Sovint em trobo en teràpia
amb persones que diuen estar “perseguides pel seu passat”. Estan fent un procés
de canvi, tractant de ser una nova persona, aprenent dels seus errors, etc.
Però les persones del seu entorn, s'entesten en seguir-los tractant de la
mateixa manera, la qual cosa els dificulta adaptar-se a la seva nova manera de
viure.
És un fenomen similar al que
vam passar quan érem adolescents: els pares ens tractaven com a nens, quan
nosaltres volíem ser tractats com a adults. Vam haver de demostrar-los que érem
mereixedors d'aquest tracte. Va ser un procés llarg, i en alguns casos,
dolorós. Hi ha pares i mares que encara pretenen tractar als fills de 40 i 50
anys com si fossin criatures... i a la fi, hem de ser nosaltres qui ens
reafirmem en qui som, com som, com sentim i com volem viure.
Un procés similar succeeix
quan la persona fa un procés terapèutic o de creixement personal. Com a membres
d'un grup com és una família, formem part d'una mena d'engranatge. Tenim un rol
dins d'aquest sistema. S'espera de nosaltres que fem un paper determinat, que
seguim actuant com ho fèiem, encara que sigui una manera “no sana” de
funcionar. Per sortir d'aquest rol no cal només la decisió conscient de fer-ho:
també ens haurem de reafirmar un cop i un altre en la nostra nova manera de
funcionar, fer una mena de “re-educació” dels altres, perquè ens coneguin, perquè
aprenguin qui sóc jo ara, i com s'han de relacionar amb mi.
Quan una família o grup
social es mou dins dels rols del que anomenem “triangle dramàtic”, trencar el
propi rol resulta especialment difícil: En aquest tipus d'estructures, hi ha
una persona que fa el paper de perseguidor, és a dir, exerceix el poder i el
domini dels altres fent-los sentir malament, una víctima, que s'auto-limita per
cridar l'atenció i aconseguir el favor dels altres, i un salvador, que viu
pendent de tothom i les seves necessitats. Si som “la víctima” dins d'aquest
engranatge, quan vulguem créixer, començarà a pensar i a actuar per nosaltres
mateixos sense esperar l'ajut dels altres, el salvador no ens deixarà actuar,
perquè li anul·lem el seu rol, i el perseguidor pretendrà continuar
dominant-nos. Si tenim el rol salvador i deixem de cuidar dels altres, d'estar
pendents d'ells, ens exigiran que continuem així, perquè els resulta més còmode
que haver de canviar i créixer ells. En quant al perseguidor, relataré un cas
que vaig trobar-me a la teràpia:
Un noi, que tenia un rol
exigent envers la seva família, de creure's amb més drets que els altres, que
es creia mereixedor d'un tracte especial pel fet de ser el petit de varis
germans: així l'havien fet sentir sempre, així l'havien educat. I de la mateixa
manera, en les seves interaccions socials i de parella, exigia el mateix tracte
de favor. Lògicament, la gent s'apartava d'ell. Quan va prendre consciència i
va decidir canviar, va descobrir que la seva família tenia un rol ambivalent
amb ell: d'una banda, el tractaven amb certa condescendència, com si tingués
menys recursos que una altra persona. L'excloïen sistemàticament de les
converses i les decisions importants. D'altra banda, acostumats als seus
“estirabots”, li parlaven de la mateixa manera quan demanava alguna cosa, li
contestaven sempre malament. Malgrat parlar amb ells d'un a un i explicar-los
que havia après dels seus errors i que era una persona nova, va necessitar
temps perquè els altres es creguessin el seu canvi i aprenguessin a tractar-lo
d'una manera més sana.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada