Fa un temps va venir una
clienta a la consulta, dient-me que venia perquè la seva ex-parella havia
“refet la seva vida” i ella no, i es sentia fatal. Li vaig demanar què volia
dir per a ella “refer la vida”. Em va respondre: “ha trobat una nova parella”.
Així doncs, una persona que
no té parella té una vida “desfeta”? Cal tenir parella per tenir una vida
completa?
El pes de la cultura i la
societat juguen un paper important en aquest concepte: ens han educat en la
idea que naixem, creixem, ens reproduïm (ens emparellem) i morim. Aquest és el
cicle vital a la naturalesa. Però això ha de ser així realment? Cada cop hi ha
més persones que no tenen parella, els anomenats “singles”, i més tipus de
relacions. El matrimoni per a tota la vida ja no és l’única opció. A banda
d'això, intentaré definir què entenc per “refer la meva vida”.
Quan una persona passa per
una crisi existencial, és a dir, li fallen els fonaments de la seva vida, ja
sigui per una separació, perquè perd la feina, o simplement perquè s'adona que
no és feliç, o que la seva vida no té sentit, és un moment de crisi, que es pot
aprofitar per fer canvis profunds. Un canvi “superficial” pot ser, per exemple,
canviar de casa o de feina. Un canvi “profund” implica replantejar-se les
pròpies creences i conviccions. Implica pensar què s'esperava de mi, què volien
els meus pares per a mi, si ho he aconseguit o no, i com em sento. Suposa també
escoltar al nostre nen interior i demanar-li què necessito realment. I suposa
tenir el valor de fer canvis, de prendre decisions i trencar amb els esquemes
anquilosats que no ens serveixen. Així doncs, refer la meva vida, no consisteix
en trobar un substitut o substituta de la meva parella.
Segons Abraham Maslow, (USA, 1908-1970), tenim unes necessitats
bàsiques, que serien les fisiològiques i les de seguretat. Un cop estan
cobertes, per ordre d'importància vindrien les de pertinença (sentir-se pertanyent
a algun grup de referència) i les d'estima (estimar i sentir-nos estimats).
Quan hem assolit tot això, que hauria de ser lo normal en qualsevol persona,
busquem cobrir altres tipus de necessitats, que ell va anomenar
“meta-motivacions”, que seria quelcom com augmentar la nostra qualitat de vida:
per exemple, treballar d'allò que ens agrada, fer alguna tasca o tenir una
afició que ens ompli, cultivar la nostra faceta artística, o espiritual, etc.
Traslladant la teoria de
Maslow al fet de “refer la meva vida”, podríem dir que, tenir una feina, una
parella i una casa és allò que se suposa que necessitem per ser feliços.
Intentar ocupar-nos en allò que ens agrada, triar des del nostre interior a on
volem viure i com, o decidir si som més feliços estant amb una persona o no,
seria la veritable manera de refer la nostra vida. Des de la consciència. Des
de donar-nos el permís per triar, per canviar el nostre “xip” i no
conformar-nos amb allò que la vida ha pre-escrit per a nosaltres.
La felicitat consisteix en
trobar-se equilibrat i a gust amb un mateix, ja sigui estant en parella o no.
No és una condició indispensable. La felicitat la trobarem a dins nostre, i en
la manera com fem la nostra vida. No la busquem doncs, en una altra persona.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada