A banda de la crítica
externa i la multiplicitat d'opinions respecte a l'educació dels fills, dels
quals parlava al darrer article, un dels principals problemes al que
s'enfronten els pares i mares és la falta de temps i/o energia.
Els nens són omnipresents.
Estan “en actiu” les 24 hores. Les seves necessitats són prioritàries, passen
per davant de qualsevol altra necessitat. “Si tinc son i el nen plora, m'aixeco
i l'atenc. Si tinc gana i el nen també, primer menja ell.” Quan són nadons,
està clar que hem d'atendre les seves necessitats. Però quan van creixent,
també molts cops s'erigeixen com a “centre de l'univers” i demanen atenció
constant.
Els horaris dels nens són
motiu freqüent de discussió a la parella. Hi ha qui posa als nens a dormir per
poder sopar tranquil·lament. Hi ha qui ho vol compartir tot, totes les hores i
les activitats familiars amb els menuts. I aquí entra en joc l'estil personal
de cadascú i les seves prioritats. Però és molt fàcil caure en el parany
d'oblidar-nos de nosaltres, de les nostres necessitats. No hem d'oblidar, que a
més de pares, som persones adultes, amb les nostres pròpies necessitats,
d'espai, d'activitats no compatibles amb els nens, de descans i desconnexió, de
poder tenir converses amb altres adults... Si deixem que els nens siguin el
centre de la nostra vida, què passa amb la resta del món que ens envolta?
Avui en dia, a més, cada cop
hi ha més fills únics i, freqüentment, es converteixen en el centre d'atenció
absolut. I això, tard o d'hora, passa factura.
Encara hi ha parelles que
tenen fills pensant que així arreglaran els seus problemes, que tenir un fill
els unirà...: Res més allunyat de la realitat. La parella acostuma a ser
l'àmbit de la nostra vida que queda més afectat quan tenim fills. Sovint em
trobo a la consulta amb parelles que s'han oblidat que tenen parella (valgui la
redundància) des que són pares. Treballen, han d'atendre una casa que està molt
més desendreçada i bruta, han d'atendre els nens i totes les seves activitats
(banys, menjars especials, malalties, vigilància constant, i més tard
activitats extraescolars, deures,...) i a més, han de trobar un espai per a
ells i per a la parella. Quan el nen, per fi, s'adorm, estan tant cansats que
s'adormen al sofà. Les relacions sexuals es van espaiant o fins i tot desapareixen.
No tenen ganes de sortir, ja no queden amb els amics... els solters es cansen
de sentir parlar només del nen. Si queden amb gent que té nens, es queda amb
els nens. I si no, el tema de conversa gira al voltant d’ells...; sempre, d'una
manera o una altra, són el centre d'atenció.
Cal afegir el tema logístic:
què en faig dels nens? Puc comptar amb els avis? Amics? Oncles? Pago un cangur?
Vaig conèixer a una parella que deixava els nens a casa dels avis, amb l'excusa
d'anar a comprar sense els nens, per poder tornar a casa seva i tenir relacions
sexuals amb tranquil·litat...
És important replantejar-se
el tema de les pròpies necessitats. Encara que costi acostumar-s'hi, cal deixar
de tant en tant els nens amb algú i marxar sols. Oblidar-se'n per una estona,
intentar que la conversa no giri al voltant dels nens i tornar a ser parella,
retornar al passat, quan els nens no hi eren i l’un vivia per l'altre... Una de
les recomanacions de les teràpies de parella és establir un dia a la setmana
per sortir, obligatòriament (perquè si no el cansament i la mandra acaben
boicotejant la sortida) i anar al cinema, a sopar, a ballar... on sigui. Cal
retrobar-nos amb la parella abans no sigui massa tard.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada