Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gestalt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gestalt. Mostrar tots els missatges

Què és la Gestalt (3)

On ens aturem?


En els articles anteriors vèiem com seguim una sèrie de fases a l'hora de resoldre problemes, i com, d'acord amb el nostre estil de personalitat, acostumem a quedar-nos aturats en una de les fases de resolució, sigui quin sigui el problema a resoldre.

Hem vist les fases de sensació, identificació del problema, presa de consciència, recerca de solucions i energetització. La següent fase és el contacte amb el problema per a resoldre'l. Arriba l'hora de la veritat. Moltes persones ajornen aquest moment amb infinitat d'excuses. Si les fases anteriors estan ben fetes, aquesta no hauria de ser tan difícil: si no som capaços d'enfrontar-nos al problema, potser hem de revisar les fases anteriors. Pot ser que no estiguem convençuts de la solució escollida, o que ens manqui l'energia necessària. Moltes persones tenen la idea “màgica”, de que “no fent res” les coses es solucionen soles, més tard o més d’hora. En la majoria dels casos, això no són més que excuses per no enfrontar-se i resoldre el problema. Les persones molt dependents esperaran que sigui un altre qui ho solucioni. Les persones amb una tendència obsessiva, es quedaran donant-li mil voltes a la solució, dubtant que sigui la solució correcta.

Quan ens enfrontem al problema i el resolem, ve la fase de relaxament i relaxació. Són dues fases: la primera comporta la satisfacció per haver-ho aconseguit. Potser cal fer una celebració, si l’ocasió ho mereix, i prendre un temps per a acomiadar la situació passada i desconnectar del problema. Hi ha persones que no són capaces de desconnectar, i seguiran donant-li voltes, pensant que potser no s'ha resolt o potser hi havia una opció millor. També hi ha persones que no es permeten gaudir de la vida. Aquestes persones no podran relaxar-se i gaudir d’allò que han aconseguit.

Finalment ve la fase de relaxació, en la qual ja hem deixat enrere el problema i la situació passada. És el que s'anomena “buit fèrtil”, un espai d’on sorgirà, passat un temps, una nova inquietud que donarà lloc a un nou canvi. La vida és una evolució constant, hi ha canvis deguts a la pròpia maduració i canvis triats per molts motius: perquè ja no ens omple la nostra forma de vida, perquè no estem a gust, perquè volem alguna cosa millor, perquè volem créixer i evolucionar.

Què passa quan tenim molts problemes a la vegada? Les persones tenim la capacitat d'enfrontar-nos com a molt a 3 problemes importants a la vegada: 3 problemes a la vegada causen un estrés important, que no tothom és capaç de suportar. Més de 3 problemes ens desborden a tots. Quan això passa, es recomana afrontar-los d'un a un, i ajornar els altres. Per exemple, ens podem trobar en plena fase de trencament amb la parella, haver de buscar pis, fer un trasllat i buscar feina. Són tres situacions estressants. Si en aquell moment ens comuniquen que tenim un familiar amb una malaltia greu, ens desbordarem. Haurem de triar i prioritzar. I haurem de deixar per més endavant alguna de les decisions importants.

Què és la Gestalt (2)


La setmana passada veiem com les persones seguim una sèrie de passos o fases per resoldre els problemes, i com aquests passos són gairebé els mateixos sempre, sigui quin sigui el problema a resoldre.

També veurem com cada persona té tendència a quedar-se aturada en alguna d'aquestes fases, i acostuma a ser sempre la mateixa fase, independentment de quin sigui el problema. Això té a veure amb el tipus de personalitat de cadascú.

Fins ara hem parlat de la fase de sensacions (aquesta inquietud que ens fa pensar que hi ha alguna cosa que no va bé), i d'adonar-se de quin és el problema, tant a nivell cognitiu com de sensacions, i tant a nivell superficial com profund. Seguidament ve la fase de recerca de solucions.

Quan la persona ja ha pensat i valorat les diferents possibles solucions, amb els seus pros i els seus contres, vindrà la fase de la decisió. Es tracta de decidir quina opció es pren, i a partir d'aquí es necessitarà fer els passos per arribar a fer allò que calgui. Per arribar a enfrontar-nos al problema, necessitarem energia, i haurem de buscar-la. Aquesta és la fase d'energetització.

El moment de enfrontar-nos, del contacte real amb el problema, és una fase més, doncs és un dels llocs a on les persones acostumem a quedar-nos aturades. S'anomena fase de contacte.

Després d'haver arribat al cim, quan ens hem enfrontat al problema, venen les fases de l'assoliment, relaxament i relaxació. Aquestes fases tenen a veure amb la capacitat de gaudir d'allò que s'ha aconseguit, i després, poder relaxar-se i desconnectar del problema. És quan podem arribar a la fase de relaxació total, quan passarem pàgina i s'iniciarà el següent cicle, tornant a començar tot el procés amb un altre problema.

D'acord amb el tipus de personalitat que tinguem, acostumarem a quedar-nos aturats en una de les fases, sempre en la mateixa. Començant per les primeres fases, hi ha persones que els costa identificar quin és el seu problema. Tenen un malestar, que cada cop serà més gran, però no identifiquen quina és la causa. També es pot saber quin és el problema, però no saber com fer-s'ho amb els sentiments que provoca, o bé, ans al contrari, tenir un sentiment identificat (por, ràbia...) però no atribuir-lo a cap problema en concret. En totes aquestes fases, el psicòleg ajudarà, mitjançant diverses tècniques, a identificar el problema i els sentiments que l'envolten.

Moltes persones s'aturen en la fase de recerca de solucions: probablement les més lògiques s'han descartat per algun motiu evident. La recerca de la solució “perfecte” (que no existeix mai) o la por a equivocar-se, o bé també una personalitat amb tendència a esperar que els altres solucionin les coses, deixarà el procés aturat aquí. Quan ens trobem amb un problema prou important com per haver de resoldre'l sí o sí, la persona aprendrà a fer-ho, aprendrà que té els recursos i la capacitat per poder-ho fer.

La manca d'energia per enfrontar-nos-hi és també un entrebanc freqüent. És obvi que a les persones en un estat deprimit, els costarà més obtenir l'energia suficient per enfrontar un problema. La ràbia acumulada acostuma a ser un bon revulsiu per a mobilitzar-nos, ens immobilitza.

Al proper article continuarem analitzant les diferents fases de resolució d'un problema.

Què és la Gestalt (1)

En els darrers anys ha tingut un gran auge l'anomenada psicologia de la Gestalt. El psiquiatra argentí Jorge Bucay l'ha divulgada àmpliament amb la seva vintena de llibres d'auto-ajuda, com “Contes per a pensar”, “Cartes per a Clàudia”, “Deixa'm que t'expliqui” o “El camí de la felicitat”, entre d'altres. Però, què és la psicoteràpia de la Gestalt?

A partir de Carl Rogers i altres autors nord-americans dels 50 i 60, sorgeix dins de l'àmbit de la psicologia, el corrent humanista, que defensa les teràpies adaptades a la persona, el creixement personal, el fet d'aprofitar el potencial humà i el centrar-se en l’”aquí i ara”. En el marc de la psicologia humanista, sorgeixen diverses escoles que desenvoluparan tècniques concretes per tal d’aconseguir que la persona millori d'una manera global: no es tracta el símptoma sinó a la persona.

El creador de la Psicologia Gestalt és Fritz Perls (1893-1970). Aquest conjunt de teories i tècniques de psicoteràpia es centra en el present de la persona i postula que per resoldre els problemes seguim sempre uns passos molt similars, independentment de quin sigui el problema a resoldre: des del més petit, com aixecar-se del llit i preparar-se menjar si un té gana (atendre a la nostra necessitat d'alimentació) fins al més complex, com pot ser una separació de parella, un canvi de professió o marxar a viure a un altre lloc, que són decisions que suposen un gran canvi per a la persona. Sigui quin sigui el problema al qual ens hem d'enfrontar, el procés que seguim és sempre el mateix.


Comencem sempre des d'un estat de “relaxació”, d’un estat previ a la nostra preocupació, en què “no tenim el problema”. Sorgeix, en un moment donat, una sensació d'inquietud, de malestar, un “no estar bé”, que ens farà plantejar-nos què ens passa. Seria la primera fase, o fase de sensació.

La segona fase és la identificació del problema, “adonar-se'n”. És el moment en el qual som conscients de quin és el nostre problema, quina és la causa de la nostra inquietud. Aquest fenomen té dos nivells, un de cognitiu (identificar què em passa) i un altre d'emocional (identificar quins sentiments o sensacions em provoca aquesta situació).

Entre adonar-se de quin és el problema i posar-se a buscar la solució, hi ha un impàs, que pot durar poc o molt de temps, depenent de la gravetat del problema, de les seves conseqüències si no es resol, i dels recursos que tingui la persona per enfrontar-s'hi. Seria la diferència entre “adonar-se” i “prendre consciència”. Per exemple: tots sabem lo dolent que és el tabac per a l'organisme. Però fins que no prenem consciència de com ens ofeguem al fer exercici o de com se'ns compliquen els refredats, no farem res per enfrontar-nos al problema i solucionar-lo.

Un cop identificat el problema i amb consciència d'ell, passarem a una fase de recerca de possibles solucions. La solució pot ser molt fàcil i evident, o també molt complicada. Això ens farà haver-nos de replantejar la situació i buscar noves possibles solucions, demanar consell, buscar ajuda, informar-nos, etc.

Ens falten encara algunes fases per a resoldre el problema, que continuarem veient al proper article.