. No és pas tan fàcil separar-se...

Enamorar-se és fàcil. Sentir atracció o química cap a una altra persona, deixar-se seduir, deixar sortir al nostre nen o nena interior ens agrada a tots. Però d'aquí a construir una relació de parella sòlida i duradora, hi ha una gran diferència. El pas de l'enamorament a la relació estable passa per molts processos: descobrir qui és realment l'altra persona, un cop se'ns passa el primer estat de passió cega, acceptar l'altre amb els seus defectes i manies, adaptar la vida, costums, aficions, etc. de dues persones a un “tot” integrat, requereix de temps, paciència, molta comunicació, negociació, capacitat per renunciar a certs individualismes en favor de la parella, compromís... en definitiva, ganes de construir una relació de parella. Trencar tot això no és fàcil. I pensar amb el cap quan ens enamorem, tampoc. I això ens porta molts cops a un carreró sense sortida, o a una sortida dolorosa i traumàtica.

Ningú no se separa per gust. Quan una persona decideix separar-se, segurament ha arribat a un punt de frustració molt elevat. S'ha intentat reiteradament parlar, negociar, conciliar i arreglar situacions. Tot i prendre la decisió, sigui individual o conjuntament, s'intenta un cop i un altre recuperar la relació. Tot i que, molts cops la nostra part més conscient i raonadora ens diu que una relació és inviable, els nostres sentiments ens diuen el contrari. I es crea una forta lluita interna, entre allò que objectivament veiem que és el correcte, i la força dels nostres sentiments, que ens criden el contrari. És una lluita contra els nostres sentiments. És dolorós, és difícil. Sempre hi ha dubtes, moments de pensar que potser encara es pot arreglar. I enmig de tota aquesta lluita interna, estan els components externs: quant més temps portem amb la parella, més vincles hi ha: les famílies, els amics comuns, les aficions, una casa, una hipoteca, mobles, deutes, fills... encara complica més aquesta difícil decisió.

Les separacions de mutu acord són escasses. La majoria de cops, un dels membres de la parella pren la decisió. Sovint em plantejo qui ho té més difícil: si el trencament és dolorós, deixar a l'altra persona, ser “el dolent de la pel·lícula”, no és fàcil. I ser la persona a la que deixen, afegeix un component de dany en l'amor propi, en l'autoestima, que caldrà refer. Si afegim aquí les infidelitats, encara hi ha més dolor, més destrucció de l'autoestima.

Prendre la decisió de separar-se no és gens fàcil. Quan ve una persona a la meva consulta en un estat límit, en què no suporta més la relació, jo l'escolto i l'acompanyo en aquest difícil procés, sigui quina sigui la seva opció. Però sé que hi ha un punt de no retorn, un punt en què la persona s'ha cansat de lluitar per mantenir la relació, d'intentar-ho un cop i un altre, i ha tirat la tovallola. Tot i això, llavors es troba amb que la parella, generalment no vol separar-se i està disposat/da a fer el que calgui per salvar la relació. I la situació s'allarga, es torna a intentar. Es treuen forces d'on sembla que no en queden.

Lo ideal seria no començar una relació simplement perquè hi ha una atracció: valorar si aquesta persona realment encaixa amb mi, amb el meu projecte de vida, amb la meva manera de ser i de viure... però, és això possible?

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Quan la parella es trenca (1)

(Dedicat a un bon amic)

El matrimoni tradicional, tal com l'entenien els nostres avis, està obsolet. És un model que, en la societat actual i tal com han canviat les coses, no ens serveix. Però, quin és el model de parella que volem? N'hi ha un de sol, o hi ha diferents models de parella?

Els meus avis van estar casats 57 anys, fins que la mort els va separar. Recordo que, quan jo m'anava a casar, li vaig preguntar al meu avi quin era el secret per passar tants anys amb la mateixa persona. Em va contestar amb una sola paraula: Aguantar.

Ells, com tants matrimonis, van passar junts per situacions molt i molt dures: una guerra, la pèrdua d'un fill, la precarietat de la post-guerra... però també bons moments, que van compartir i gaudir. Hi ha una part en la que crec que ho tenien molt més fàcil que nosaltres: tot estava escrit, en un paper invisible. La gent tenia unes quantes missions en aquesta vida. Tot estava programat: trobar una feina, que era per a tota la vida, casar-se amb una bona persona, tenir fills i treballar per als fills. La dona estava a casa i cuidava dels fills i del marit. I obeïa. I també utilitzava l'arma de la manipulació per sortir-se’n amb la seva, en les petites decisions. I rentar la roba i preparar el sopar per al marit se suposava que l'havia d'omplir d'orgull. Si li sortia “un mal home”, bevedor, o que anava amb altres dones, doncs s'aguantava i ho patia en silenci. La dona, era impensable que anés amb altres homes. I si ho feia, quedava marcada socialment de per vida. L'home havia de treballar, molt, moltes hores, i portar els diners a casa. I manar, i prendre les decisions importants. I els diumenges sortien a fer un tomb, sempre junts, i dinaven arròs i un braç de gitano de postres.

No viatjaven, ni estudiaven res a les nits, ni anaven al gimnàs, ni tenien una colla d'amics, ni internet, mòbil, whatsapp, ni parlaven anglès. No sabien què era un lifting, ni la silicona. Crec, que ni tant sols sabien què era una dieta per aprimar. Però, realment ho tenien més fàcil? Penso que per “aguantar”, per conformar-se a que la vida és això, realment sí. Viure conformat és més fàcil. No plantejar-se res. Tota aquesta reflexió em recorda la “por a la llibertat” de la que parlava Erich Fromm.

Avui dia tenim una vida molt més rica. Rica en coneixements, en opcions, en possibilitats. Si partim de la base que el nostre objectiu últim a la vida és trobar la felicitat, tenim molts mitjans per buscar-la. I al final, descobrim que la felicitat no és en els altres, no està en el fet de tenir o no tenir una parella, o aconseguir una casa més gran: la felicitat l'hem de trobar a dins nostre, en la nostra estabilitat personal, en la nostra pau interior.

Avui, quan busquem una parella, no ens cal només que sigui “treballador i no tingui vicis”. Volem compartir il·lusions i projectes. Volem comunicar-li els nostres sentiments, i que ens escolti, ens aculli i comprengui. Volem que ens accepti tal i com som, sense intentar canviar-nos, quan nosaltres mateixos estem contínuament canviat. Podem tenir diverses parelles al llarg de la vida. Podem triar parelles de diferents colors, religions, races, fins i tot del mateix sexe. Podem triar si volem tenir fills o no. I també, si volem parella o volem estar sols. Hem guanyat en llibertat, en opcions, en qualitat de vida. Però els nostres avis ho tenien molt més fàcil. Això sí, en una cosa hi estem tots d'acord: no estem disposats a aguantar a qualsevol preu. Si no som feliços, ens separem.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (4)

Hem vist les tres primeres etapes d'una relació: enamorament, fase simbiòtica i diferenciació, aquesta darrera, amb alguns dels punts que s'han de treballar i acordar dins de la parella. Continuem, doncs, veient com són les següents etapes.

Quan la relació es va fent més sòlida i duradora i ja s'han parlat diferents temes que afecten a la parella, apareix el que s'anomena la fase de pràctiques. En aquesta fase, l'energia estarà en el desenvolupament de les diferències individuals. Si abans l'energia es centrava dins de la parella, ara es centrarà en fer activitats externes. Aquesta independència dels dos individus cal que es visqui amb alegria. Però pot ser que una de les dues persones ho visqui amb angoixa, mentre l'altre viu de manera satisfactòria la seva independència. És comú que això condueixi a una crisi de parella, en la qual un se sent lligat i l'altre abandonat. Acostuma a ser motiu de consulta o de trencament. Si se supera aquesta etapa de manera satisfactòria per als dos, es passarà a la cinquena fase:

Fase d'apropament. Quan les dues persones s'han diferenciat, com a individus i s'han acceptat les diferències per les dues parts, i es viu de manera satisfactòria i amb respecte mutu aquesta diferenciació, hi haurà novament un apropament. La intimitat tindrà una base molt sòlida. Les dues persones es cuiden mútuament i poden estar bé, tant fent coses junts com per separat.

Fase d'interdependència mútua. Cadascú desenvolupa la seva vida i la parella forma part d'aquesta vida. Els problemes a treballar són sobre la vida quotidiana, doncs les bases de la relació ja estan ben assentades. Quan un dels dos té un problema, la parella hi és per recolzar-lo. Aquest és el punt al què arriben les relacions sanes de llarga durada.

Hi ha persones que, per diversos motius, mai passen d'una determinada fase en cap de les seves relacions.

Hi ha persones que no passen de la simple aventura. Molta passió, però sense arribar a comprometre's ni a conèixer a l'altra persona.

D’altres persones es quedaran a la fase romàntica, a l'enamorament, però no poden acceptar la diferenciació, ho viuen com “la fi de l'amor”. Les seves relacions no arribaran a madurar. No arriben a conèixer qui és realment l'altra persona.

Per superar l'etapa de la diferenciació, veritablement les dues persones han d'estar disposades a negociar, a conèixer-se, a dialogar, a acceptar les diferències. És quan ens adonem de “qui és l'altre persona en realitat”. I pot ser que no ens agradi el que trobem. O pot ser que ho haguem vist des del començament però ens ho haguem estat negant a nosaltres mateixos, minimitzant-ho, “no n’hi ha per tant”, o pensant que l'altre “ja canviarà”. És una fase difícil, de proves, i, si se supera, en les fases següents la relació es tornarà sòlida i estable. És quan la gent decideix anar a viure junta, casar-se, tenir fills, etc. Aquí la passió ja no és l'eix central de la relació: aquesta va deixant protagonisme a la intimitat i al compromís.

La setmana que ve: factors d'èxit per a una relació duradora.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (3)

Continuem veient les diferents etapes en la relació de parella. Ens vam quedar a la tercera etapa, la diferenciació de les dues persones i la negociació dels diferents aspectes que envolten la parella.

Caldrà treballar també la fidelitat i la confiança, definir els termes que son vàlids per als dos: en aquest aspecte, hi ha parelles més obertes i n’hi ha de més tancades. Cal definir fins a on es pot arribar i quins límits no s’han de traspassar, i això ho ha d’acordar cada parella a la seva mida, buscant un punt en comú. Sovint em trobo amb persones que viuen aquest punt (fidelitat i confiança) amb gran angoixa, en funció de les seves experiències passades. En aquest cas, cal separar les nostres pors de la persona que tenim la davant. Tothom es mereix un vot de confiança, i més si és la nostra parella.

També cal fer un exercici molt important, que és l’acceptació. Cal acceptar que l’altra persona no és perfecte ni està en aquest món per omplir totes les meves necessitats i expectatives. Aquí entren en joc les mancances i carències de cadascú, les experiències de la nostra infantesa. Sovint es confon el rol que ha d'exercir la nostra parella, s'espera que sigui omnipresent en la nostra vida, que endevini totes les nostres necessitats i estats d'ànim i faci exactament allò que esperem d'ell o ella, com si es tractés de la relació d'una mare amb el seu nadó.

Una altra cosa que sovint em trobo, i no només en les relacions de parella sinó també amb les amistats, família, etc., és que se li atribueixen a l'altre “dots endevinatòries”, és a dir, “ell o ella ja sap com estic, ja ha de saber com em sento, ja ha de saber què necessito”... 

Si l'altre no té una bola de vidre, és possible que no s'adoni de tot això. L'actitud racional i lògica és comunicar com estem i demanar allò que necessitem de l'altre, sempre tenint en compte els límits de l'altre persona, és a dir, respectant que l'altre té el dret a donar-nos o no allò que li demanem. Hi ha persones que són més empàtiques que d'altres (tenen la capacitat de posar-se a la pell dels altres i imaginar com se senten). Hi ha persones que no ho són gens, i no vol dir pas que no ens estimin o no els importem. Simplement, no tenen aquesta capacitat. Tot això, com els altres temes, es resol parlant, demanant, acceptant, respectant, negociant...

Hi ha diversos temes que acostumen a ser font de conflicte en les parelles i que caldrà anar treballant: què es fa amb el temps de lleure, aficions, caps de setmana, vacances, etc. La qüestió econòmica, com s'administren els diners, qui ho fa, en què s'han de gastar (cadascú té el seu propi estil, hi ha qui és més estalviador, cada persona gasta més diners en una cosa o una altra segons les seves preferències). La relació amb les famílies, les celebracions familiars, els amics propis i de l'altre, la sexualitat: diferències de ritme, necessitat, preferències...

Tot això requereix diàleg, acceptació, tolerància i temps. Enamorar-se és molt fàcil. Construir una relació de parella sòlida i duradora és una obra d'enginyeria.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (2)

La setmana passada vam veure les primeres etapes de la relació de parella: l’enamorament, etapa en la qual només veiem les virtuts de l’altra persona i aquesta es converteix en el centre del nostre univers, i l’etapa simbiòtica, que és una etapa de molta dependència mútua.

La tercera fase, la diferenciació, s’inicia en el moment en què descobrim veritablement a l’altra persona. Comencem a adonar-nos que l’altre és una persona amb defectes i manies, és simplement humà. I aquí és on podríem dir que comença la veritable relació de la parella.

Es comencen a treballar les diferències, tu ets tu i jo sóc jo. Es comencen a fer coses per separat, cadascú es defineix com a persona, i caldrà treballar molts temes. Aquí és important que hi hagi confiança i comunicació, que les dues persones puguin expressar com se senten. És molt important entendre que l’altre no és el meu “clon”, que té personalitat pròpia, gustos diferents als meus, possiblement també té alguna afició que jo no comparteixo, té la seva feina, els seus amics, la seva família... i això s’ha de respectar. Igualment, nosaltres tenim les nostres aficions, amistats, família, etc. Cal buscar els punts d’unió, un temps per a cadascú i un temps per a la parella. I aquest és potser un dels punts que ocasiona més conflictes en la parella: cal anar trobant un equilibri, que sigui vàlid per als dos, “un tu, un jo i un nosaltres”. La principal dificultat rau en que acostuma a haver una de les dues persones que té moltes aficions, amistats, ocupacions, etc. i l’altre té molt de temps lliure. Aquest segon potser espera que, al tenir parella, aquesta ompli els seus espais buits. L’altre espera que li deixin plenament el seu espai, i seguir fent la seva vida d’abans sense canviar res. Caldrà fer un esforç per les dues bandes: buscar altres maneres d’omplir els propis buits sense esperar que sigui la parella qui ho faci, i renunciar a una part de les aficions, etc. per trobar espais compartits amb la parella. Cal fer un esforç de maduresa, tolerància i negociació per les dues parts.

Una altra de les principals dificultats rau en la creença que hem de ser “ànimes bessones”. Hi ha persones que s’aferren a l’ideal romàntic de sentir-se eternament enamorats, “com el primer dia”. Això és irreal. Trobarem moments de connexió amb la parella, podem propiciar els moments romàntics, i està bé que ho fem, perquè son la “benzina” que necessita la parella per funcionar, però passat un temps de relació, cal que les dues persones tornin a ser individus diferenciats. En aquest sentit, les cançons romàntiques, les pel·lícules, les sèries de la televisió, etc., ens ofereixen una visió distorsionada de la parella, que cal no confondre amb la parella madura i real.

La setmana que ve continuarem veient diferents aspectes que formen part de la construcció de la parella.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal

Les crisis de parella (1)

Vull iniciar un cicle d'articles dedicats al món de la parella, l'amor, la sexualitat, la convivència, etc. Avui començaré per explicar les diferents fases per les què passa una relació entre dues persones.

Segons alguns estudis sobre les relacions de parella, aquesta passa per diferents etapes, que es poden comparar de manera molt aproximada a les fases de desenvolupament infantil, respecte a la relació amb la mare.

1a etapa: Enamorament. Per a enamorar-se cal trencar els propis límits per “fusionar-se” amb l'altre. Durant aquesta etapa es deixen una mica de banda els propis gustos i preferències, i lo més important és el contacte amb l'altra persona. Intentem donar la millor imatge de nosaltres mateixos i posem afany en buscar els punts en comú amb l'altra persona. Sembla que siguem “ànimes bessones”, ens agrada el mateix, ens posem d'acord en tot... És una etapa molt dolça, sense complicacions, en què tot flueix. Ens aporta una gran quantitat d'endorfines (hormona de la felicitat) i ens sentim feliços, plens d'energia i positivisme. Hi ha la sensació d'estar “surant en un núvol”. També afecta positivament a la nostra autoestima, en sentir-nos valorats i admirats per l'altra persona.

A tothom li agradaria quedar-se eternament en aquesta etapa, però si fos així no podríem funcionar com a individus, no tenim disponibles les nostres capacitats al 100%. La nostra energia està centrada en la relació i en l'altre. Tampoc veiem a l'altre amb objectivitat, es realcen les semblances i es minimitzen les diferències i els defectes.

En la ment del nadó, es creu “part de la mare”, encara no ha arribat a la conclusió de que ell i la mare són dues persones diferents. Obté tot allò que necessita. Hi ha una dependència absoluta de la mare.

2a etapa: Fase simbiòtica: Es caracteritza per una dependència mútua. Els plans es fan comptant amb l'altre, pensant en l'altre. Ens adaptem a la vida i les necessitats de la parella. Si aquesta etapa dura massa, la relació no progressa i les dues persones no poden fer res sense l'altre. És necessari en algun moment, començar a diferenciar-se. Hi pot haver una lluita de “ni amb tu ni sense tu”. Pot ser que un dels dos sigui més dependent que l'altre i llavors pateixen els dos, un per sentir-se “abandonat” i l'altre per sentir-se “lligat”.

En el nadó, hi ha un lligam molt estret amb la mare. S'estableix una comunicació mare-nen exclusiva.

3a etapa: Diferenciació: És quan es comencen a definir les diferències individuals de cadascú. Per a molts suposa una desil·lusió, és adonar-se que l'altre no és realment com jo el veia, sinó que és algú amb personalitat pròpia, amb defectes i manies, com qualsevol altra persona. Hi pot haver una sensació d'engany, de “estàs canviant”. En realitat no canviem, simplement ens mostrem com som en realitat, ens adonem de les diferències. És quan comencem a veure qui és en realitat l'altra persona, descobrim que no és “perfecte”, que és “simplement humà”. És un bon moment per progressar en la relació, per apropar-nos a la persona real, definint els nostres límits, els nostres gustos i preferències. És quan ja no cal que veiem el futbol cada diumenge amb l'altre, (que havia arribat a pensar que ens agradava molt), ni cal que sortim cada dia amb ell/ella i els seus amics.

Aquesta etapa té diferents fases que continuarem en el proper article.

Pilar Morey Bulbena

Telf.:  605 52 52 81

Tornar als articles

Tornar a la pàgina principal