La rebel·lió forma
part de l’adolescència. El jove
necessita distanciar-se, desmarcar-se de la família per créixer. I aquesta
rebel·lió va sempre acompanyada d’angoixa per part del jove i també d’angoixa i
enfado per part dels pares, que sovint no entenen què està passant.
Molts cops, un
familiar proper (germà gran, oncle, tia), o un amic, un mestre, etc. poden
jugar un paper important en aquests moments difícils. És important que el jove
pugui acudir a un adult de confiança si té un problema greu, quan hi ha un fort
distanciament entre pares i fills.
Fer de pares és
difícil, cal prendre moltes decisions, de vegades amb poc marge de temps, i
sempre queda el dubte de si ho estem fent bé, si estem sent massa exigents o
massa “tous”. Cal ser fidel a un mateix, cada persona, cada família té el seu
propi estil, els seus principis. Però en línies generals, quins són els rols dels
pares? Hi ha uns punts a tenir en compte:
- Els joves necessiten
certa llibertat per “assajar” la seva nova vida, i és convenient que els
pares els donin un espai (adequat a la seva edat) i confiïn en ells. Tots
ens podem equivocar, però no ens podem quedar tancats a casa.
- També cal donar-los
seguretat i afecte, que se sàpiguen estimats i acceptats, passi el que
passi.
- El maneig de la
frustració és un altre punt important, saber recolzar-los en moments de
“caiguda”, animar-los a aixecar-se i tornar a començar. Quan tenen un
problema, ells també se senten malament. Convé que els pares no caiguin en
un victimisme del tipus “mira què ens has fet a nosaltres”.
- Davant d’un problema
greu, cal que els pares facin un front comú, evitar les desavinences que
sovint sorgeixen (per exemple, és freqüent entrar en discussions de qui té
la culpa del comportament del fill o filla, acusar-se mútuament, etc, en
comptes de buscar solucions plegats).
- No és fàcil ser pares
d’un jovenet o joveneta que sembla que hagi perdut tots els modals,
l’educació, es mostra desafiant, egoista, etc. En moments així, els pares
poden caure en una postura radical, de càstigs, i retrets, que encara
distanciarà més les postures. Per més difícil que sembli, cal prendre-ho
amb calma i tractar de restablir ponts de diàleg.
- Un error freqüent és
voler fer “d’amic, de col·lega” del fill. Aquest no és el rol que els
toca: els pares són els pares i els amics són els amics.
- El fet que els fills es
facin grans també crea en alguns pares i mares la sensació que “ja no són
necessaris”, se senten desubicats, i pot ser que de manera inconscient, no
deixin créixer al fill, no el deixin marxar.
- També es dóna sovint el
cas que hi hagi una situació familiar complicada (atur, problemes en la
parella, etc) i que es faci recaure tota la culpa en la conducta de
l’adolescent. I això no és just ni ajuda a ningú.
- Cal establir uns límits
clars i fer-los saber: funcions que té el jove a casa, hora d’arribada,
normes inamovibles de la casa, etc.
- En les discussions (i
això val per a tothom) és important destacar les coses positives i no
treure cada cop els mateixos “draps bruts”.
- Cal escoltar-los i pensar
que ells estan formant les seves pròpies opinions, que potser no
compartim, però a tots ens agrada que ens escoltin i ens respectin.
- En les discussions (i
això també és vàlid per a tothom) és molt millor parlar de la conducta que
de la persona: per exemple, “no m’agrada això que fas” és molt millor què
“no m’agrada com ets”.
- Sovint els joves es
queixen de que se’ls tracta com a delinqüents pel sol fet de ser joves,
que la gent els parla o mira malament. Convé que superem els prejudicis en
aquest sentit, si és que els tenim.
- Aprofitar el moment
oportú per parlar, és millor que forçar-lo.
- Davant d’un problema, cal
escoltar les solucions que pot aportar el jove, no sempre tenim la
resposta correcta.
- Millor negociar que discutir. Hi ha normes inamovibles, però també hi ha qüestions que s’han de poder negociar.
- És important valorar els
seus gustos, els seus amics. Si els critiquem sistemàticament, estem
aixecant un mur.
- Evitem dramatitzar: és
normal que provin el tabac i l’alcohol, per exemple, però no
necessàriament s’han de tornar addictes.
- No oblidem el nostre rol de pares, hi ha problemes que haurem d’afrontar, no podem fer sempre “la vista grossa” o esperar que ho solucionin els altres (escola, amics...).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada