Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Depressió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Depressió. Mostrar tots els missatges

La medicació, ens ajuda?


Sovint em trobo amb persones que em pregunten si han de prendre medicació per a la depressió o l'ansietat. També em trobo sovint amb persones que són absolutament contràries a prendre cap tipus de medicament. Els psicòlegs no fem receptes: d'això s'encarreguen els metges o els psiquiatres, que també són metges. És convenient? Ens curarà? Quins efectes secundaris té la medicació?

Hi ha diferents tipus de medicació psiquiàtrica. Les més freqüents són els antidepressius, els ansiolítics i els hipnòtics, que ajuden a dormir. Històricament, els psicòlegs han acostumat a ser bastant reticents a la medicació. Però amb els anys de pràctica, personalment he anat veient que en alguns casos pot ser una bona ajuda.

Els psicòlegs, per controlar l’ansietat, per exemple, fem servir, entre d'altres, exercicis de relaxació i respiració. Si bé són bastant eficaços, hi ha persones que estan absolutament desbordades, i és molt difícil treballar amb elles a teràpia, i també els costa molt el dia a dia, realitzar les seves tasques habituals. El mateix passa amb el decaïment de l'estat d'ànim: hi ha persones que es veuen incapaces de fer les tasques més elementals per falta de forces, de moral. En aquests casos, una medicació adequada durant un temps, ajudarà a millorar el seu estat anímic i facilitarà que la persona pugui enfrontar-se a allò que se li presenti.

La medicació per sí sola no acostuma a ser una solució. Però depèn dels casos. Si som molt conscients que estem passant per una situació puntual molt estressant (una separació, haver de cuidar d'algú molt malalt, enfrontar-se a la mort d'un familiar proper, per exemple), una medicació administrada de forma temporal ens pot ajudar a seguir endavant, mentre elaborem el dol o resolem la situació concreta.

El perill de la medicació és “repenjar-se” d'ella, pensar que, com que ja la prenem, ja en tenim prou, ja ens trobem bé, i mentrestant no fer res, no donar cap pas per solucionar els nostres problemes.

El més adient, doncs, seria iniciar un procés terapèutic en el qual prenguem consciència del nostre problema, de les nostres carències, necessitats, etc., i enfrontar-nos a elles, amb o sense suport d'una medicació, que sempre haurà d'anar supervisada per un metge o psiquiatra, amb l'objectiu de deixar de prendre-la tan aviat com sigui possible.

Cal tenir en compte que els ansiolítics i els antidepressius, així com altres medicaments psiquiàtrics, no funcionen igual que un analgèsic; és a dir: No m'ho haig de prendre quan “em calgui”, perquè aquesta és una medicació continuada. Al prendre-la cada dia, s'estabilitzen els nivells bioquímics a la sang. No s'ha de prendre i deixar segons com em trobi cada dia, perquè desestabilitzem l'organisme. En tot cas, si pensem que ja no ens fa falta, ho hem de dir al metge, que ens pautarà la manera d'anar-ho deixant, perquè tampoc és convenient deixar-ho de cop. El metge el que vol és que estiguem bé i que no haguem de prendre més medicació de la necessària. Però som nosaltres mateixos qui sabem com ens trobem, si estem millor, si podem deixar-ho. És per això que hem de confiar en el nostre metge o psiquiatra i dir-li que volem deixar la medicació, i en cap cas deixar-la sense més ni més.

També ens pot ajudar la medicina natural i la homeopatia, si comptem amb un bon professional que ens aconselli.

Depressió, tristesa, victimisme

Es important aclarir les diferències entre aquests tres conceptes.

La setmana passada vam veure la diferència entre estar trist i estar deprimit. La tristesa és un sentiment que cal manifestar quan hi ha un motiu, i que no té per què portar a una depressió.

La depressió és un trastorn que acostuma a necessitar ajuda professional. És un trastorn de l'estat d'ànim que també es coneix com a “distimia”. Vèiem que es caracteritza per un estat generalitzat “sense energia”, apatia, etc. Hi ha depressions que remeten de manera espontània, però d'altres es poden cronificar i agreujar. La persona va deteriorant els diferents aspectes de la seva vida, començant per la comunicació, la vida social, cada cop es tanca més en sí mateixa, rebutja l'ajut dels altres i les propostes d'esbarjo. La depressió també acaba afectant a l'àmbit laboral i familiar. També es nota un decaïment inclús a nivell físic (espatlles més baixes, cap mirant al terra, braços tirats endavant, com si vulguessin “tapar” la caixa toràcica...). Hi ha un abandonament de la pròpia imatge, la persona no s'arregla, fins i tot pot caure en la manca d'higiene personal, etc.


Un dels papers que juga la família més propera, és la “d’obligar” a la persona deprimida a seguir una mínima rutina. Si la persona no treballa, tindrà tendència a passar moltes hores al llit. Cal que porti una rutina, que no es deixi arrossegar pel propi abandonament, que tingui cura de la seva higiene personal i del seu aspecte. Si se li ha receptat medicació, controlar en la mesura del possible que la prengui. També és important que faci alguna activitat, apuntar-se a un gimnàs, a algun curs, etc. Caldrà animar-la a fer-ho. I cal tenir en compte, que les pastilles no curen, només ajuden a pal·liar els símptomes, a aixecar una mica l'estat d'ànim o a relaxar, però a sota de tota depressió acostuma a haver-hi una causa, que caldrà treballar amb l'ajut d'un psicòleg o psicoterapèuta. I sobretot, cal tenir molta paciència, no culpar a la persona pel fet d'estar deprimida. Pensem que és una malaltia, que la persona no és culpable del què li passa.

Menció a banda mereix l'actitud victimista. Es l'actitud d'algunes persones, que es passen la vida lamentant-se per tot i queixant-se de tothom. Es tracta d'una actitud vital. Tant se val com els vagin les coses, sempre troben motius de queixa. Sembla que els seus problemes son més importants que els dels altres, i que tothom té “l’obligació” d'escoltar-los i estar per ells. Si no són el centre d'atenció, s'indignen i fan sentir culpables a qui tenen al voltant. Es queixen que tothom els deixa de banda, i es tornen exigents i tirànics amb familiars i amics.
Un dels trets característics de les persones amb actitud victimista, és que no volen solucions. Qualsevol suggeriment per animar-se, fer alguna activitat, buscar ajuda, etc., és sistemàticament rebutjat amb excuses de tot tipus: “no tinc temps”, “no tinc diners”, “no tinc forces”..., i les persones properes acaben afartant-se i deixant d'escoltar-los. La part més difícil per als familiars propers és no caure en el parany de la culpa, per la qual els victimistes en son grans experts. Tot i que no és fàcil, la recomanació general és “fer per ells fins on ens vagi bé” i no sentir-nos culpables de no fer més. Fem el que fem per ells, ens seguiran criticant i culpabilitzant de “tenir-los abandonats”. És molt difícil que una persona victimista reconeixi que ho és i deixi de ser-ho. Necessita una gran actitud d'autocrítica i també empatitzar amb els sentiments i necessitats dels altres, i aquestes són dues coses que precissament li manquen al victimista.

La setmana que ve, parlarem de la por.


Telf.: 605 52 52 81

QUÈ ÉS LA DEPRESSIÓ?

Què és. Símptomes.

La depressió és una alteració de l’estat d’ànim que es caracteritza per un decaïment generalitzat de l’energia, i que afecta a tots els àmbits de la nostra vida.
Comença amb un desànim per a fer les coses i la dificultat per  divertir-se i disfrutar, que es va allargant en el temps. Aquest desinterès general abarca des d’allò que “no ens agrada gaire” (les obligacions) fins a les coses més agradables, com sortir amb els amics, la diversió, etc. També hi ha un cansament físic, que acompanya aquest desànim.

Un dels primers trets també és l’abandonament personal: no ens arreglem tant, inclús es relaxen els hàbits higiènics. L’autoestima queda molt afectada.
A mida que es va agreujant la depressió, afecta a la gana (per poca o per massa), a la feina (disminueix el rendiment, inclús es comença a faltar a la feina amb qualsevol excusa), afecta a la son (dificultats per dormir o excés de son) i a l’impuls sexual, hi ha una disminució, tant del desig, com de la capacitat per a disfrutar. També es dona una disminució de la capacitat de concentrar-se i de prendre decisions. Es plora amb facilitat.


En general,posem més energia en els sentiments negatius, com  la tristesa, el pesimisme, el desànim, la culpa, i hi ha una disminució d’energia en els sentiments positius (alegria, plaer, optimisme).

La depressió es pot presentar sola, o  bé acompanyada d’ansietat i angoixa; pot ser continuada, o bé cíclica, és a dir, alternant períodes de depressió  amb períodes d’estat d’ànim normal, inclús amb episodis de forta eufòria.

Les causes de la depressió

A cops és molt evident quina és la causa d’aquest estat d’ànim: les pèrdues (mort, separacions, pèrdua de la feina, emigració); també poden fomentar la depressió totes les situacions que suposen un canvi de vida; anar a viure amb la parella, tenir un fill, acabar els estudis, jubilar-se… això està en funció de la capacitat personal per adaptar-se als canvis, i es clar, de les circumstàncies que envolten aquest canvi. Tot canvi suposa un esforç d’adaptació i suposa també la pèrdua d’alguna cosa i produeix amb major o menor mesura ansietat i decaïment de l’ estat d’ànim Tenim por d’allò desconegut i nou, i temor de no poder assolir la nova situació. Això fa que siguin tant freqüents, per exemple, les anomenades “depressions post-part”.

Una malaltia crònica, nostra o d’una persona que estimem, també provoca decaïment.
Moltes altres situacions poden portar-nos a una depressió.

Hi ha cops, no obstant, en que costa de saber quina n’és la causa. Quan no n’hi ha una d’ evident, potser és l’hora de parar a escoltar-nos a nosaltres mateixos. La depressió, tantmateix com l’ ansietat, són indicadors de que hi ha alguna cosa que no rutlla. Parem-nos a pensar; què estem fent amb la nostra vida? Quines coses no m’agraden, i no faig rès per canviar-les? Quins projectes, desitjos, somnis,… estic deixant de banda? M’ estic cuidant a mi mateix? Què necessito? Què estic fent per aconseguir-ho? Què estic evitant?

La depressió pot ser una bona oportunitat per replantejar-nos la nostra vida.


Depressió i tristesa

Cal distingir entre ambdues coses: amb molta freqüència quan estem tristos, diem que estem deprimits. No és el mateix. La tristesa és un sentiment, que com tots els sentiments, hem de deixar sortir quan cal. Podem estar tristos per molts motius: donem-nos permís per a expresar la nostra tristesa, per a plorar, i busquem, si pot ser, una espatlla a on fer-ho, algú que ens acompanyi en el nostre procés. I fem-ho, com un mecanisme de descàrrega de la tensió que comporta la propia pena, per després “re-carregar  les pil.les” i continuar endavant.
La depressió és un estat d’ànim generalitzat, que, a més de la tristesa comporta pesimisme, sentiments de culpa, etc. i a la llarga ens incapacita en molts aspectes.

La depressió i el cos

Fixem-nos en el cos d’una persona deprimida. Les espatlles es tiren cap endavant, oprimint així la caixa toràcica. Això fa, que no ens entri la mateixa quantitat d’ aire. L’oxígen és una de les nostres fonts d’energia. Si en rebem menys, la nostra energia disminueix i fa que la depressió vagi guanyant terreny. Es una cadena. Aquest encongiment del pit, és a la vegada una defensa contra el plor. Tirem les espatlles enrera, i aixequem el tórax. Oi que entra millor l’aire?
Respirem a fons. Notem com el nostre còs comença a omplir-se d’energia.
Fixem-nos ara en les extremitats d’ una persona deprimida. Sembla que pengin. Unes cames que “pengen” no caminen cap enlloc. Uns braços caiguts no “agafen” rès. L’acció, l’activitat està limitada i això es reflecteix en el còs.
Tornant a l’exercici de la respiració, omplim de nou els pulmons i enviem mentalment l’aire cap al ventre, i des d’ell, als nostres braços i cames. Notem com l’energia s’exten.
Aquest exercici tant simple ens pot servir per començar a combatre la depressió.

L’actitud vital



Per sota de tota depressió hi ha una actitud vital de pesimisme; la propia imatge està devaluada, hi ha una pèrdua de l’autoestima. Som conscients de que no acabem d’encaixar al nostre entorn. Això es pot veure de dues maneres: podem pensar que la vida val la pena i som nosaltres els que no estem bé, i aleshores buscarem la manera de sortir del “forat” i continuar endavant, o bé, hi ha l’actitud pesimista de pensar que el món no val la pena i no cal lluitar per a canviar. En aquest segon cas, és molt més difícil sortir-se’n, perque no hi haurà la motivació necessària per moure’s.
També pesen en la depressió les consignes familiars que hem rebut. A cada familia hi ha un codi d’actuació enfront els problemes. Com es reaccionaba a casa teva quan moria alguna persona propera? Com es celebraven les festes? de quina manera es vivíen les baralles? Les 4 emocions bàsiques, tristesa, ràbia, por i alegria, tenen els seus permisos i els seus “frenadors”. Hi ha famílies en que està ben vist plorar i sentir por, però no enfadar-se ni expressar excessivament l’alegria. O bé, hi ha un permís implícit per a enfadar-se, però no es pot plorar, etc. Generalment, la persona deprimida té unes consignes que permeten viure la tristesa, i reprimeixen la por, l’alegria i la ràbia. Si tenim un motiu per a sentir ràbia però no ens donem permís per a expresar-la, la canalitzarem i la transformarem en tristesa, o qualsevol altra manera d’expressió “permesa”. O en el pitjor dels casos, es transformarà en una malaltia del còs.

A la recerca de l’amor

Quan tinguem l’estat d’ànim decaigut, parem-nos un temps a escoltar-nos a nosaltres mateixos: què és el que necessito? Què estic fent per aconseguir-ho? Probablement el nostre cos, la nostra ment, ens estan avissant d’alguna cosa. Es un bon moment per fixar-nos en les nostres necessitats. Probablement ens estem descuidant a nosaltres mateixos.
 Estic cuidant i preocupant-me massa dels altes i poc de mi mateix? Què m’està demanant la meva persona? Què necessito dels altes? Els hi estic fent saber a la gent que m’envolta que necessito més atenció, o temps per mi mateix, ajut, o més abraçades? Pensem que els altres no són adivins. Molts cops tenim la fantasia de que la gent que ens envolta ha de saber quines son les nostres necessitats i mancances. Això no és així. Som nosaltres els qui hem d’aprendre a demanar-ho. Comencem a cuidar-nos, i a demanar allò que ens fa falta.


Què podem fer per combatre la depressió

El primer, és evitar de caure-hi. Quant més temps dura, més ens enfonsem, i més ens costarà de sortir-ne. Si tenim tendència a la depressió, convé estar alerta dels primers símptomes, de quan comencem a sentir desànim, decaïment, etc, .Escoltem-nos, fem allò que calgui per no entrar-hi.
A banda del que ja s’ha dit, l’antídot més efectiu contra la depressió és l’acció, l’activitat. Quan un està deprimit, no té ganes de fer rès. I no ho fa.I aquesta inactivitat, bloqueja encara més l’energia, i fa que s’enfonsi més. Si no tenim rès per fer, alimentem la nostra passivitat i tenim més temps per a pensar i entregar-nos al pesimisme.
També es un bon moment, com ja s’ha dit, per replantejar-nos la nostra vida, i prendre decissions de canvi. Som nosaltres mateixos els que hem de canviar allò que no ens agrada. Cal ser valents i prendre les regnes de la nostra vida.
No dubteu en buscar l’ajut d’un professional. Tota persona és capaç de solucionar els seus problemes, però hi ha certs moments o circumstàncies que ens sobrepassen i un psicòleg, un terapèuta ens pot ser molt útil per ajudar-nos en el nostre procés.

I els medicaments?

Les pastilles per la depressió, no la curen. Serveixen per aliviar els símptomes. La persona es troba millor d’ànim, però, si no s’enfronta a la causa, dificilment se’n surt. Quan la depressió és tant greu que la persona ni tant sols s’aixeca del llit, els medicaments poden servir com a primer impuls, però és recomanable sempre que vagin acompanyades d’una psicoteràpia que doni continuïtat al procés. Les pastilles, per sí soles no resolen els nostres problemes. Som nosaltres mateixos qui ho hem de fer.

La depressió en els nens

Si bé la depressió en nens i adolescents presenta les mateixes característiques que als adults, també es pot manifestar en forma d’irritabilitat.
Els nens sovint necessiten més contacte físic, més atencions, i si no ho saben demanar obertament, o no ens adonem de les seves necessitats, poden caure en un estat de melancolia o irritabilitat. La solució pels nens, pot ser augmentar les carícies, l’atenció; molts cops, no podem estar més temps amb ells degut a les nostres obligacions. Cal replantejar-nos les nostres prioritats: els nostres fills i filles són una llavor que hem plantat i que cal cuidar, regar i adobar. El nen o nena ens està demanant més contacte, més abraçades, carícies, que juguem amb ell,que li expliquem un conte. A cops, sobretot quan són petits, prefereixen estar a casa jugant, que fer moltes activitats a fora.

L’adolescència, per sí mateixa és una etapa dificil de la vida, on es donen forts canvis, es prenen decissions importants i difícils, etc. Hi ha moltes pors, inseguretats, complexes, etc, que poden alimentar una depressió. El tema és tant complexe que mereix ser tractat a banda.

Resumint, quan els nostres fills es deprimeixen, és possible que ens estiguin demanant més atenció. La seva manera de demanar-ho és sovint aquesta. Cal que atenguem les seves necessitats, sense oblidar-nos de les nostres. La primera tasca d’un cuidador ha de ser sempre cuidar-se a si mateix.