Què és l'amor

Són molts els autors que han parlat de l'amor i les seves diferents manifestacions.

Erich Fromm, psicòleg i filòsof alemany, va escriure el seu famós llibre “L'art d'estimar”. Fromm defensa que l'amor és la resposta al problema de l'existència humana, doncs soluciona el fet de la separació i la soledat. Distingeix entre 4 tipus d'amor: l'amor dels pares, l’amor a un mateix, l'amor eròtic i l'amor a Déu. Per a ell, les claus d'un amor madur són: la cura de l'altre, el respecte, el coneixement i la responsabilitat.

Aquest autor, que era jueu, marxista i comunista, relaciona la societat capitalista amb l'amor: d'alguna manera, aquesta societat dificulta la existència de l'amor madur, creant individus frustrats que són més fàcils de ser explotats.


Un autor molt poc conegut, el xilè Darío Salas -i poc estudiat per les seves activitats esotèriques i sectàries-, va fer un profund estudi sobre l'amor. En el seu llibre “La ciència de l’amor”, distingeix entre l'amor sa i l'amor que ell anomena “l'amor satànic”. En ell enumera les diferents formes en què l'amor deixa de ser sa: El matrimoni com a ancoratge i meta, no entregar-se, el narcisisme, la gelosia, el “vampirisme”, la simbiosi, la recerca compulsiva del plaer sexual, el masclisme i el matriarquisme, l'enfoc reproductiu, els substituts socials de l'amor, les obligacions artificials, són alguns dels aspectes que tracta Salas.

Un autor molt més conegut, Paulo Coelho, al seu llibre “El peregrí de Compostela: diari d’un mag”, descriu tres tipus d'amor: Philos, Eros i Agape.
Philos és l'amor sota la forma d'amistat. És allò que uneix a les persones, o a una persona amb una afició: filosofia, per exemple, és “amor a la saviesa”. Eros és l'amor en el sentit més ampli, és un amor que creix, es desenvolupa, uneix. Perdura en el temps. És un sentiment. Es pot manifestar de moltes maneres, cada persona ho viu de manera diferent. Agape és la passió, “l'amor que devora”. És una emoció forta i breu. Si dura massa, acaba ofegant a les persones.

Una de les descripcions que més m'agrada sobre l'amor és la del psiquiatra argentí Jorge Bucay. En el seu llibre “Estimar-se amb els ulls oberts”, distingeix entre “estimar” i “enamorar-se”. Al començament d'una relació, hi ha un període de passió en el què es barreja molt allò que jo imagino o projecto en aquella persona. D'alguna manera “col·loco” en l'altre persona el meu ideal de parella, veig allò que vull veure. Però què passa quan, després d'un temps, l'altre es comença a mostrar com és realment, i això no coincideix amb el meu ideal? Aquí és on comencen els conflictes. L'altre persona no és com jo pensava. En aquest moment, és on cal decidir si la persona real que està davant nostre ens agrada tal i com és, si estem disposats a acceptar-la, fins i tot amb les coses que no ens agraden d'ella. La parella ideal no existeix. No hi ha una persona que compleixi totes i cadascuna de les nostres expectatives. I si existís, seria molt avorrit.
En paraules del propi Bucay, “es gracioso esuchar a los que abandonan su estado pasional y creen que el otro ha cambiado, que ya no es el mismo, cuando en realidad sólo han cambiado los ojos con los que miran. Uno descubre las diferencias y éstas desembocan en confrontación”. “Hay que buscar las diferencias e intentar unirse a través de ellas. No como antes, que nos unían sólo las semejanzas”. “Enamorarse es amar las coincidencias, y amar, enamorarse de las diferencias”.

En el moment en què acceptem les diferències, comença veritablement l'amor.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada