Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Felicitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Felicitat. Mostrar tots els missatges

L'art de l'oci humanitzador (1)

Basat en l'obra de Ramon Rosal, “Què ens humanitza? què ens deshumanitza?”
  

Ja en el segle IV a.C. Aristòtil va escriure: “Es pensa que la felicitat requereix oci, doncs treballem per tenir oci i fem la guerra per tenir pau”.

La paraula llatina “negotium” vol dir no-oci. Contraposa l'activitat laboral a l'oci.

Als nostres dies, l'expressió “estar ociós” té un sentit pejoratiu, doncs hi ha a la nostra societat una sobre-valoració de l'activitat utilitària.

Podem definir l'oci com el temps en què l'home es concentra, de manera serena i reconfortant, en el desenvolupament de les seves capacitats humanitzadores o alliberadores, és a dir, en l'educació de la seva personalitat. És el temps destinat a contemplar, a admirar-se, a pensar, a estimar, a crear, a tractar de ser un mateix, a cultivar relacions interpersonals profundes i felices, a construir comunitat humana.

Distinció entre temps lliure, descans i oci

Temps lliure és aquell en què ens trobem lliures de les obligacions professionals i els negocis. Descans és el temps que dediquem a la regeneració fisiològic-psíquica, principalment mitjançant la son. I oci, el temps en què, d'acord amb l'exigència humana de l'home, predomina la sensibilitat artística de l'existència. Es tractaria doncs, d'omplir el nostre temps lliure amb activitats d'oci, a més de les obligacions auxiliars de la vida quotidiana.

En el Congrés dels Sindicats Nacionals el 1866 (EEUU) es va parlar per primer cop de treballar vuit hores, dormir vuit hores i tenir vuit hores per allò que vulguem.

Tenim tres espais de temps lliure disponibles: les vacances, els festius i caps de setmana i el temps lliure dels dies laborables, molt més escàs i complicat. No obstant això, no es tracta només de tenir “el temps lliure”, es tracta de tenir l'actitud personal necessària per convertir part d'aquest temps en oci creador. Hi ha moltes persones, que no saben amb què omplir el seu temps lliure, que s'omplen d'obligacions laborals o simplement s'avorreixen, per manca de motivació o d’organització cap a l'oci creador.

Activitats per a l'oci

Aristòtil va escriure: “Aquesta és la qüestió cabdal: amb quina acció omplir l'oci”. Algunes de les formes de dedicació a l'oci, entès com a humanitzador, serien:

- Conèixer-nos més a nosaltres mateixos
- Conèixer i estimar amb més profunditat altres persones.
- Conèixer i relacionar-se amb la natura.
- Conèixer i relacionar-nos amb allò que ens transcendeix, lo absolut, lo diví.
- Deixar actuar al nen que portem dins nostre.
- Exercitar la creativitat a través de produccions artístiques o artesanals, l'escriptura, etc.
- Celebrar, commemorar, viure lo festiu.

Vull refer la meva vida


Fa un temps va venir una clienta a la consulta, dient-me que venia perquè la seva ex-parella havia “refet la seva vida” i ella no, i es sentia fatal. Li vaig demanar què volia dir per a ella “refer la vida”. Em va respondre: “ha trobat una nova parella”.

Així doncs, una persona que no té parella té una vida “desfeta”? Cal tenir parella per tenir una vida completa?

El pes de la cultura i la societat juguen un paper important en aquest concepte: ens han educat en la idea que naixem, creixem, ens reproduïm (ens emparellem) i morim. Aquest és el cicle vital a la naturalesa. Però això ha de ser així realment? Cada cop hi ha més persones que no tenen parella, els anomenats “singles”, i més tipus de relacions. El matrimoni per a tota la vida ja no és l’única opció. A banda d'això, intentaré definir què entenc per “refer la meva vida”.

Quan una persona passa per una crisi existencial, és a dir, li fallen els fonaments de la seva vida, ja sigui per una separació, perquè perd la feina, o simplement perquè s'adona que no és feliç, o que la seva vida no té sentit, és un moment de crisi, que es pot aprofitar per fer canvis profunds. Un canvi “superficial” pot ser, per exemple, canviar de casa o de feina. Un canvi “profund” implica replantejar-se les pròpies creences i conviccions. Implica pensar què s'esperava de mi, què volien els meus pares per a mi, si ho he aconseguit o no, i com em sento. Suposa també escoltar al nostre nen interior i demanar-li què necessito realment. I suposa tenir el valor de fer canvis, de prendre decisions i trencar amb els esquemes anquilosats que no ens serveixen. Així doncs, refer la meva vida, no consisteix en trobar un substitut o substituta de la meva parella.

Segons Abraham Maslow,  (USA, 1908-1970), tenim unes necessitats bàsiques, que serien les fisiològiques i les de seguretat. Un cop estan cobertes, per ordre d'importància vindrien les de pertinença (sentir-se pertanyent a algun grup de referència) i les d'estima (estimar i sentir-nos estimats). Quan hem assolit tot això, que hauria de ser lo normal en qualsevol persona, busquem cobrir altres tipus de necessitats, que ell va anomenar “meta-motivacions”, que seria quelcom com augmentar la nostra qualitat de vida: per exemple, treballar d'allò que ens agrada, fer alguna tasca o tenir una afició que ens ompli, cultivar la nostra faceta artística, o espiritual, etc.

Traslladant la teoria de Maslow al fet de “refer la meva vida”, podríem dir que, tenir una feina, una parella i una casa és allò que se suposa que necessitem per ser feliços. Intentar ocupar-nos en allò que ens agrada, triar des del nostre interior a on volem viure i com, o decidir si som més feliços estant amb una persona o no, seria la veritable manera de refer la nostra vida. Des de la consciència. Des de donar-nos el permís per triar, per canviar el nostre “xip” i no conformar-nos amb allò que la vida ha pre-escrit per a nosaltres.

La felicitat consisteix en trobar-se equilibrat i a gust amb un mateix, ja sigui estant en parella o no. No és una condició indispensable. La felicitat la trobarem a dins nostre, i en la manera com fem la nostra vida. No la busquem doncs, en una altra persona.

El secret per ser feliç

La setmana passada vam veure el concepte de felicitat d'alguns filòsofs i psicòlegs famosos. Veiem les aportacions personals i familiars a aquesta qüestió.

Des d'abans de néixer, la família ja ens “programa”, en certa manera, sobre allò que esperen de nosaltres. Hi ha, més o menys, unes expectatives sobre allò que volen que siguem: Hi ha pares o mares que volen clarament un nen, o una nena. Que sigui intel·ligent, que sigui tranquil, o mogut, ros, moreno, molt guapo o molt espavilat...
Si preguntem a una mare embarassada com vol que sigui el seu fill, inevitablement ens dirà, en primer lloc, que vol que neixi sa. I en segon, “que sigui feliç” o que “sigui allò que vulgui ser”. Però, què ha de fer aquesta nova personeta per a ser feliç?

Una de les coses que primer s'espera del nadó és el primer somriure: quan el nen ja somriu, tothom està content. Però hi ha experts que asseguren, que el somriure del nadó no és res més que una imitació del que veuen, un acte reflex... Tothom vol fer riure als menuts: els fan pessigolles, fan pallassades, etc. per fer riure al nen o nena. Ens agrada veure'ls riure. Si un nen riu, vol dir que és feliç... o, si més no, això creiem nosaltres. I això ens tranquil·litza.


Però el nen o nena va creixent. Comença a tenir conflictes amb els altres nens. Amb els germans. La mare no hi és les 24 hores, tal i com ell voldria. I se'l treu el xumet, se'l porta a dormir sol a una altra habitació, se li treuen els bolquers... tot això és necessari per a la seva evolució, òbviament, però també anirà aprenent que no tot és un camí de roses: la vida és plena d’entrebancs, de contrarietats i de frustracions, i també de bons moments, d'alegries. Hi ha un temps per a la por, per a la ràbia, la tristesa, i també per a l'alegria. I el nen o nena anirà aprenent a manegar la seva frustració, els seus sentiments, les seves pors i els seus conflictes. I en aquest procés d'aprenentatge, influiran molts factors: d'una banda, el caràcter del nen: n'hi ha de més tranquils, de més moguts, n'hi ha que ploren per tot. Després està el seu entorn: allò que veuen. Allò que observen i viuen. Aprenem des de petits a manegar les diferents situacions.

Tot i això, encara em trobo amb adults que creuen que la felicitat és “l'absència de problemes”. Això és un concepte idíl·lic. La vida és plena d'entrebancs i contratemps, i de nosaltres depèn com els vivim, com els patim o ignorem.

Però la felicitat continua essent un concepte abstracte: al nostre inconscient hi ha missatges de què hem d'aconseguir a la vida per a ser feliços: una bona feina? Molts diners? Èxit? Una parella? Llibertat? Per a cada persona és diferent. Però què passa quan no ho aconseguim? Veritablement cal tenir parella per a ser feliç? O tenir una feina fixa? O una família ideal, molt unida?

El secret de la felicitat, consisteix en sentir-se be amb un mateix i amb la vida, siguin quines siguin les circumstàncies. Seria més aviat, tenir un equilibri, una estabilitat, que, passi el que passi al nostre voltant, no es trenqui. La majoria de persones a qui els demano què és per a ells la felicitat, coincideixen en unes poques coses: Acceptar allò que no es pot canviar, valorar el que som i el que hem aconseguit. Viure els moments, gaudir dels bons moments: un cafè amb els amics, un paisatge, una pel·lícula,... valorar els petits detalls de la vida. Valorar més el que som i tenim que allò que no som i no tenim... I, per a tu, quin és el secret de la felicitat?

La recerca de la felicitat

El passat 21 de març va ser el Dia Internacional de la Felicitat. Però, què és la felicitat? Aquesta pregunta se la fa l'ésser humà des de l'antiguitat. Ja els filòsofs grecs van definir-la de diferents maneres: per a Aristòtil la felicitat és assolir les pròpies metes. Per als estoics, és ser autosuficient, valer-se per un mateix. Per a Epicur, consisteix a evitar el patiment i experimentar el plaer, físic i intel·lectual.

Al llarg de la història els diferents corrents filosòfics i religions han aportat les seves teories sobre la felicitat. Però jo vull parlar de la vessant psicològica. Sovint venen persones a la consulta la demanda de les quals és “no sóc feliç”. I el primer que els demano és que em defineixin què és per a ells la felicitat.

Per als psicoanalistes, com Freud i Otto Rank, el fetus a dins la mare és completament feliç: està protegit, alimentat, surant en un líquid, a una temperatura constant i lliure de preocupacions. El moment del naixement, representa el primer gran trauma: el pas per un canal estret (la paraula “angoixa” prové del llatí “angostus =estret”), i l’arribada a un món on hem de lluitar per obtenir aliment, calor, seguretat, companyia... ens fa estar tota la vida cercant aquest estat ideal. Per a ells, doncs, ens passem la vida cercant el retorn a aquest estat “ideal”, dins de l'úter matern.

Per a Erich Fromm, filòsof i psicoanalista alemany, la felicitat radica en tenir llibertat, però també tenim una por a aquesta llibertat, a no saber què fer-ne. Per a ell, lo important no és la llibertat “de” sinó la llibertat “per a”... fer allò que ens ompli.

Abraham Maslow va elaborar la seva famosa piràmide de les necessitats i les motivacions: un cop cobertes les necessitats bàsiques (fisiològiques i de seguretat), tenim necessitat de pertànyer a un grup, de ser acceptats pels altres humans, i també necessitat d'estimar i ser estimats. Un cop cobert tot això, arribem a les motivacions, o meta-necessitats: acceptar els fets, sentir-nos realitzats en la nostra feina, ser creatius, saber resoldre els problemes... fins a 14 punts va definir Maslow, per a sentir-nos realitzats com a persones.

A tots els meus clients els demano què és per a ells la felicitat. Alguns tenen la idea que la felicitat és un estat que s'assoleix, i un cop assolit ja no ens abandona mai més. Una mena d'estat permanent, que pensen que els altres tenen i ells no. Alguns em defineixen la felicitat com “l'absència de problemes”. Aquestes visions idealitzades els fan sentir com a éssers inferiors.

La felicitat és un concepte abstracte que tothom anhela tenir. Variarà molt segons allò que ens han transmès els nostres pares. En ells, hem tingut un model a seguir. I ens han passat un missatge: “per a ser feliç has de tenir èxit”, “has de tenir estudis”, “has de tenir una parella i dos fills”, “has de tenir diners”... aquests conceptes es queden gravats a l'inconscient. Hem vist a uns pares feliços o infeliços, que es queixaven de no haver aconseguit això o allò a la vida, o bé que, pel contrari, estaven satisfets amb la seva vida.

Fa uns dies vaig sentir la notícia d'un senyor del berguedà que ha transformat una antiga quadra de cavalls de la família en un galliner. “Lloga” les gallines, que són apadrinades per nens i nenes. Els petits les cuiden, les visiten i en recullen els ous. Aquest senyor té la seva feina. No ho fa com un negoci, perquè amb el que guanya de llogar les gallines, en cobreix les despeses. Ho fa perquè, com va dir ell, “la felicitat s'assembla molt a veure un grup de nens jugant i rient amb les gallines”. Em va fer pensar.

Us desitjo un FELIÇ 2012

S’acaba l’any. I en comença un de nou. És el tancament d’una etapa i és una renaixença.
Durant aquests dies, en algun moment, preneu-vos una estona de tranquil·litat per a fer un balanç de l’any que marxa.

En tot aquest any hem passat moments bons, moments dolents. Instants de por, d’incertesa, però també de tendresa, d’esperança. Situacions que ens han emocionat, ens han commogut o que ens han fet enfadar molt.


No oblidem mai que la felicitat és un instant que la vida ens regala. Convé ajuntar uns quants d’aquests instants en la nostra memòria, per a valorar la nostra felicitat.

Agafem un paper i fem una ratlla vertical. En una banda, els bons moments: les vacances, les trobades amb els bons amics, els viatges, els retrobaments, un paisatge, una fita aconseguida, un triomf, una il·lusió compartida…
A l’altra banda, totes les coses que volem llençar a les escombraries: les pors, les enrabiades, la tristesa, alguna pèrdua dolorosa,…

Agafem un sac imaginari i fiquem a dins totes les coses dolentes. Lliguem ben fort el sac, i llencem-lo al foc. Que es cremi.

Ara ja estem preparats per a rebre el nou any. Un calendari ple de fulles buides que anirem omplint dia a dia, de vivències, experiències, les unes bones, les altres no tant, però sobre tot, l’anirem omplint de saviesa, aquesta saviesa que se’ns va acumulant als ossos amb l’experiència.  Un calendari ple de noves oportunitats, de dies nous, de setmanes noves, sense estrenar, a on podem començar allò que sempre hem volgut fer, a on podem iniciar aquelles assignatures que tenim pendents des de fa tant de temps…

Us desitjo un 2012 ple d’aventures, ple de coneixences.