Continuant amb els jocs de
poder que exploten la necessitat (o suposada necessitat) de posseir alguna cosa
que l'altre té, estan els típics jocs del “venedor de pisos” (o de cotxes,
etc.): “és l'últim que em queda, hi ha llista d'espera, ho agafes o ho
deixes...” Consisteix en pressionar a l'altre perquè es decideixi ràpidament, perquè
si no ho fa, no hi haurà més oportunitats.
Una altra variació d'aquest
tipus de joc és “ara o mai” (com si s'hagués d'acabar la vida al planeta i no
hi hagués més oportunitats). Pretén forçar a l'altre a decidir-se per alguna
cosa sense donar-li la oportunitat de reflexionar amb calma.
En el terreny de les
relacions sentimentals, ens trobem amb “m'estimes o deixa'm” (si no m'estimes
de la manera que jo vull -o fas el que jo vull- deixa'm -ja ports marxar-).
També l'amenaça de “dimissió” (doncs si no es fa el que jo vull, me'n vaig),
que també s'utilitza en el terreny laboral, en associacions, etc. I “si te'n
vas, no tornis”, que seria quelcom com “ni se t'acudeixi marxar, que no hi
haurà més oportunitats”.
La base comuna a tots
aquests jocs és forçar a decidir alguna cosa en base a la suposada carència (no
hi haurà més oportunitats).
Com contrarestar aquests
jocs? Lo
primer és “desistir de la mercaderia”, és a dir, no cedir a la pressió, sempre
i quan allò que estigui en joc no sigui una cosa vital. (Per exemple, si el
nostre cap ens diu “o vostè ve a treballar diumenge o dilluns no cal que
torni), difícilment prescindirem de la nostra feina). Podrem prescindir de la
mercaderia quan aquesta consisteixi en tenir raó o tenir estima o amor d'algú
(l'amor no és negociable). En el cas de les coses materials, valorem si
realment necessitem tant la mercaderia, o si ens podem arriscar a perdre l’oportunitat
perquè n’hi haurà més en un altre lloc, o més endavant.
És important que perdem
la por a perdre. Que guanyar o perdre no es converteixi en moneda de canvi
a l'hora de prendre una decisió. Tenim dret a prendre'ns el nostre temps per pensar
i decidir.
Per últim, la negociació
oberta serà possible quan les dues parts actuïn des de la sinceritat i la
transparència, quan estiguin disposades a deixar de manipular.
Un altre tipus de jocs de
poder són els que utilitzen la intimidació: exploten la por o la culpa de
l'altre.
La posició física respecte a
l'altre s'utilitza molt en negociacions polítiques i d'empresa. D'aquí que, es
revisin els termes de les entrevistes o els “cara a cara” abans que es facin.
Per exemple, la vestimenta, una gran taula enmig dels dos negociadors, un
despatx molt luxós, seure d'esquenes a una finestra amb un fons panoràmic,
tenir la cara a contrallum, arribar tard a la cita, agafar el telèfon enmig
d'una conversa, situar-se físicament en un plànol més alt, en un silló més gran
o luxós, sortir de la vista de l'adversari (situar-se a la seva esquena), etc.
Són estratègies psicològiques per demostrar la superioritat sobre l'altra
persona i intimidar-la.
Canviar la nostra posició
física amb respecte a l'altre ens pot ajudar a sentir-nos “d'igual a igual”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada