Per què costa tant fer el
pas de separar-se? I després què? Com tornar a començar, com refer la meva
vida? Amb quins problemes em trobaré quan em separi?
Tot i que sabem que l'amor
no és per sempre, que hi ha l’opció de trencar amb la parella, quan iniciem una
relació, internament tots pensem que serà per sempre, que no hi haurà res que
pugui desfer allò que hem construït. Quan els problemes, les discussions, les
desavinences es van fent més i més grans, es va obrint un abisme enmig, que
cada cop és més ample i més profund.
Una bona comunicació, la
sinceritat, la confiança, faciliten poder parlar i negociar. Però no sempre és
possible. No tothom està disposat a negociar: els jocs de poder, on tot es
tradueix en “guanyar o perdre”, els jocs manipulatius i poc clars, o,
simplement, la poca habilitat comunicativa, la manca de sinceritat, la
desconfiança, o la poca predisposició a negociar i a cedir en algunes coses,
van tensant la corda, que arriba un punt en què es trenca. Ja hem parlat de com
han variat els rols masculí i femení i de com ha canviat també la manera de
viure, l'escala de valors, etc. en la nostra societat. Però malgrat el
distanciament, intentem un cop i un altre recuperar la relació, sempre pensem
que es tracta d'una crisi passatgera, que és un mal moment, que encara hi ha
estimació... sempre hi ha dubtes: estaré precipitant-me? M'estaré equivocant? I
si després no trobo a ningú altre? I si em quedo sol? i això, molts cops,
allarga situacions que són clarament inviables. Molt pocs cops m'he trobat amb
persones que es penedeixin d'haver-se separat: més aviat, la tònica general, és
pensar que s'hauria d'haver pres abans la decisió, que s'ha aguantat massa.
Un cop la decisió de
separar-se està presa, quan un dels dos ha arribat a un punt de “no retorn”,
sempre recomano fer-ho quan més aviat millor: és molt difícil i dolorós
trobar-se pel passadís a la persona que ha estat la teva parella, per la qual
encara hi ha sentiments encontrats, seguir compartint la cuina, el bany, el
sofà, el llit... L'impàs entre la decisió de separar-se i el pas de marxar es
fa etern: el desgast energètic i emocional és devastador. Quan qui ha de marxar
és justament qui no vol fer-ho, s'allarga la situació i és quan s'acaba de
deteriorar la relació i la poca comunicació que quedava. Em trobo freqüentment
amb clients que han de passar per aquest tràngol. Els recomano que ho facin
quan més aviat millor, i què si l'altre no vol marxar, que ho facin ells,
encara que sigui de manera provisional, a casa d'un familiar o un amic. Hi ha
gent que es passa mesos en aquesta situació “en terra de ningú”. L'energia està
bloquejada en resoldre una situació que no s'acaba. No es fa cap pas per reconstruir
la nova vida. Causa un gran patiment a les dues persones.
I quan ja s'ha fet el pas
definitiu, què ens trobem? Més enllà de les qüestions logístiques, de reajustar
horaris, economia, traslladar-se de casa si s'escau, si hi ha fills,
recol·locar-los en la nostra nova vida intentant que els afecti el menys
possible, etc. una de les coses més freqüents que ens trobem és el buit i la
soledat. Els amics que teníem fa uns anys, han anat per camins diferents, estan
compromesos, han marxat, o fins i tot hem perdut el contacte amb ells. Haurem
de fer nous amics. D'aquí la proliferació dels clubs i grups de “singles”. Amb
els recent separats, em trobo amb dues reaccions freqüents: els que necessiten
un temps d'aïllament, que tampoc convé que s'allargui massa, i els que retornen
sobtadament a l'adolescència i surten a “cremar la nit”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada