La psicologia humanista

Carl Rogers, 1902-1987, va desenvolupar, juntament amb d’altres terapeutes dels anys 50 i 60, el corrent de la psicologia humanista.


En aquells moments, els dos corrents més utilitzats eren la psicoanàlisi i el conductisme.
Rogers canvia el concepte de “pacient” pel de “client”. La paraula pacient té una connotació de passivitat, centrant la major part de la tasca en el psicòleg. Rogers defensa el que es va anomenar “teràpia centrada en el client”. El protagonista ja no és el terapeuta, sinó que la persona (client) pren les regnes del seu procés, es compromet, en tant que persona adulta, a acudir a les sessions de teràpia, a aportar les seves inquietuds i a fer els passos necessaris per canviar allò que ella decideixi, amb l'ajut del terapeuta, que vol canviar. La paraula pacient, també té una connotació de “malalt”, donant un aire de superioritat al terapeuta i a la vegada, de feblesa de la persona que demana ajuda.

La psicologia humanista parteix de la base que tots som capaços d'esbrinar què ens cal canviar, quines són les possibles solucions, i portar a terme els canvis. Confia bàsicament en el potencial de la persona per a millorar. La funció del terapeuta serà la de fer de “mirall” per ajudar al client a adonar-se de quines són les seves mancances, necessitats, etc. I també li dóna noves eines que li serveixin. Cada persona és un ésser únic, amb un passat i un present propi. Cadascú té un ritme diferent en el seu procés de creixement. Per això la psicologia humanista creu que la teràpia s'ha adequar al client, i no a l'inrevés

Les teràpies humanistes, a diferència de les psicoanalítiques, es centren en el present de la persona, en aquí i ara. Ja no caldrà remenar en el passat , en l'inconscient, per esbrinar les causes dels comportaments actuals. En tot cas, caldrà variar les maneres d'actuar davant d'algunes situacions i circumstàncies concretes.

Aquest corrent, desenvolupat a partir dels anys 50 i 60, també té molt en compte el món de les emocions, com les vivim, i com ens influeixen. El conductisme prescindia absolutament d'elles i, més tard, la seva evolució cap a la psicologia cognitiva tindrà en compte factors intel·lectuals i orgànics, però no emocionals. La psicoanàlisi tampoc treballa amb les emocions. Es tindran en compte quines emocions expressa amb més facilitat la persona, quines té més reprimides, fins i tot prohibides, quines actuen com a substitutes de les que no s'expressen (per exemple, hi ha persones que no tenen “permís” per manifestar tristesa, perquè ho associen a debilitat, i transformen la tristesa en ràbia, permetent-se parlar i comportar-se de manera hostil). De la mateixa manera, hi ha persones que no es permeten sentir por, o ràbia, o alegria, no es permeten gaudir de les coses... La psicologia humanista treballa tot aquest món de les emocions.

També sorgeix el concepte de creixement personal, com a part del procés de l'evolució de la persona. Al llarg de la nostra vida, passem per diferents etapes vitals, en les quals donem més importància a unes vessants de la nostra vida per damunt d'unes altres: estudiar, treballar, relacionar-nos, buscar parella, cercar l'estabilitat, la pau interior, etc. Pot ser que ens costi passar d'una etapa a una altra, i ens trobarem perduts, descol·locats, etc.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada