Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pavlov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pavlov. Mostrar tots els missatges

Què és la psicoteràpia cognitiva?

La setmana passada vaig parlar dels orígens de la psicologia conductista, amb Pavlov i Skinner, entre d'altres. A partir d'ells s'estableixen un seguit de tècniques que tracten el problema, no la persona, amb la premissa de que tot estímul comporta una resposta. Per a ells tot es basa en l'aprenentatge de respostes a un estímul determinat. Si canviem aquest condicionament, variarem la resposta al mateix estímul.


Aquestes tècniques, històricament molt utilitzades en psicologia, han estat fortament criticades pel fet de no tenir en compte cap més factor, fonamentalment l'organisme, les emocions, els pensaments, etc., de la persona. A més, no es tracta a la persona en conjunt, com un tot cos-ment, si no que es tracta el símptoma, com a resposta a un estímul. Es tracta de modificar la resposta de l'individu.

Cap als anys 50 i 60 del segle XX comença a aparèixer un corrent psicològic que introdueix certes innovacions en el camp de la psicologia conductual.
El cognitivisme es basa en la idea de que si tu canvies la teva forma de pensar, automàticament canvia la teva manera de sentir i les teves emocions. Consideren que hi ha una sèrie de pensaments distorsionats que són els que provoquen que ens sentim malament davant d’una situació. El que importa no és la situació en sí, sinó els pensaments que tenim sobre aquella situació. Aquests pensaments deformats els anomenem “distorsions cognitives”. Un exemple podria ser: Una persona està buscant feina i fa dues entrevistes de treball i li diuen que no l’agafen. Llavors, aquesta persona conclou: ”No m’agafen mai a cap feina”. Això seria una distorsió cognitiva que s’anomena concretament “generalització inadequada” perquè no podem pensar que a partir de dues experiències no ens agafaran mai. El pensament correcte seria: “he fet dues entrevistes i no m’han agafat, però seguiré provant a altres llocs fins que m’agafin”.
Es tracta doncs, de treballar els pensaments per arribar a la conducta.

A diferència del corrent conductual que només té en compte l'estímul i la resposta, el cognitivisme contempla processos mentals com són la memòria, l'atenció, la opinió, la representació del coneixement, el raonament o la creativitat. Ja no es tracta de modificar la resposta, sinó el pensament associat a aquesta resposta.

Malgrat aquestes innovacions, hi ha un factor important que segueix sense tenir-se en compte: els sentiments i les emocions. Aquestes darreres es tindran en compte en el nou corrent de la psicologia que sorgeix per la mateixa època, la psicologia humanista, emparentada amb la filosofia existencial. Explicarem les bases d'aquest corrent en propers articles.

Tècniques de modificació de la conducta

Ivan Petrovich Pavlov, Rússia 1849-1936, metge, fisiòleg i premi Nobel de medicina i fisiologia 1904, va descobrir i elaborar la teoria del condicionament clàssic.

Va observar, amb uns gossos, que si se'ls posava menjar al davant, tenien una resposta fisiològica de salivació i segregació de sucs gàstrics abans de provar el menjar. Va anar un pas més enllà, i va fer sonar una campana just abans de mostrar-los el menjar. Al cap d'uns quants cops, els gossos salivaven en sentir el so de la campana, sense ni tan sols haver vist el menjar. Així doncs, una resposta incondicionada (automàtica) com és salivar veient el menjar, aquesta pot quedar condicionada per un estímul neutre com pot ser una campana.

A partir d'aquí, s'extreu la teoria del condicionament clàssic: es pot obtenir una resposta determinada associant un estímul incondicionat a un altre de condicionat.

Burrhus Frederick Skinner, USA 1904-1990, va ampliar la teoria de Pavlov i d’altres, i va crear el conductisme operant: es pot modificar qualsevol conducta mitjançant el reforç positiu, el reforç negatiu i el càstig. Si bé això en principi és cert, el problema és quan es pretén aplicar aquest sistema com a teràpia , per a qualsevol conducta humana. Amb els animals funciona molt bé el sistema de reforç positiu i premi, per ensinistrament, per exemple, i també funciona en conductes humanes com deixar de fumar, insomni, establiment d'hàbits, etc. Però les crítiques cap a aquest mètode sorgeixen quan es pretén aplicar a qualsevol conducta.

Què és el conductisme?
També anomenades “tècniques de modificació de la conducta”, es fonamenten en els estudis de Pavlov i altres investigadors com Skinner. Proposa que totes les nostres conductes estan programades en forma d’estímul-resposta. Mitjançant la utilització de reforços o “premis” es pot modificar qualsevol conducta. El tractament consisteix en delimitar la conducta a canviar i establir uns barems per a obtenir premis.
Aquestes tècniques es segueixen utilitzant, sobretot a nivell institucional, perquè són tractaments molt ràpids i de baix cost, al contrari de la psicoanàlisi o altres teràpies. Es fan servir per deixar de fumar, seguir una dieta, o aconseguir qualsevol meta concreta. El seu inconvenient és que no busquen les causes ni s’ocupen de la persona com a conjunt. Es tracta la conducta, no la persona. No contempla les emocions ni els pensaments.

Les teràpies conductistes han evolucionat cap al que es coneix com a cognitivisme, que veurem la propera setmana.