(Dedicat a R)
La resiliència és un terme
utilitzat per la psicologia des de no fa gaires anys, que representa la
capacitat de sobreposar-se a l'adversitat, a les situacions difícils.
La psicologia i psiquiatria
clàssiques es centren en el paper del terapeuta per ajudar a la persona a
superar les situacions difícils i estressants. Per als corrents més moderns,
com són la psicologia positiva i la psicologia humanista, entre d'altres, la
persona posseeix capacitats de superació, d'auto-anàlisi, recursos per afrontar
i sobreposar-se a les situacions traumàtiques per si sol, sortint-ne, fins i
tot, enfortits.
Segons alguns estudis, hi ha
persones amb més resiliència o capacitat de superació que altres. Aquestes
persones enfronten d'una manera més serena i decidida les situacions difícils i
suporten millor l'estrès i la pressió. Són persones amb un pensament positiu
que, malgrat les adversitats, pensen en un resultat exitós de les coses, i es
centren en ell, en comptes de destacar els aspectes negatius o els fracassos.
En una situació altament
estressant, com una catàstrofe, una malaltia pròpia o d'algú proper, la pèrdua
de la feina, un divorci, etc., cada persona reacciona d'una manera diferent, i
les persones amb més resiliència enfrontaran la situació amb més fermesa i
sense grans conseqüències per a la seva estabilitat emocional.
En el cas dels nens, es dóna
el fenomen de nens i nenes que han viscut situacions molt desestructurades,
d'amenaces, misèria, abandonament, maltractaments psíquics o físics, etc., i
que han estat capaços de discernir la diferència entre allò que és considerat
“normal” i allò que no ho és. Han estat capaços d'adonar-se que la seva
situació era anòmala, que aquella manera de viure no era el model que havien de
seguir en la seva vida futura. Quan això passa, es converteixen en adults molt
forts i emocionalment estables, capaços d'afrontar les situacions difícils amb
molta més fermesa que altres persones, que, paradoxalment, han tingut una
infantesa molt més plàcida. Això no vol dir pas que les persones que han tingut
una infantesa agradable i amb un entorn estable no puguin tenir capacitat de
resiliència. El que crida l'atenció són els primers casos que hem mencionat que,
al contrari del que es podria pensar, han superat en gran mesura els seus
traumes i són capaces de portar una vida normal com a adults.
També trobem, per suposat, a
persones amb un passat difícil que com a adults presenten traumes, inseguretats
i una baixa capacitat d'adaptació a les situacions estressants. Per la meva
experiència clínica, he pogut comprovar que aquells adults que han passat per
situacions indesitjables quan eren nens i ho han superat en bona mesura, es dóna
la circumstància que en algun moment van tenir a prop una figura parental
estable i forta, siguin uns avis, oncles, etc., que els van servir de “model
positiu”, que els van donar el contrapunt per poder comparar entre allò que és
anòmal i allò que és desitjable com a estil de vida estable i equilibrat. En
aquest sentit, aquells adults acollidors, van jugar un paper força important en
la vida i en la salut mental d'aquests nens i futurs adults.
El concepte de resiliència
va associat a conceptes com autoestima forta, independència de pensament i
acció, habilitats socials, sentit de la responsabilitat, ment oberta,
diversitat d'interessos, sentit de l'humor, empatia, capacitat per a comunicar
els propis sentiments, alta tolerància al patiment, capacitat d'aprenentatge de
la pròpia experiència, etc.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada