L'article d'avui no és meu. És d'una noia que es diu Marta Valencia Padilla, Educadora Social, que va escriure això com a complement d'un estudi sobre l'Alzheimer. En aquest escrit, ella explica la seva vivència personal amb la malatia, que patia el seu avi. Em sembla un escrit preciós que, amb el permís de l'autora, vull compartir:
En aquest petit escrit, m'agradaria convidar-vos
a reflexionar sobre el procés d'acceptació de l'Alzheimer. Aquesta malaltia fa
uns anys que està present a la meva família, i el cert és que, a l'igual que el
meu avi que és l'afectat, la família també hem anat passant per diferents
fases. Sobre tot en allò que es refereix al grau d'acceptació d'aquesta
situació: fases que mantenen una evolució circular, segons anessin succeint les
circumstàncies i successives ratxes.
Quan coneixes la
noticia, s'obre davant teu un abisme: Què passarà ara? I a això segueix, com em
dirigiré ara a l'afectat? Què haig de dir o fer? Ha de ser molt dur el període
en què ets conscient que pateixes una malaltia neuro-degenerativa; t'ha tocat
escriure una novel·la de la qual, abans d'acabar el primer capítol, ja en
coneixes el seu desenllaç final.
Aquesta és una cosa que
veig clara ara: la millor medicina és
mantenir la calma, ser comprensius i sobre tot evitar caure en lamentacions
contínues i retrets, doncs la persona no s'ha absentat encara i necessita TOT
el nostre recolzament. Fàcil plasmar-ho en línies, però dur de portar-ho a la
pràctica.
En les primeres fases, sobre tot si no ets
cuidador de la persona, és més fàcil justificar oblits i algunes sortides
incoherents. Doncs a tots ens costa acceptar aquesta nova realitat i al
començament tendim inclús a negar-ho, cosa que també els passa a ells.
Però després, a mesura que
l'afectat va fent-se absent i oblidant els seus éssers estimats, tinc la
sensació de què comences a fer un dol per la persona. Aquesta és una cosa que
encara avui m'inquieta. Com puc sentir-me així si la persona està encara
present? Pot formar part del procés d'acceptació de la nova identitat de
l'altre?
Ara no ens comuniquem
mitjançant raonaments, sinó per estímuls: carícies, afecte, entonació...
elements supeditats al seu estat anímic i també al nostre. Ja que no sempre
t'acompanyen la força i el coratge, també trontollem, perquè com a familiars
tendim a sentir-nos ferits i impotents.
Al veure el film “El
fill de la núvia” vaig meditar sobre això. Quan els records que ens vinculen a
ells marxen, també ho fa el nostre vincle personal? O iniciem un nou tipus de
relació?
Després de gairebé dos anys i mig de malaltia, el
meu avi ha marxat deixant una estela molt gran rere seu. M'entristeix la seva
pèrdua, però em reconforta el consol de creure que ell sabia que nosaltres
estàvem al seu costat. Potser, no sabia si jo era la seva neta, la seva dona o
la seva germana... potser tampoc l'importava no conèixer quin tipus de
consanguinitat manteníem: el cert és que sabia que ens estimava i encara quan
estava al llit amb la mirada perduda, s'alegrava de veure'ns, ens acaronava com
no ho feia amb cap altre visitant.
La nostra olor, carícies, veu... i ja al final
xiuxiueig per a ell no eren desconeguts. Una ATS em va fer un comentari que
m'acompanyarà sempre: l'amor supera totes les barreres i això és impossible que
s'esborri, que es deixi de percebre.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada