És indiscutible que la
mater-paternitat és una de les experiències més boniques, enriquidores de la
nostra vida. Però no tot són flors i violes: els que ho van passar fa molt de
temps, com els avis, ja no ho recorden. Els que no tenen nens, veritablement no
ho saben. Només els que ho estan vivint, dia a dia, saben fins quin punt et
canvia la vida el fet de tenir un fill.
Sovint em trobo a la
consulta amb persones que tenen fills i filles petits. Les queixes són
reiterades, en molts sentits: manca de temps per a un mateix, manca de temps i
energia per dedicar a la parella, conflictes de parella a conseqüència dels
fills... i, sobre tot, la incomprensió que reben al seu voltant respecte a les
seves queixes.
Està molt mal vist
queixar-se dels fills: són tan bufons!!! no haver-los tingut!! què et pensaves?!!
Oh, clar, això se t'ha acabat (i allò, i lo altre...)
Els avis generalment no
recorden els detalls de quan tenien els fills petits. Probablement l'àvia era
mestressa de casa i no feia res més. No tenia estudis, no aspirava a tornar a
treballar fora de casa. No tenia cap afició que no fos fer punt de mitja. Només
es dedicava a la casa, als fills i al marit. I és clar, recorda que ella sola
en va criar 2, o 3, o 4... i que anaven nets, eren molt educats i la casa
sempre estava lluent. Com pot ser que les joves d'ara es queixin tant i tinguin
la casa tan bruta?
Per començar, les joves
d'ara, probablement treballen fora de casa, sigui a temps complet o parcial, i
han de compaginar això amb la feina de la casa i la cura dels nens. Cada cop hi
ha més homes mentalitzats que tot això és feina de dos, però encara n'hi ha
molts que no ho estan: col·laboren de manera puntual en alguna tasca, i ja “han
complert”.
D'altra banda, la nostra
generació es va criar dins d'un parc de fusta o de plàstic. No s'agafava els
nens a braços (perquè no s'acostumessin). Això ja s'ha demostrat sobradament
que ha creat una generació afectada d'inseguretats i carències afectives. No
obstant això, els avis segueixen repetint la cantarella de “no l'agafis que el
malcries”. Els pares d'ara es preocupen que
el nen es socialitzi, cal treure'l a que li doni el sol cada dia pel tema de
les vitamines, cal estimular-los, fer-los massatge, portar-los a piscina, jugar
amb ells, portar-los unes hores a la guarderia, però no massa, perquè si no
sembla que els abandones... Em passo la vida veient a mares (i pares) esgotats,
que no mengen ni descansen prou per tal de passar més temps amb el seu nen o
nena.
Tothom en sap més que els
pares de criar els nens. Especialment la gent que no en té: aquests són els més
experts. Ells no ho farien de cap manera tan malament com ho fas tu. És que no
en saps: ells, quan en tinguin un, no el malcriaran, el portaran a tot arreu i
el seu nen s'estarà quiet i assegut i no molestarà a ningú, no pas com el teu,
que no el saps educar.
L'àvia diu que no l'agafi,
que es malcria. Els psicòlegs diuen que no el deixi plorar, que es traumatitza.
L’educadora de la guarderia diu que el sobreprotegeixo. Em passo el dia al
pediatra: sempre està amb mocs, i això és perquè no el cuido prou bé. Aquella
revista de l'altre dia deia com és d'important passar temps amb ells i
estimular-los. I els amics que no tenen fills, diuen que no sóc la mateixa des que
vaig tenir el nen... que com he canviat. Que no em capfiqui tant, que també
creixen sense estar-los tant a sobre...
I els pares estan
desbordats, esgotats, no tenen un minut per a ells i menys encara per a la
parella, a més sempre pensen que ho fa malament, facin el que facin. I se
senten culpables, molt culpables, de queixar-se. Després de tot, la
mater-paternitat és lo millor de la vida...
Telf.: 605 52 52 81
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada