Quan la parella es trenca (2)

Sovint, sento a la gent gran una frase feta del tipus “és que el jovent d'avui no aguanta res”, “els costa molt poc separar-se”. Aquestes frases m'indignen. I no s'ajusten a la realitat. Trencar una relació de parella és difícil. Molt difícil. Hi ha implicacions de tota mena: socials, econòmiques, i, sobre tot, emocionals. Gairebé la meitat dels clients i clientes que venen a la meva consulta ho fan per una crisi de parella, o a conseqüència d'una separació “mal curada”. No és pas tan fàcil separar-se...


Enamorar-se és fàcil. Sentir atracció o química cap a una altra persona, deixar-se seduir, deixar sortir al nostre nen o nena interior ens agrada a tots. Però d'aquí a construir una relació de parella sòlida i duradora, hi ha una gran diferència. El pas de l'enamorament a la relació estable passa per molts processos: descobrir qui és realment l'altra persona, un cop se'ns passa el primer estat de passió cega, acceptar l'altre amb els seus defectes i manies, adaptar la vida, costums, aficions, etc. de dues persones a un “tot” integrat, requereix de temps, paciència, molta comunicació, negociació, capacitat per renunciar a certs individualismes en favor de la parella, compromís... en definitiva, ganes de construir una relació de parella. Trencar tot això no és fàcil. I pensar amb el cap quan ens enamorem, tampoc. I això ens porta molts cops a un carreró sense sortida, o a una sortida dolorosa i traumàtica.

Ningú no se separa per gust. Quan una persona decideix separar-se, segurament ha arribat a un punt de frustració molt elevat. S'ha intentat reiteradament parlar, negociar, conciliar i arreglar situacions. Tot i prendre la decisió, sigui individual o conjuntament, s'intenta un cop i un altre recuperar la relació. Tot i que, molts cops la nostra part més conscient i raonadora ens diu que una relació és inviable, els nostres sentiments ens diuen el contrari. I es crea una forta lluita interna, entre allò que objectivament veiem que és el correcte, i la força dels nostres sentiments, que ens criden el contrari. És una lluita contra els nostres sentiments. És dolorós, és difícil. Sempre hi ha dubtes, moments de pensar que potser encara es pot arreglar. I enmig de tota aquesta lluita interna, estan els components externs: quant més temps portem amb la parella, més vincles hi ha: les famílies, els amics comuns, les aficions, una casa, una hipoteca, mobles, deutes, fills... encara complica més aquesta difícil decisió.

Les separacions de mutu acord són escasses. La majoria de cops, un dels membres de la parella pren la decisió. Sovint em plantejo qui ho té més difícil: si el trencament és dolorós, deixar a l'altra persona, ser “el dolent de la pel·lícula”, no és fàcil. I ser la persona a la que deixen, afegeix un component de dany en l'amor propi, en l'autoestima, que caldrà refer. Si afegim aquí les infidelitats, encara hi ha més dolor, més destrucció de l'autoestima.

Prendre la decisió de separar-se no és gens fàcil. Quan ve una persona a la meva consulta en un estat límit, en què no suporta més la relació, jo l'escolto i l'acompanyo en aquest difícil procés, sigui quina sigui la seva opció. Però sé que hi ha un punt de no retorn, un punt en què la persona s'ha cansat de lluitar per mantenir la relació, d'intentar-ho un cop i un altre, i ha tirat la tovallola. Tot i això, llavors es troba amb que la parella, generalment no vol separar-se i està disposat/da a fer el que calgui per salvar la relació. I la situació s'allarga, es torna a intentar. Es treuen forces d'on sembla que no en queden.
Lo ideal seria no començar una relació simplement perquè hi ha una atracció: valorar si aquesta persona realment encaixa amb mi, amb el meu projecte de vida, amb la meva manera de ser i de viure... però, és això possible?

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada