Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divorci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divorci. Mostrar tots els missatges

Com ens repartim als nens?


Tots els pares i mares volen el millor per als seus fills, d'això ningú en dubta. Però quan ens separem, un dels grans maldecaps és com repartir els nens, per causar-los el mínim mal possible. Hi ha diverses possibilitats.

D'uns anys ençà, han canviat les lleis i els jutges afavoreixen més la custòdia compartida. En principi, és la millor solució: els nens comptaran amb la presència del pare i la mare a parts iguals. Però no sempre surt bé. En primer lloc, aquesta solució requereix d'una bona comunicació entre els pares, que no sempre es dóna: la rancúnia, ressentiments acumulats, manca d'empatia, problemes de comunicació, etc. són freqüents quan una parella se separa. I això crearà un clima que no és gens propici per negociar les mil i una coses que envolten a una situació de custòdia compartida. Han de quedar molt clares les normes, i el que és més difícil, respectar l'espai i la manera d'actuar de l'altre amb els fills. Són molt freqüents, massa, les crítiques a com cuida l'altre dels nens, a què fa i com ho fa. Hauria de quedar clar, que cadascú té la seva manera de relacionar-se amb els fills, sempre i quan, les dos persones siguin prou madures i adultes. Molts dels problemes en aquestes situacions vénen de la manca de responsabilitat d'un dels dos, que prioritza altres aspectes de la seva vida abans que les necessitats dels fills. Tenir cura dels fills requereix dedicació, temps i sobre tot un grau de responsabilitat suficient.

El règim de visites és el sistema tradicional. Els fills viuen amb un dels dos progenitors (normalment acostuma a ser la mare) i passen part de les vacances i la meitat dels caps de setmana amb l'altre. Aquesta situació no requereix de tanta comunicació entre els pares, acostuma a estar tot per escrit i ben acordat, i només cal que cadascú compleixi amb la seva part de l'acord. Els problemes, com sempre, vénen per la manca de compliment dels acords i el distanciament i manca d'implicació en la vida dels nens i tot allò que els envolta, per part del progenitor que no viu amb ells. Això no té per què ser així, hi ha famílies que funcionen molt bé amb el règim de visites, respectant espais i temps i participant en tot el que calgui de la vida dels fills. Però, generalment, amb aquest sistema, el progenitor que viu amb els nens és el que té més implicació i responsabilitats.

Hi ha un altre sistema, que poques famílies utilitzen: consisteix en què els nens es queden al domicili familiar, i són el pare i la mare qui viuen una setmana allà amb els nens, i una setmana fora, en un altre lloc. Es necessiten tres cases, la dels nens i la de cada pare (la solució acostuma a ser viure parcialment amb els avis). Això pot funcionar, igual que la custòdia compartida, des del respecte als acords, als espais, etc. Un inconvenient que he vist en els únics dos casos que he conegut, és que els nens, d'alguna manera s'han “fet els amos” de la casa, es creuen amb més drets que els pares, i ha calgut recordar-los quina és la posició de cadascú. L'altre inconvenient pot ser que un deixi la casa neta quan marxa i l'altre no. Però aquí parlem un altre cop del tema de responsabilitats i madureses...

Fer coses els 3 junts: això és una cosa que es planteja sempre, i cal que quedi molt clar per al nen que són situacions puntuals. El nen, a dins seu, sempre desitjarà que els pares tornin a ajuntar-se. Cal ser molt clars i no crear-los falses esperances. Si es fan moltes activitats els 3 junts, pot confondre al nen, que no entendrà per què estan separats, i els obligarà un cop i un altre a re-situar-se. Evidentment, en aquestes sortides conjuntes cal evitar qualsevol tibantor o discussió. Si no es té molt clar per als tres, és millor evitar-ho.

El dia a dia dels fills de separats

Un cop s'ha produït la separació, cal establir una nova rutina. Potser hi ha un règim de visites, o una custòdia compartida, o bé, fins i tot, un dels dos pares ha desaparegut o no s'ocupa dels fills. Sigui quina sigui la situació, cal que les rutines del dia a dia dels nens quedin el menys alterades que sigui possible.


Els nens manipulen? De ben segur, que ho intentaran: utilitzen la culpa que poden sentir el pare o la mare per la separació per aconseguir compensacions materials o per sortir-se’n amb la seva. Molts cops, els avis afegeixen més llenya al foc en compadir els petits, i dir frases davant d'ells del tipus “pobre fill, que té els pares separats”, “es deu veure diferent dels altres nens”, etc. Els nens ho senten tot, i ben aviat assumiran el seu paper de “personetes especials” que es creuen amb el dret a ser tractats d'una manera especial.
També és freqüent, en les situacions de règim de visites, que el progenitor que passa menys temps amb els nens, es dediqui a consentir-los i malcriar-los, que els permeti fer el que vulguin amb el pretext de “pel poc temps que passo amb ells, no vull estar manant-los”. Evidentment, això és un greu error: el paper dels pares és educar i posar límits, i l'estimació i l'afecte es demostren de moltes maneres, com per exemple, aprofitant el temps d'estar junts, fent abraçades i petons, o verbalitzant l'estimació. En cap cas, deixant-los fer el que volen. Els nens se n’aprofiten molt d'aquestes situacions, i creen una competència entre els progenitors: qui passa més temps amb els nens i els posa els límits, les normes, etc. es converteix en “el dolent” i el pare consentidor en “el bo”. 

També hi ha pares i mares que malauradament manipulen a través dels fills, limitant el temps que passa el petit amb l'altre progenitor, parlant malament d'aquest o de la nova parella, o també donant-los missatges de “quant et trobo a faltar quan no hi ets”, “em quedo molt trist quan marxes”, etc. És fonamental que els nens visquin la situació de la manera més normal possible: aquesta és la seva nova realitat i cal normalitzar-la com més aviat millor, sense dramatismes. Encara hi ha pares i mares que utilitzen els fills com a eina de pressió contra l'ex-parella.

Un altre costum molt dolent és el de preguntar al petit de manera insistent sobre l'altre progenitor, sobre la seva nova vida, com està, que fa, a qui veu, si té nova parella, com és la nova relació, etc. Aquests interrogatoris posen al nen enmig d'una guerra que no va amb ell, i en una situació de fidelitats, confidencialitats i traïcions. No li correspon al nen fer el paper d'espieta. Hem de ser prou madurs per saber deixar els nens al marge de les nostres guerres personals.

També hi ha cops en que s'obliga al nen a prendre decisions que no li corresponen. Tots recordem la frase de les àvies, que per sort fa temps que no s'escolta, de “a qui estimes més, al papa o a la mama?”. Doncs de la mateixa manera, convé que les decisions de com es reparteixen les festes, les vacances, els ponts, etc. ho decideixin els pares i no els nens. Cal evitar preguntes del tipus “amb qui vols passar el cap de setmana?”. La resposta sincera del nen sempre serà “amb tots dos”. Però com això no pot ser, no l'hem de posar en la tessitura d'haver de decidir si vol estar amb el papa o amb la mama. És una decisió que han d'acordar entre els adults, i comunicar les decisions al nen. Els toca als grans decidir, no als nens.

La setmana que ve, règim de visites o custòdia compartida? I deixar als nens al pis i desplaçar-se els pares?

Com ho diem als fills?

Quan ens separem, una de les grans dificultats és com dir-ho als fills. No és una tasca fàcil: volem que ho entenguin, que s'ho prenguin bé, que no es traumatitzin... Què hem de dir i què no?

Per començar, és fonamental donar-los una explicació: hi ha gent que se separa sense comunicar-ho als fills, simplement, un dia marxen de casa amb la maleta i no tornen. Els nens ho viuran clarament com un abandonament, que deixarà seqüeles com una baixa autoestima, sentiment de culpa (pensar que els pares s'han separat per culpa d'ells) i difícilment ho perdonaran.


Les explicacions hauran de ser adients a l'edat del nen: a partir de 3 anys ja se'ls pot explicar que “el papa i la mama ja no viuran junts, que ell o ella tindrà dues cases”, per exemple. Cal donar-los informació curta i precisa, evitant les llargues explicacions que no entendran. De més grans, se'ls pot explicar que hi ha problemes de convivència o alguna cosa semblant. Als nens en cap cas els agrada veure discutir als seus pares. Tot i que de vegades costa, cal fer l'esforç de parlar pausadament.

Pensem que, en rebre la notícia, el nen o nena es quedarà emocionalment molt impactat, i que tot el que li expliquem a partir d'allà, tindrà poca receptivitat: cap nen ni nena vol que els pares se separin, excepte els casos flagrants de maltractaments o fortes i contínues discussions. Així doncs, donem la notícia amb una explicació no massa llarga, i esperem la reacció del petit, que més tard o més d'hora farà preguntes. També intentarà, segurament, buscar solucions o dir-vos que “tampoc cal que us separeu per això”. Per al nen suposa una frustració molt gran i necessitarà temps per pair-ho.

És important que li quedi clar que seguirà veient als dos, i que els pares el segueixen estimant a ell o ella. Els nens tenen una gran tendència a la culpa, a creure que el món gira al seu voltant, i és inevitable que, en algun moment, creguin que els pares s'han separat per culpa d'ell. Quan ho manifesti, convé aclarir-li que no és així, que la decisió és dels pares i no té res a veure amb ell.

També és convenient que el menut vegi el lloc físic a on dorm cada nit el pare o la mare que ha marxat a una altra casa. Que se situï i que sàpiga quin és el seu espai en la nova casa.

Les reaccions dels nens poden ser diverses, però pensem que, la depressió en els nens es manifesta en forma de ràbia. És freqüent que els nens, quan passen per una separació, es tornin rebels, desafiadors, i que s'enfadin per tot, que facin rebequeries, etc. Això pot durar un any o més. Caldrà tenir paciència i posar els límits adequats: una manera d'ajudar-los pot ser facilitar-los que puguin verbalitzar allò que senten i no saben transmetre amb paraules: “estàs trist perquè el pare (o la mare) no hi és?”, “estàs enfadat perquè ens hem separat?”

Pensem que ells, igual que nosaltres, han de fer el seu procés de dol, de la situació anterior, en que vivia tota la família junta, a la nova situació en què haurà de veure al pare i a la mare per separat i sempre trobarà a faltar al que no hi és.