Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carl Rogers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carl Rogers. Mostrar tots els missatges

Què és la Gestalt (1)

En els darrers anys ha tingut un gran auge l'anomenada psicologia de la Gestalt. El psiquiatra argentí Jorge Bucay l'ha divulgada àmpliament amb la seva vintena de llibres d'auto-ajuda, com “Contes per a pensar”, “Cartes per a Clàudia”, “Deixa'm que t'expliqui” o “El camí de la felicitat”, entre d'altres. Però, què és la psicoteràpia de la Gestalt?

A partir de Carl Rogers i altres autors nord-americans dels 50 i 60, sorgeix dins de l'àmbit de la psicologia, el corrent humanista, que defensa les teràpies adaptades a la persona, el creixement personal, el fet d'aprofitar el potencial humà i el centrar-se en l’”aquí i ara”. En el marc de la psicologia humanista, sorgeixen diverses escoles que desenvoluparan tècniques concretes per tal d’aconseguir que la persona millori d'una manera global: no es tracta el símptoma sinó a la persona.

El creador de la Psicologia Gestalt és Fritz Perls (1893-1970). Aquest conjunt de teories i tècniques de psicoteràpia es centra en el present de la persona i postula que per resoldre els problemes seguim sempre uns passos molt similars, independentment de quin sigui el problema a resoldre: des del més petit, com aixecar-se del llit i preparar-se menjar si un té gana (atendre a la nostra necessitat d'alimentació) fins al més complex, com pot ser una separació de parella, un canvi de professió o marxar a viure a un altre lloc, que són decisions que suposen un gran canvi per a la persona. Sigui quin sigui el problema al qual ens hem d'enfrontar, el procés que seguim és sempre el mateix.


Comencem sempre des d'un estat de “relaxació”, d’un estat previ a la nostra preocupació, en què “no tenim el problema”. Sorgeix, en un moment donat, una sensació d'inquietud, de malestar, un “no estar bé”, que ens farà plantejar-nos què ens passa. Seria la primera fase, o fase de sensació.

La segona fase és la identificació del problema, “adonar-se'n”. És el moment en el qual som conscients de quin és el nostre problema, quina és la causa de la nostra inquietud. Aquest fenomen té dos nivells, un de cognitiu (identificar què em passa) i un altre d'emocional (identificar quins sentiments o sensacions em provoca aquesta situació).

Entre adonar-se de quin és el problema i posar-se a buscar la solució, hi ha un impàs, que pot durar poc o molt de temps, depenent de la gravetat del problema, de les seves conseqüències si no es resol, i dels recursos que tingui la persona per enfrontar-s'hi. Seria la diferència entre “adonar-se” i “prendre consciència”. Per exemple: tots sabem lo dolent que és el tabac per a l'organisme. Però fins que no prenem consciència de com ens ofeguem al fer exercici o de com se'ns compliquen els refredats, no farem res per enfrontar-nos al problema i solucionar-lo.

Un cop identificat el problema i amb consciència d'ell, passarem a una fase de recerca de possibles solucions. La solució pot ser molt fàcil i evident, o també molt complicada. Això ens farà haver-nos de replantejar la situació i buscar noves possibles solucions, demanar consell, buscar ajuda, informar-nos, etc.

Ens falten encara algunes fases per a resoldre el problema, que continuarem veient al proper article.

La psicologia humanista

Carl Rogers, 1902-1987, va desenvolupar, juntament amb d’altres terapeutes dels anys 50 i 60, el corrent de la psicologia humanista.


En aquells moments, els dos corrents més utilitzats eren la psicoanàlisi i el conductisme.
Rogers canvia el concepte de “pacient” pel de “client”. La paraula pacient té una connotació de passivitat, centrant la major part de la tasca en el psicòleg. Rogers defensa el que es va anomenar “teràpia centrada en el client”. El protagonista ja no és el terapeuta, sinó que la persona (client) pren les regnes del seu procés, es compromet, en tant que persona adulta, a acudir a les sessions de teràpia, a aportar les seves inquietuds i a fer els passos necessaris per canviar allò que ella decideixi, amb l'ajut del terapeuta, que vol canviar. La paraula pacient, també té una connotació de “malalt”, donant un aire de superioritat al terapeuta i a la vegada, de feblesa de la persona que demana ajuda.

La psicologia humanista parteix de la base que tots som capaços d'esbrinar què ens cal canviar, quines són les possibles solucions, i portar a terme els canvis. Confia bàsicament en el potencial de la persona per a millorar. La funció del terapeuta serà la de fer de “mirall” per ajudar al client a adonar-se de quines són les seves mancances, necessitats, etc. I també li dóna noves eines que li serveixin. Cada persona és un ésser únic, amb un passat i un present propi. Cadascú té un ritme diferent en el seu procés de creixement. Per això la psicologia humanista creu que la teràpia s'ha adequar al client, i no a l'inrevés

Les teràpies humanistes, a diferència de les psicoanalítiques, es centren en el present de la persona, en aquí i ara. Ja no caldrà remenar en el passat , en l'inconscient, per esbrinar les causes dels comportaments actuals. En tot cas, caldrà variar les maneres d'actuar davant d'algunes situacions i circumstàncies concretes.

Aquest corrent, desenvolupat a partir dels anys 50 i 60, també té molt en compte el món de les emocions, com les vivim, i com ens influeixen. El conductisme prescindia absolutament d'elles i, més tard, la seva evolució cap a la psicologia cognitiva tindrà en compte factors intel·lectuals i orgànics, però no emocionals. La psicoanàlisi tampoc treballa amb les emocions. Es tindran en compte quines emocions expressa amb més facilitat la persona, quines té més reprimides, fins i tot prohibides, quines actuen com a substitutes de les que no s'expressen (per exemple, hi ha persones que no tenen “permís” per manifestar tristesa, perquè ho associen a debilitat, i transformen la tristesa en ràbia, permetent-se parlar i comportar-se de manera hostil). De la mateixa manera, hi ha persones que no es permeten sentir por, o ràbia, o alegria, no es permeten gaudir de les coses... La psicologia humanista treballa tot aquest món de les emocions.

També sorgeix el concepte de creixement personal, com a part del procés de l'evolució de la persona. Al llarg de la nostra vida, passem per diferents etapes vitals, en les quals donem més importància a unes vessants de la nostra vida per damunt d'unes altres: estudiar, treballar, relacionar-nos, buscar parella, cercar l'estabilitat, la pau interior, etc. Pot ser que ens costi passar d'una etapa a una altra, i ens trobarem perduts, descol·locats, etc.