Podríem definir la
personalitat, d'una banda com la tarja de presentació que mostrem als altres, i
també com el conjunt de característiques que ens defineix i ens fa éssers únics
i diferents dels altres.
La nostra personalitat està
formada per dos grans factors: d'una banda, la genètica, el nostre caràcter,
que ve definit des del naixement. D'una altra, el nostre entorn, la família,
l'educació, la societat que ens envolta, que ens va formant d'una manera
determinada. L'ambient fa que els membres d'una mateixa família, o d’un mateix
entorn (per exemple un poble) tinguin trets característics semblants. La
genètica ens fa ser diferents, fins i tot dels nostres germans, que s'han criat
en el mateix ambient.
Per a analitzar la
personalitat, els psicòlegs ens centrem bàsicament en l'entorn que ha format a
la persona, ens fixem en com eren els seus pares, quin ambient regnava a la
família quan eren petits, a quin tipus d'escola van anar, i, sobre tot, com ho
van viure.
Al llarg de la nostra vida, fins
i tot des de molt petits, anem prenent decisions que afecten al nostre futur.
Algunes d'aquestes decisions són conscients i d'altres són inconscients. Per
exemple: una criatura que viu amb uns pares que estan barallant-se contínuament
pot decidir que mai tindrà parella; o bé, una criatura maltractada, que s'ha
sentit abandonada pels pares, pot decidir que no tindrà fills. Aquestes
decisions, molts cops es prenen a una edat molt primerenca i no són conscients.
Mitjançant diverses tècniques, els psicòlegs anem desgranant aquestes
decisions, donant l'opció a la persona de fer re-decisions, de poder-les
canviar, un cop expressats els sentiments pendents.
La psiquiatria clàssica era
molt dura amb tots aquells que se sortien de “la norma”: tota desviació d'una
manera de comportament rígida i encotillada, eren vistes com a “anormals”. Les
persones amb afectacions greus eren anomenades “bojos” i recloses en centres on
no es feia gairebé res per a la seva recuperació. Se'ls aplicava electroxocs i
fins i tot es feien lobotomies, consistents en extirpar una part del cervell.
Als anys 60 neix un moviment anomenat l'anti-psiquiatria, que re-defineix el
concepte de normalitat i humanitza els hospitals psiquiàtrics. Els pacients
comencen a ser considerats persones amb possibilitats de recuperació. En
aquells moments la classificació dels trastorns mentals es dividia en neurosis
(considerades menys greus) i psicosis (més greus).
En els darrers anys ha agafat
força la teoria dels trastorns de personalitat. Aquesta teoria apunta que tots
tenim un tipus de personalitat, que és a dins d'un contínuum: si estem a
l'extrem més “suau”, tindrem uns trets que ens caracteritzen, dins de la
normalitat. Si ens apropem a extrems més marcats, podem apropar-nos a la
patologia. Per exemple: les persones molt endreçades, metòdiques,
estructurades, etc., són molt vàlides per a molts tipus de feina i porten una
vida normal. Si aquests trets es fan molt extrems, podem apropar-nos al
trastorn obsessiu.
En els propers articles,
analitzarem els diferents tipus de personalitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada