Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ancianitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ancianitat. Mostrar tots els missatges

L'entrada a l'ancianitat (3)


Al començament d’aquests articles sobre els ancians, distingíem entre tercera i quarta edat, degut a com s’ha allargat la vida de les persones.
Dins el grup que anomenem “la tercera edat” estan aquelles persones que tenen bona salut i vitalitat, i ganes de fer coses.
  
Una de les ocupacions freqüents d’aquestes persones, és la de tenir cura dels néts. Si bé per a ells és un motiu d’alegria i una excusa per seguir actius, també hi ha casos en què aquesta obligació els ocupa gran part del seu temps i els impedeix fer d’altres coses.
 
També hem parlat de l’oci, com una manera sana d’ocupar el temps. Però parlem de les característiques psicològiques d’aquesta etapa de la vida.
 
 
Hem vist les diferents etapes de la vida, quins canvis suposen, quines són les metes a aconseguir en cada una d’elles i com es poden superar positivament. Quan la persona té la sensació d’haver superat una etapa, d’haver fet allò que havia de fer, estarà satisfeta amb ella mateixa i amb la vida. Però quan una etapa no se supera, no s’aconsegueix allò que s’esperava, això provoca un malestar, que es pot allargar en el temps. No sempre es pot aconseguir allò que un es proposa, i també cal saber adaptar-se a les circumstàncies i superar-ho. Si la persona “falla” en més d’una etapa de la vida, la rancúnia i el malestar es poden instaurar com un sentiment permanent. Són aquestes persones grans que dóna la sensació que estan “amargades”. Probablement no han aconseguit el que s’havien proposat en la seva vida i no ho han acceptat. A mesura que la persona es va fent gran, cada cop és més difícil “recol·locar” un passat del què no s’està satisfet. Per això és important enfrontar-se als problemes quan apareixen i no deixar que es facin crònics.
 
Una de les coses a les quals s’haurà d’enfrontar la persona gran és assumir que el final es va apropant, que cada cop queda menys temps i que hem viscut més coses de les que ens queden per viure. Això crea una sensació de “presa”, que també s’haurà de superar. Són aquestes persones grans que sempre van corrents, que es volen colar a la cua del supermercat i que travessen el semàfor en vermell. L’angoixa de la pressa és un dels sentiments que caldrà superar. També l’experiència perd intensitat, desapareix la passió per les coses.
 


També sorgeix en aquesta etapa una mena de “saviesa”, una perspectiva sobre la vida i sobre un mateix, diferent. Es relativitzen coses, l’escala de valors es “recol·loca”. Hi ha un sentiment de transcendència, de que el nostre pas per aquest món ha de tenir algun sentit, que deixarem alguna aportació, alguna obra.
 
 
A mesura que la salut i les capacitats es van deteriorant, s’haurà d’acceptar i també, tard o d’hora, s’haurà d’assumir la dependència dels altres. Per a persones que han estat molt independents, això es fa especialment difícil.
 
La experiència perd intensitat, desapareix la passió per les coses.
 
 

L'entrada a l'ancianitat (2)

Continuant amb les persones grans, parlarem també de com ha canviat la vida dels nostres “avis” en una o dues generacions.

Fins fa una generació o dues, les famílies vivien juntes en la mateixa casa, especialment en l’àmbit rural. Convivien sota el mateix sostre els més grans, els joves (fills i filles, gendres, joves) i els més menuts de la família. Això, d’una banda enriquia la transmissió de les tradicions, els néts gaudien de la presència i proximitat dels avis, mentre els joves sortien a treballar. Però també es donava una jerarquia dins l’organització familiar molt diferent a la que es dóna ara. Els més grans de la casa eren els que manaven. Se’ls solia parlar de vostè i eren els que prenien les decisions, per damunt dels seus fills en edat laboral. La seva opinió no només era escoltada i respectada sinó que es valorava. Tenien un status de consellers de la família. Les àvies eren les mestresses de casa, i les filles i joves havien d’obeir. Per poder “manar”, els joves havien d’esperar el seu torn, el de convertir-se en les persones grans de la casa.


Avui en dia, això ha canviat molt.  En pocs anys, les nostres persones grans han passat del rol de “patriarques” de la família a “ignorats”. Els joves prenen les decisions per ells: són els joves qui decideixen portar-los al centre de dia, ingressar-los en una residència o posar-los una persona que en tingui cura. Evidentment, el ritme de la vida moderna, i el fet que sovint tots treballen fora de casa i no els poden cuidar, ha propiciat aquesta situació, però més enllà de la qüestió “logística” hi ha un tema més profund. Estem immersos en una cultura que valora allò que és nou, l’última tecnologia, el darrer aparell electrònic. Un aparell de 5 anys està absolutament obsolet. I hi ha una tendència a menysprear allò que és vell, que “no serveix”, que està antiquat o passat de moda. Aquests conceptes es fan extensius a la gent gran. Avui en dia es tendeix a “aparcar” als avis. La seva opinió, els seus consells, sovint es consideren antiquats i poc valuosos. Potser cal escoltar-los una mica més, i pensar que en podem aprendre alguna cosa,  i que són persones que tenen molta experiència de la vida, que han viscut situacions difícils i que ens poden aportar punts de vista diferents dels nostres, que ens ajudaran a enriquir-nos com a persones.

D’altra banda, tot i que sempre hi ha “abismes generacionals”, en les darreres generacions hi ha hagut canvis socials, de mentalitat i de manera de viure molt importants: les persones que ara tenen més de 70 anys, van néixer en plena època franquista, on hi regnava la censura, la moral catòlica era la que dictava les normes de comportament, les dones havien d’arribar verges al matrimoni, el divorci no existia, la dona casada no treballava fora de casa, etc. Hi havia un seguit de normes socials establertes que no es podien saltar: Un home no entrava a la cuina, ni anava a comprar, ni canviava els bolquers als nadons. El diumenge es dinava a casa dels avis... Aquestes persones, que s’han fet grans, han hagut d’adaptar-se a tots aquests canvis, acceptar que les filles vagin a viure amb la parella sense casar-se, que la jove cobri més que el fill, que la néta jugui a futbol i que els fills els visitin un cop al mes, per posar alguns exemples. I aquí entra en joc la capacitat d’adaptació de cada persona: alguns, amb una mica d’esforç, ho han acceptat. D’altres, no. I es creen situacions de molta tensió entre avis i joves. 

L'entrada a l'ancianitat (1)

Hem vist fins ara les principals etapes de la vida, les seves característiques i els canvis d’una etapa a l’altra, que poden causar una sèrie de crisis. El pas de la infantesa a l’adolescència, d’aquesta a la joventut, l’adult de mitjana edat i l’adult madur. Veiem ara el que s’ha anomenant de diferents maneres: la tercera edat, els avis, la gent gran, etc.
 
La vida de les persones s’ha allargat molt i tendeix a fer-ho més. L’edat a la què les persones es fan “grans” cada cop és més alta, degut a les condicions de vida, l’alimentació, la higiene, els avenços de la medicina, etc. I també han canviat, i molt, les condicions en què les persones es fan grans. Cada cop hi ha més persones grans amb una fortalesa i un estat de salut que els permet portar una vida plena i activa. Des de fa uns anys es parla de tercera i de quarta edat. La tercera edat seria aquella en què la persona ja no té obligacions laborals, es jubila, però està activa i amb ganes de fer moltes coses. La quarta edat seria aquella en què la persona, per les seves condicions físiques comença a dependre dels altres i es torna molt més sedentària. Parlem, doncs, d’aquest primer grup, el dels ancians actius i vitals.
 
Fins a la dècada dels 60 del segle XX no es fomentava la cultura de l’oci. La vida de les persones girava entorn a la feina, les obligacions i la família. Només els festius es permetien fer algun “extra”, que acostumava a ser dinar amb la família o alguns amics. Només alguns homes acostumaven a “anar al bar”, i les dones no tenien activitats d’oci.
A partir d’aquesta època, es comença a promoure la cultura de l’oci. Això té a veure amb el desenvolupament econòmic de tot un sector, però també té una conseqüència important en la vida social i la psicologia. La varietat d’ofertes d’oci és cada cop més amplia: balls de tota mena, esports variats a l’abast de tothom, cantar, tocar instruments, manualitats i expressió artística, esoterisme, grups d’ajuda mútua, tallers d’escriptura, de lectura, grups excursionistes, i un llarg etc. d’opcions per a no avorrir-nos.
 
 
Quan els nostres avis es jubilaven, sovint queien en depressió. La seva vida, que estava centrada en la feina (i ni tant sols en les tasques domèstiques o la cura dels nens), deixava de tenir sentit. La idea de “ser productiu”, de ser “útil a la societat” els feia sentir que ja no “servien per res”, que eren un destorb per a la societat, que ja no tenien res a aportar al món. En el cas de les mestresses de casa, això no passava, perquè elles seguien treballant en les tasques domèstiques mentre tenien forces per fer-ho.
 
Això, sortosament ha canviat. Les noves generacions que arriben a la jubilació, ja han viscut en la cultura de l’oci. Ja s’han acostumat a tenir aficions. Les aficions ajuden també a teixir una xarxa social, d’amics i coneguts. Encara hi ha persones que han centrat la seva vida només en treballar, però cada cop en són menys. Una part de les energies de la persona se centra en l’esbarjo i les aficions. Per això és tant important no centrar la nostra vida en un sol objectiu.