Qui té un amic té un tresor

Ja des de l'antiguitat, els grecs deien que som “animals socials”. L'ésser humà necessita dels altres: a nivell pràctic, per compartir les tasques, intercanviar productes, repartir les feines, defensar-se els uns als altres, etc. A un nivell més emocional -que és del què vull parlar- per donar-se suport i estimació.


Tots necessitem, en una major o menor mesura, sentir-nos acceptats pels altres, sentir que pertanyem a un grup o comunitat, sentir-nos valorats i estimats. Aquí entren en joc les necessitats individuals: hi ha persones que són més independents, els agrada més fer coses soles, tot i què també necessiten sentir que pertanyen al grup, i n'hi ha que necessiten més al grup. I n'hi ha que supediten massa les seves decisions, fins i tot la seva autoestima a l’opinió dels altres.

Però vull parlar de les relacions més personals, de l'amistat. Es diu que els amics “de veritat” es compten amb els dits de la mà. De coneguts, en podem tenir molts. Però què és i quina funció té un amic íntim?

L'amic o amiga “íntim” és aquell amb el què tenim una afinitat especial, aquell a qui li confiem els nostres secrets més íntims, les nostres inquietuds més vitals i els nostres sentiments més profunds. Normalment confiem només en 3 o 4 persones, com a molt, a aquest nivell d'intimitat.
Perquè es doni aquest grau de comunicació profunda, cal tenir les condicions adients. En una reunió de 8 o 10 persones, generalment es parlarà de temes més “externs”, més comunitaris: política, futbol, fins i tot filosofia de la vida, però sense entrar gaire en el terreny personal. Acostumen a ser converses més trivials, més lúdiques i divertides. No tan profundes.
És quan quedem a soles amb un amic o dos, que ens atrevim a explicar com ens sentim i quines coses ens inquieten més. Encara que no es verbalitzi, es dona per suposat que l'amic guardarà com a secretes les intimitats que jo li explico.

Però hi ha persones què es queden ancorats al concepte “adolescent” de l'amic incondicional: “l'amic íntim ha d'estar disposat a escoltar-nos i a ajudar-nos sempre que ho necessitem, a qualsevol hora o dia”. I aquí és on es corre el perill de traspassar els límits de l'altre, o sentir-se frustrat. Cal considerar sempre que, per més que li haguem explicat les nostres intimitats a l'altra persona, per més que hi confiem, l'amic segueix tenint el dret a dir que no a una demanda nostra. L’amistat no obliga a res. És un sentiment que es comparteix, de manera voluntària, sense cap obligació. I aquest és un tema que em trobo sovint a la teràpia: d'una banda, la persona que se sent obligada a atendre les demandes de l'amic o amiga, que no sap o no pot dir que no, que se sent fins i tot aclaparat pels problemes de l'altre i no sap com dir-li sense fer-li mal. De l'altra, la persona que esperava una incondicionalitat sense límits, i se sent frustrada i deixada de banda perquè l'amic o amiga li ha dit que no, perquè tenia d’altres prioritats en un moment donat i no podia atendre les seves demandes.

L'amistat des d'un punt de vista adult és una font de reforços positius, d'afecte, tant necessari per a l'ésser humà, una “orella que ens escolta” i una persona a qui li podem demanar el seu ajut -sempre respectant el seu dret a dir que no-. També és la persona que ens farà una crítica constructiva quan calgui fer-la, ens dirà sempre la veritat, encara que no ens agradi sentir-la. Podem aprendre molt i ens podem enriquir mútuament amb els nostres amics.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada