Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dol. Mostrar tots els missatges

La medicació, ens ajuda?


Sovint em trobo amb persones que em pregunten si han de prendre medicació per a la depressió o l'ansietat. També em trobo sovint amb persones que són absolutament contràries a prendre cap tipus de medicament. Els psicòlegs no fem receptes: d'això s'encarreguen els metges o els psiquiatres, que també són metges. És convenient? Ens curarà? Quins efectes secundaris té la medicació?

Hi ha diferents tipus de medicació psiquiàtrica. Les més freqüents són els antidepressius, els ansiolítics i els hipnòtics, que ajuden a dormir. Històricament, els psicòlegs han acostumat a ser bastant reticents a la medicació. Però amb els anys de pràctica, personalment he anat veient que en alguns casos pot ser una bona ajuda.

Els psicòlegs, per controlar l’ansietat, per exemple, fem servir, entre d'altres, exercicis de relaxació i respiració. Si bé són bastant eficaços, hi ha persones que estan absolutament desbordades, i és molt difícil treballar amb elles a teràpia, i també els costa molt el dia a dia, realitzar les seves tasques habituals. El mateix passa amb el decaïment de l'estat d'ànim: hi ha persones que es veuen incapaces de fer les tasques més elementals per falta de forces, de moral. En aquests casos, una medicació adequada durant un temps, ajudarà a millorar el seu estat anímic i facilitarà que la persona pugui enfrontar-se a allò que se li presenti.

La medicació per sí sola no acostuma a ser una solució. Però depèn dels casos. Si som molt conscients que estem passant per una situació puntual molt estressant (una separació, haver de cuidar d'algú molt malalt, enfrontar-se a la mort d'un familiar proper, per exemple), una medicació administrada de forma temporal ens pot ajudar a seguir endavant, mentre elaborem el dol o resolem la situació concreta.

El perill de la medicació és “repenjar-se” d'ella, pensar que, com que ja la prenem, ja en tenim prou, ja ens trobem bé, i mentrestant no fer res, no donar cap pas per solucionar els nostres problemes.

El més adient, doncs, seria iniciar un procés terapèutic en el qual prenguem consciència del nostre problema, de les nostres carències, necessitats, etc., i enfrontar-nos a elles, amb o sense suport d'una medicació, que sempre haurà d'anar supervisada per un metge o psiquiatra, amb l'objectiu de deixar de prendre-la tan aviat com sigui possible.

Cal tenir en compte que els ansiolítics i els antidepressius, així com altres medicaments psiquiàtrics, no funcionen igual que un analgèsic; és a dir: No m'ho haig de prendre quan “em calgui”, perquè aquesta és una medicació continuada. Al prendre-la cada dia, s'estabilitzen els nivells bioquímics a la sang. No s'ha de prendre i deixar segons com em trobi cada dia, perquè desestabilitzem l'organisme. En tot cas, si pensem que ja no ens fa falta, ho hem de dir al metge, que ens pautarà la manera d'anar-ho deixant, perquè tampoc és convenient deixar-ho de cop. El metge el que vol és que estiguem bé i que no haguem de prendre més medicació de la necessària. Però som nosaltres mateixos qui sabem com ens trobem, si estem millor, si podem deixar-ho. És per això que hem de confiar en el nostre metge o psiquiatra i dir-li que volem deixar la medicació, i en cap cas deixar-la sense més ni més.

També ens pot ajudar la medicina natural i la homeopatia, si comptem amb un bon professional que ens aconselli.

El procés del dol (3)

Fins ara hem vist 3 de les 5 etapes per les quals acostuma a passar una persona quan pateix una pèrdua: mort, separació, trencament, pèrdua de la feina, finalitzar els estudis, etc, són situacions de comiat i impliquen tot un procés d'acceptació, expressió de sentiments i rituals de comiat. Veiem doncs, quines són les dues darreres etapes d'aquest procés:

4. Temps de dol:

És el temps que la persona necessita per refer-se després d'una pèrdua. Varia molt en funció de la personalitat de cadascú i de la gravetat de la pèrdua. En general, quan es tracta de la pèrdua d'una persona (separació, defunció, emigració, etc.) es considera que ha de passar com a mínim tot un any , amb les seves dates assenyalades, Nadals, aniversaris, vacances, etc. sense aquella persona, per tornar a la “normalitat”. Fins no fa gaire, la societat tenia estipulat el temps de dol segons el grau de parentiu del difunt: s'havia de “guardar el dol” x temps si s'havia perdut a un germà, o a la parella, o a un pare o mare. Durant el temps que durava el dol, la persona es vestia de color negre, per fer saber als altres que estava en aquest procés. Tampoc podia anar a festes, etc. I tothom ho respectava. Un cop passat el temps establert, la persona “s'alleujava el dol” començant a vestir colors foscos, i poc a poc més clars.
Això que pot semblar passat de moda i forçat, era una manera de respectar un temps, que d'altra banda la persona necessita per a refer-se i elaborar la pèrdua. Avui en dia, els amics s'entesten a fer sortir a la persona que ha patit una pèrdua, l'obliguen a divertir-se, a fer veure que “està bé”, a superar ràpidament la pèrdua, sense respectar la necessitat, inclús m'atreviria a dir que el dret, que té la persona de prendre's un temps per elaborar i superar la situació.
Com a recomanació general, dir que, tothom té dret a prendre's el seu temps per estar trist i dolgut i que el fet de forçar situacions no comporta una superació més ràpida del dol.


5. Rebre el present:

Quan es van passant les diferents etapes del dol, un cop acceptada la pèrdua, expressats els sentiments, acomiadada la persona o situació, i després d'un temps prudencial per refer-se, cal rebre el present. I cal rebre'l amb plenitud, com una nova etapa de la vida plena de possibilitats. Menció a banda mereix la persona que, havent patit una pèrdua, “s'enterra en vida” i passa anys i anys aferrant-se al record de la persona que ha marxat. En aquest cas, es farà necessari fixar un temps de dol i ajudar-la a superar-ho, si cal amb ajut d'un professional. 
Cal tenir present que a la vida hi ha diferents etapes, que quan s'acaba una en comença una altra i que en totes elles tindrem oportunitats de gaudir, d'aprendre, etc. És el cas, per exemple, del jove que acaba els estudis, i passa a la nova etapa de cercar feina i entrar dins del món laboral. O la persona que el jubila, i passa de tota una vida de treball a una nova situació amb molt de temps lliure, ple de possibilitats. Tot canvi d'una etapa a una altra implica un comiat d'allò que es deixa enrere, i suposarà un temps de dol. Cal deixar marxar el passat per poder rebre plenament el present. Al llarg de la vida són moltes les situacions en què ens veiem obligats a deixar enrere persones, llocs, etc. per poder avançar.

El procés del dol (2)

La setmana passada vam introduir el tema del procés de dol. Continuant amb el procés, veiem la segona etapa:

2. Expressió dels sentiments pendents:

Davant d'una pèrdua és normal sentir tristesa. I és convenient expressar-la. Moltes persones es fan “les fortes” davant la família o els amics quan han patit una mort propera, per “no preocupar” als altres. Fan “com si no passés res”. És respectable el fet de no manifestar la tristesa públicament, però s'han de buscar els espais i els moments per a viure la tristesa i expressar-la. Es pot continuar fent vida normal, sobre tot si convivim amb nens. Però és bo que també ells tinguin el permís per manifestar la seva tristesa i parlar lliurement de la persona que ha marxat. I això els serà més fàcil si veuen que els adults es donen aquest permís, per estar tristos i plorar si ho necessiten.

De la mateixa manera, quan hi ha una separació o un trencament de la relació amb una persona, un acabament de feina, d'estudis, etc., és a dir, qualsevol situació que impliqui un comiat, hi ha implícita una tristesa, que no hem de tenir vergonya de manifestar.

Però també hi ha d’altres sentiments associats al dol, com pot ser la ràbia, fins i tot la sensació d'alleujament. I això pot confondre a la persona que ho sent, inclús provocar un sentiment de culpa. Recordo a una senyora que es va quedar vídua, i confessava amb molt de sentiment de culpa, que estava molt enrabiada amb el seu marit per haver marxat i haver-la deixat sola en una situació força complicada. Des de la lògica, no entenem com es pot sentir ràbia, quan la mort és un fet involuntari i inevitable, però els sentiments no s'han d'intentar raonar, simplement, se senten. Es normal sentir en algun moment ràbia cap a la persona que ha mort. Més fàcil ens resulta entendre la ràbia davant la pèrdua de la feina, per exemple, o per un trencament de parella.

La sensació d'alleujament pot estar associada al patiment que hem sofert veient a la persona malalta, o patint, o per tots els sacrificis que potser hem hagut de fer per cuidar-la. Poden aparèixer altres sentiments, com la por a estar sol, o a enfrontar-se a les noves situacions sense aquesta persona.


3. Cerimònia de l'adéu:

Es important acomiadar-se. Molt important. El funeral i l'enterrament són rituals socials destinats a dir adéu a la persona que ha marxat. A totes les cultures es fan cerimònies de comiat pels difunts. Podem escriure una carta, portar-li flors, o qualsevol altre acte que ens ajudi a elaborar aquest procés. Alguns cops, el dolor és tant gran que no podem acomiadar-nos en aquell moment. Respectem-ho, però fem més endavant alguna mena de cerimònia, de ritual que ens ajudi a posar un punt i final. Podem fer un àlbum de fotos, un collage, una llibreta de records, un blog sobre la persona, guardar algun objecte, o portar flors al cementiri, per exemple.

Quan ens separem d'una persona, també convé que fem una “cerimònia de l'adéu”: una carta, un àlbum, fer “neteja” de les coses de la persona, ens pot ajudar.

Per molt estrany que sembli, també ens hauríem d'acomiadar dels edificis: d'una casa d'on marxem, de les parets, dels records, d'una escola... prendre uns minuts per a recórrer l'espai i dir adéu a allò que hem viscut, als records, deixar enrere els mals records i endur-se els bons.

És important fer tot el procés de dol, d'una manera o una altra, d'acord amb la nostra manera de fer, per a poder passar pàgina i seguir endavant. 



El procés del dol (1)

Al llarg de la vida són moltes les circumstàncies en què ens hem d'acomiadar de persones, coses i situacions. La mort d'algú proper és potser la més evident, però n'hi ha moltes altres: una separació de parella, barallar-nos amb un familiar o amic, marxar a viure a un altre lloc... i també els canvis de casa, d'escola, de feina, etc. suposen acomiadar-se d'una situació, un lloc, unes persones, una rutina...

En qualsevol d'aquestes situacions, passem pel que coneixem com a procés de dol. Evidentment no serà el mateix acomiadar-se d'una persona que ens ha deixat per sempre, que d'una casa o escola. Però el procés pel què passem és el mateix.
Tothom acompanya a la persona que ha perdut un ésser estimat, tothom sap que està passant per un procés dolorós i difícil, però molts cops passem per alt el dolor que significa perdre una feina, haver d'emigrar, barallar-se amb un amic o acabar els estudis i saber que no tornaràs a l'escola en la què has passat uns anys de la teva vida.

És important ser conscients del nostre dolor i respectar-lo. Molts cops neguem els nostres sentiments negatius de dolor, tristesa, etc. perquè pensem que no ens entendran, o que estan mal vistos, o que “no toca” estar trist perquè hem acabat una etapa de la vida. Però si prenem consciència del procés que estem vivint i ens donem el permís per viure la tristesa, la ràbia, etc. i ens respectem un temps de dol, serà molt més fàcil “encaixar” el canvi i acceptar la nova situació.


Les etapes d'un procés de dol son 5. Normalment, les persones van passant per aquestes etapes de manera espontània, i triguen més o menys temps en passar-les, depenent de la personalitat de cadascú i de la gravetat de la pèrdua. Alguns cops, ens quedem “encallats” en una d'aquestes etapes, i podem necessitar l'ajut d'un professional per superar-ho i continuar endavant.

1. Acceptació dels fets: És freqüent passar per una etapa de negació, de no acceptació de la pèrdua. Com més propera, dolorosa i injusta sigui, més ens costarà d'acceptar. Davant la mort, s'accepta com a “llei de vida” que marxi una persona gran, i serà molt més difícil encaixar la mort d'algú jove o d'un nen. Una malaltia llarga, amb patiment per a la persona, ens farà acceptar millor la mort, que en un accident sobtat. Molts cops preveiem el final d'una etapa (quan estem acabant la formació acadèmica o veiem que una relació de parella no funciona, per exemple), i tenim temps per anar-nos preparant per al final.

Els finals “sobtats” són més difícils d'acceptar. Hi ha casos extrems, en els quals la persona es pot passar anys negant la realitat, per exemple, en una separació de parella. La persona s'aferra a la fantasia de que “no passa res”, o “és un refredament temporal de la relació”. El problema d'aquesta negació és que la persona no avança, no rep el present per seguir endavant amb la seva vida.  O davant d'una mort, hi ha persones que es passen anys mantenint present a la persona que ha marxat, parlant imaginàriament amb ella, aferrant-se a coses materials que li recorden aquesta persona, etc. Això és normal fer-ho durant un temps, però si s'allarga massa, la persona no rep el present. És una fugida de la realitat.


Telf.:  605 52 52 81