Els nostres pares, a banda de donar-nos la vida, són el nostre referent més primitiu, generalment són els primers i principals transmissors de missatges, estimació, protecció, normes, etc.
Bàsicament ens transmeten tres tipus d’informació:
Els nostres referents culturals: Com és el món que ens envolta i com ens hi hem de relacionar.
Alguns dels principals referents són:
· Els valors de la societat en la que vivim, les normes, tant les escrites com les normes socialment acceptades (les que no estan escrites).
· Quines obligacions tenim.
· Com hem d’actuar en les diferents situacions.
· Què hem d’aconseguir en la vida, (per a alguns, serà “ser feliç”, per a altres “tenir molts diners”, per a altres “treballar molt”, etc).
· També ens ensenyen com ho hem d’aconseguir (per exemple, per arribar a tenir molts diners, ens poden dir que cal treballar i lluitar molt, que es pot estafar a qui sigui amb tal de sortir-te amb la teva, o que has de buscar una parella que tingui molts diners).
· Les creences religioses, metafísiques, etc.
· Les reaccions emocionals pròpies de la nostra cultura. (Per exemple, hi ha cultures que expressen molt les emocions, i d’altres molt “fredes”).
· La importància i el tracte que es dóna en la nostra cultura a la família, a la gent gran, a la dona, als nens, al treball… (no és el mateix per a una dona ser educada per una família catòlica molt tradicional, per una família progressista, o per una família gitana, per exemple)
Part nutrícia: És la part dels pares que ens dóna consol, ens dóna els permisos per fer o no fer, per sentir una cosa o una altra, i també la part que cuida de nosaltres. Aquí, cada pare i mare té el seu estil: des dels pares molt “despresos”, en que el nen “ja s’abrigarà si té fred” i “cadascú menja quan té gana”, fins l’altre extrem, que són els pares sobreprotectors, que abriguen massa al nen i li estan a sobre pendents de totes i cadascuna de les seves necessitats, i les cobreixen a l’instant. Entre un extrem i l’altre, hi ha molts termes mitjos.
Part crítica: És la que posa els límits, dóna les ordres, prohibeix i corregeix. El nen o nena, per aprendre a distingir entre allò que està ben fet o no, ha de rebre una resposta per part dels adults que l’envolten. Si el nen o nena, per exemple dibuixa, i sempre li diem “molt bé” per sistema, sense corregir, difícilment aprendrà a superar-se, no millorarà la seva manera de fer-ho. Cal donar-li indicacions, sempre d’una manera positiva, perquè aprengui a distingir quan una cosa està prou bé, i quan es pot millorar, s’hi pot esforçar més, etc.
Però dins d’aquesta part crítica, hi ha figures parentals que ho fan de manera totalment negativa, desqualificant, desvaloritzant, fins i tot insultant al nen. Això, a banda que no serveix per ensenyar-li res, el que fa és atemptar contra l’autoestima de la criatura, crear-li inseguretat. La crítica i els límits són necessaris, però sempre de manera curosa i positiva.
Al proper article, com ens transmeten els missatges.
Telf.:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada