Sovint, sento a la gent gran
una frase feta del tipus “és que el jovent d'avui no aguanta res”, “els costa
molt poc separar-se”. Aquestes frases m'indignen. I no s'ajusten a la realitat.
Trencar una relació de parella és difícil. Molt difícil. Hi ha implicacions de
tota mena: socials, econòmiques, i, sobre tot, emocionals. Gairebé la meitat
dels clients i clientes que venen a la meva consulta ho fan per una crisi de
parella, o a conseqüència d'una separació “mal curada”. No és pas tan fàcil
separar-se...
Enamorar-se és fàcil. Sentir
atracció o química cap a una altra persona, deixar-se seduir, deixar sortir al
nostre nen o nena interior ens agrada a tots. Però d'aquí a construir una
relació de parella sòlida i duradora, hi ha una gran diferència. El pas de
l'enamorament a la relació estable passa per molts processos: descobrir qui és
realment l'altra persona, un cop se'ns passa el primer estat de passió cega, acceptar
l'altre amb els seus defectes i manies, adaptar la vida, costums, aficions,
etc. de dues persones a un “tot” integrat, requereix de temps, paciència, molta
comunicació, negociació, capacitat per renunciar a certs individualismes en
favor de la parella, compromís... en definitiva, ganes de construir una relació
de parella. Trencar tot això no és fàcil. I pensar amb el cap quan ens
enamorem, tampoc. I això ens porta molts cops a un carreró sense sortida, o a
una sortida dolorosa i traumàtica.
Ningú no se separa per gust.
Quan una persona decideix separar-se, segurament ha arribat a un punt de
frustració molt elevat. S'ha intentat reiteradament parlar, negociar, conciliar
i arreglar situacions. Tot i prendre la decisió, sigui individual o conjuntament,
s'intenta un cop i un altre recuperar la relació. Tot i que, molts cops la
nostra part més conscient i raonadora ens diu que una relació és inviable, els
nostres sentiments ens diuen el contrari. I es crea una forta lluita interna,
entre allò que objectivament veiem que és el correcte, i la força dels nostres
sentiments, que ens criden el contrari. És una lluita contra els nostres
sentiments. És dolorós, és difícil. Sempre hi ha dubtes, moments de pensar que
potser encara es pot arreglar. I enmig de tota aquesta lluita interna, estan
els components externs: quant més temps portem amb la parella, més vincles hi
ha: les famílies, els amics comuns, les aficions, una casa, una hipoteca,
mobles, deutes, fills... encara complica més aquesta difícil decisió.
Les separacions de mutu
acord són escasses. La majoria de cops, un dels membres de la parella pren la
decisió. Sovint em plantejo qui ho té més difícil: si el trencament és dolorós,
deixar a l'altra persona, ser “el dolent de la pel·lícula”, no és fàcil. I ser
la persona a la que deixen, afegeix un component de dany en l'amor propi, en
l'autoestima, que caldrà refer. Si afegim aquí les infidelitats, encara hi ha
més dolor, més destrucció de l'autoestima.
Prendre la decisió de
separar-se no és gens fàcil. Quan ve una persona a la meva consulta en un estat
límit, en què no suporta més la relació, jo l'escolto i l'acompanyo en aquest
difícil procés, sigui quina sigui la seva opció. Però sé que hi ha un punt de
no retorn, un punt en què la persona s'ha cansat de lluitar per mantenir la
relació, d'intentar-ho un cop i un altre, i ha tirat la tovallola. Tot i això,
llavors es troba amb que la parella, generalment no vol separar-se i està
disposat/da a fer el que calgui per salvar la relació. I la situació s'allarga,
es torna a intentar. Es treuen forces d'on sembla que no en queden.
Lo ideal seria no començar
una relació simplement perquè hi ha una atracció: valorar si aquesta persona
realment encaixa amb mi, amb el meu projecte de vida, amb la meva manera de ser
i de viure... però, és això possible?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada