El pas
de la joventut a la vida adulta suposa abandonar la seguretat dels pares, per
passar a dependre d’un mateix. Més tard o més d’hora sorgeix la necessitat
d’independitzar-se, de muntar una casa pròpia. També és la època en què la gent
acostuma a trobar una parella i inicia una vida en comú amb una altra persona.
S’assumeixen noves responsabilitats i es renuncia a certes comoditats. Hi ha
moments de por, de dubtes, però també hi ha molta il·lusió. El canvi d’una
etapa de la vida a una altra, es va fent d’una manera espontània i pas a pas,
amb major o menor grau de dificultat.
Però què passa quan no es pot fer aquest pas, pels
motius que sigui?
Doncs
aquí és on sorgeix la crisi. Més d’un cop he sentit a persones dient: “Tinc gairebé
30 anys, i no tinc una feina estable, no tinc parella ni hipoteca. La meva vida
no té sentit”. La podríem situar als 30, però la podem “patir” als 25 o als 35,
per exemple.
Analitzant
la frase anterior, veiem que, d’una banda hi ha un pes important d’allò que
marca la societat, allò que “s’espera de mi”. Si als 22 vius amb els pares i no
tens parella ni feina estable, “no passa res”, però als 30, comença a estar mal
vist. Alguna gent que tenim al voltant, s’ocuparà de recordar-nos lo
“fracassats” que som: “encara no tens xicot/a?” “Se’t passarà l’arròs”, “jo a
la teva edat ja treballava i tenia 2 fills...” Això, afegit a la comparació amb
els companys que sí que estan fent “el que cal”, ens donarà una sensació de
fracàs, de buit, un complex d’inferioritat, que pot portar a un estat depressiu
o d’ansietat important.
Com afecta la actual crisi a aquest canvi d’etapa?
La
dificultat per a trobar una feina estable i suficientment remunerada com per
poder independitzar-se, unida a les dificultats per adquirir un habitatge o els
preus dels lloguers han propiciat que cada cop els joves ho tinguin més difícil
per a emancipar-se.
La
manca de perspectiva d’una sortida laboral també està fent que molts joves no
sàpiguen què estudiar i que hi hagi un estancament en aquesta etapa de la seva
vida. Es desanimen davant les dificultats en el mercat laboral i tampoc es
senten estimulats a seguir amb uns estudis als quals no veuen una sortida clara
a nivell professional. Es lo que s’està anomenant “la generació x” o “els ni-ni”
(ni estudien ni treballen). Aquest estancament, lluny de ser fruït de la
peresa, com creuen alguns, és conseqüència del desencant, de la manca de
motivació i estímul per lluitar pel propi futur. Això pot desencadenar
fàcilment en una depressió. A les famílies d’aquests joves els correspon
animar-los i ajudar-los per tal que no es quedin estancats, estimular-los a
lluitar, transmetre’ls un missatge d’esperança davant la dificultat. Tot té
sortida, encara que costi.
I el que decideix desmarcar-se de la norma?
Evidentment,
no tothom segueix els dictats socials. No tothom vol tenir una feina estable,
una hipoteca, parella i dos fills. Hi ha qui decideix compartir pis, treballar
en allò que li agrada (encara que no sigui “seriós”), no tenir parella, o no tenir
fills. Aquestes persones s’hauran d’enfrontar sovint a la incomprensió i les
crítiques. Sempre és difícil sortir-se de “la norma”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada