El context cultural ens
condiciona des de petits a valorar de manera diferent uns sentiments i uns
altres. Per exemple, hi ha un tòpic molt estès, que per sort cada cop es diu
menys, i que tots coneixem: “els nens no ploren” (les nenes, en canvi, sí en
tenen permís per fer-ho).
Aquests condicionants
culturals varien força d'un país a un altre. El grup còmic El Tricicle van fer
una gira mundial portant el seu humor a diferents escenaris. Explicaven que, a
Finlàndia, la gent no reia, només aplaudia tímidament: mentre feien la seva
primera representació allà, estaven patint, dalt de l'escenari, convençuts que
el seu espectacle no els feia cap gràcia, potser no l'entenien, potser els
ofenia... La crítica periodística els va deixar pels núvols. Simplement, la
seva expressivitat cultural és diferent de la llatina, a la que estaven més
acostumats. Un altre fenomen tristament curiós, va succeir durant la guerra del
Vietnam: el personal sanitari internacional va constatar que els nens petits no
sabien somriure... Ningú somreia: no
n'havien après...
Més enllà de la influència
cultural, està la família. Hi ha una mena de codi, no escrit, que ens ensenya
la família. Els petits observen als seus familiars i els imiten. En una família
molt alegre, que sempre riuen, els nens aprenen a riure. Els pares porucs
transmeten les seves pors als fills. Els pares que estan perpètuament enrabiats
o es barallen a crits, ensenyen a expressar la ràbia com a sentiment habitual
als fills. Serà cap a l'adolescència, quan la persona es desmarca de la família
i coneix altres maneres de viure, que prendrà consciència que hi ha altres
maneres de sentir i expressar, i decidirà quina adopta. Però no sempre és així:
els patrons de comportament tendeixen a repetir-se d'una generació a una altra.
Estan gravats a l'inconscient. Cal prendre'n consciència per poder
canviar-los...
Però, hi ha sentiments
prohibits? Què són?
Recordo una família, que
havia perdut diversos familiars durant la guerra civil. La mare estava de dol.
Continuava de dol, després de molts anys. No es permetia celebracions, no reia
mai. D'alguna manera, es creia en l'obligació de “venerar” o “dignificar” la
memòria dels seus difunts, injustament assassinats. I ho va transmetre als
fills. Jo vaig conèixer a la filla, ja d'adulta, que era una persona d'aspecte
seriós i formal. Amb els acudits, esbossava un tímid somriure. A les festes mai
ballava. Després d'un treball terapèutic, va arribar a la conclusió que no
tenia permís per manifestar l'alegria. A casa seva es considerava una falta de
respecte cap als avantpassats difunts. No recordava que ningú li hagués dit,
simplement, quan de petita reia o ballava, la mare li clavava una mirada severa
i reprovadora. En va tenir prou amb unes poques d'aquestes mirades per aprendre
que estava fent alguna cosa “mal feta”. Aquest aprenentatge es va quedar
arrelat en el seu inconscient per sempre. Era una persona seriosa i formal, i
no sabia per què fins que ho va poder treballar i es va alliberar de la
prohibició parental. Com no podia ser d'una altra manera, va triar un marit
seriós i formal. No hagués suportat estar al costat d'una persona alegre i
ballarina...
Igual com es prohibeix
l'alegria, també hi ha famílies que prohibeixen plorar o manifestar por, perquè
es considera una debilitat. “No ploris, que fas el ridícul”, “Sembles un nen
petit”. O les burles a la por: “de què tens por? Sembles babau”... etc.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada