Quan la parella es trenca (3)

Per què costa tant fer el pas de separar-se? I després què? Com tornar a començar, com refer la meva vida? Amb quins problemes em trobaré quan em separi?

Tot i que sabem que l'amor no és per sempre, que hi ha l’opció de trencar amb la parella, quan iniciem una relació, internament tots pensem que serà per sempre, que no hi haurà res que pugui desfer allò que hem construït. Quan els problemes, les discussions, les desavinences es van fent més i més grans, es va obrint un abisme enmig, que cada cop és més ample i més profund.


Una bona comunicació, la sinceritat, la confiança, faciliten poder parlar i negociar. Però no sempre és possible. No tothom està disposat a negociar: els jocs de poder, on tot es tradueix en “guanyar o perdre”, els jocs manipulatius i poc clars, o, simplement, la poca habilitat comunicativa, la manca de sinceritat, la desconfiança, o la poca predisposició a negociar i a cedir en algunes coses, van tensant la corda, que arriba un punt en què es trenca. Ja hem parlat de com han variat els rols masculí i femení i de com ha canviat també la manera de viure, l'escala de valors, etc. en la nostra societat. Però malgrat el distanciament, intentem un cop i un altre recuperar la relació, sempre pensem que es tracta d'una crisi passatgera, que és un mal moment, que encara hi ha estimació... sempre hi ha dubtes: estaré precipitant-me? M'estaré equivocant? I si després no trobo a ningú altre? I si em quedo sol? i això, molts cops, allarga situacions que són clarament inviables. Molt pocs cops m'he trobat amb persones que es penedeixin d'haver-se separat: més aviat, la tònica general, és pensar que s'hauria d'haver pres abans la decisió, que s'ha aguantat massa.

Un cop la decisió de separar-se està presa, quan un dels dos ha arribat a un punt de “no retorn”, sempre recomano fer-ho quan més aviat millor: és molt difícil i dolorós trobar-se pel passadís a la persona que ha estat la teva parella, per la qual encara hi ha sentiments encontrats, seguir compartint la cuina, el bany, el sofà, el llit... L'impàs entre la decisió de separar-se i el pas de marxar es fa etern: el desgast energètic i emocional és devastador. Quan qui ha de marxar és justament qui no vol fer-ho, s'allarga la situació i és quan s'acaba de deteriorar la relació i la poca comunicació que quedava. Em trobo freqüentment amb clients que han de passar per aquest tràngol. Els recomano que ho facin quan més aviat millor, i què si l'altre no vol marxar, que ho facin ells, encara que sigui de manera provisional, a casa d'un familiar o un amic. Hi ha gent que es passa mesos en aquesta situació “en terra de ningú”. L'energia està bloquejada en resoldre una situació que no s'acaba. No es fa cap pas per reconstruir la nova vida. Causa un gran patiment a les dues persones.

I quan ja s'ha fet el pas definitiu, què ens trobem? Més enllà de les qüestions logístiques, de reajustar horaris, economia, traslladar-se de casa si s'escau, si hi ha fills, recol·locar-los en la nostra nova vida intentant que els afecti el menys possible, etc. una de les coses més freqüents que ens trobem és el buit i la soledat. Els amics que teníem fa uns anys, han anat per camins diferents, estan compromesos, han marxat, o fins i tot hem perdut el contacte amb ells. Haurem de fer nous amics. D'aquí la proliferació dels clubs i grups de “singles”. Amb els recent separats, em trobo amb dues reaccions freqüents: els que necessiten un temps d'aïllament, que tampoc convé que s'allargui massa, i els que retornen sobtadament a l'adolescència i surten a “cremar la nit”.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada