Al començament
d’aquests articles sobre els ancians, distingíem entre tercera i quarta edat,
degut a com s’ha allargat la vida de les persones.
Dins el grup que
anomenem “la tercera edat” estan aquelles persones que tenen bona salut i
vitalitat, i ganes de fer coses.
Una de les ocupacions
freqüents d’aquestes persones, és la de tenir cura dels néts. Si bé per a ells
és un motiu d’alegria i una excusa per seguir actius, també hi ha casos en què
aquesta obligació els ocupa gran part del seu temps i els impedeix fer d’altres
coses.
També hem parlat de
l’oci, com una manera sana d’ocupar el temps. Però parlem de les
característiques psicològiques d’aquesta etapa de la vida.
Hem vist les diferents
etapes de la vida, quins canvis suposen, quines són les metes a aconseguir en
cada una d’elles i com es poden superar positivament. Quan la persona té la
sensació d’haver superat una etapa, d’haver fet allò que havia de fer, estarà
satisfeta amb ella mateixa i amb la vida. Però quan una etapa no se supera, no
s’aconsegueix allò que s’esperava, això provoca un malestar, que es pot
allargar en el temps. No sempre es pot aconseguir allò que un es proposa, i
també cal saber adaptar-se a les circumstàncies i superar-ho. Si la persona
“falla” en més d’una etapa de la vida, la rancúnia i el malestar es poden
instaurar com un sentiment permanent. Són aquestes persones grans que dóna la
sensació que estan “amargades”. Probablement no han aconseguit el que s’havien
proposat en la seva vida i no ho han acceptat. A mesura que la persona es va
fent gran, cada cop és més difícil “recol·locar” un passat del què no s’està
satisfet. Per això és important enfrontar-se als problemes quan apareixen i no
deixar que es facin crònics.
Una de les coses a les
quals s’haurà d’enfrontar la persona gran és assumir que el final es va
apropant, que cada cop queda menys temps i que hem viscut més coses de les que
ens queden per viure. Això crea una sensació de “presa”, que també s’haurà de
superar. Són aquestes persones grans que sempre van corrents, que es volen
colar a la cua del supermercat i que travessen el semàfor en vermell. L’angoixa
de la pressa és un dels sentiments que caldrà superar. També l’experiència perd
intensitat, desapareix la passió per les coses.
També sorgeix en aquesta etapa una mena de “saviesa”, una perspectiva sobre la vida i sobre un mateix, diferent. Es relativitzen coses, l’escala de valors es “recol·loca”. Hi ha un sentiment de transcendència, de que el nostre pas per aquest món ha de tenir algun sentit, que deixarem alguna aportació, alguna obra.
A mesura que la salut
i les capacitats es van deteriorant, s’haurà d’acceptar i també, tard o d’hora,
s’haurà d’assumir la dependència dels altres. Per a persones que han estat molt
independents, això es fa especialment difícil.
La experiència perd
intensitat, desapareix la passió per les coses.
