Ningú
ens ensenya a ser pares. Ho anem aprenent “sobre la marxa”, amb les decisions
que hem de prendre en el dia a dia. El pare i la mare també son persones, amb
les seves pròpies virtuts i mancances. Els pares també tenen el dret a
equivocar-se. Partint d’aquesta base, veiem quines són les principals pors i
eines amb què compten els pares.
Sovint
tenim la sensació d’haver fracassat com a pares quan els fills es rebel·len
contra tot i sembla que han oblidat l’educació i els bones maneres. Pensem que,
sota d’aquesta rebel·lió hi ha una necessitat de distància per poder trobar la
seva pròpia identitat, reafirmar la seva personalitat, i també hi ha una
profunda angoixa que cal tenir en compte. Encara que sembli que els fem nosa, en
realitat necessiten més que mai el nostre afecte i recolzament.
Sovint
es fa difícil mostrar-los el nostre afecte, quan sembla que no ens obeeixen en
res i que estan engegant a rodar la seva vida i el seu futur. És quan, en
realitat, més necessiten saber que hi som, de manera incondicional. I és quan
ens posem a donar-los consells, de manera insistent, consells que no volen
sentir, frases que coneixen sobradament. Pensem
en què necessitem els adults quan tenim la sensació “d’haver ficat la pota”:
no necessitem algú que ens ho recordi, necessitem algú que ens abraci i ens
recordi que som humans, que ens podem equivocar, però que malgrat els nostres errors,
som unes persones estupendes i els nostres ens seguiran estimant.
Una de
les coses més difícils per als pares és trobar l’equilibri entre llibertat i
autoritat, és a dir, on és el límit entre què he de permetre i què no, quan he
de castigar i quan no, en quines coses he de ser ferm. En resum, quan em passo
o quan em quedo curt. Si som massa permissius, si no posem límits a res,
l’excés de llibertat pot portar a l’adolescent a sentir-se perdut. Necessita
unes pautes, un “esquema”, uns mínims que no pot traspassar. Recordo un noi de
13 anys, amb uns pares molt i molt permissius que em va dir: “a mis padres no
les importo, ojalá me dijeran “no hagas esto, no hagas lo otro””.
En
l’altre extrem, una rigidesa extrema pot portar a que el jove no creixi, o
s’acabi rebel·lant de manera radical. Els joves necessiten provar coses noves,
necessiten sortir, tenir colla, arriscar-se, buscar els seus propis límits. Si
els pares tenen massa por de què els passi alguna cosa, pateixin un accident o
se’n vagin pel mal camí, poden posar unes barreres massa altes, que no
permetran créixer al jove. Per a aprendre el que sigui, ho hem de provar i ens
hem d’equivocar. I hem d’aprendre dels nostres propis errors. Els consells
sols, no serveixen per a aprendre.
Fa
anys, una psicòloga especialitzada en adolescents, em va dir que hi havia dues
pautes generals:
La
primera, no vulguem guanyar totes les batalles, millor guanyem la guerra. Posem
uns mínims: unes obligacions indiscutibles, una hora d’arribada, però no
vulguem tenir fills “modèlics”.
La
segona, és millor negociar que imposar. Per exemple, “compra’t aquesta roba
(que a mi no m’agrada) però ves net. Ves a aquesta festa, però ves a dormir a
una hora prudent, i demà arriba a l’hora a classe.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada