Continuem veient les diferents etapes en la relació de
parella. Ens vam quedar a la tercera etapa, la diferenciació de les dues
persones i la negociació dels diferents aspectes que envolten la parella.
Caldrà treballar també la fidelitat i la confiança,
definir els termes que son vàlids per als dos: en aquest aspecte, hi ha
parelles més obertes i n’hi ha de més tancades. Cal definir fins a on es pot
arribar i quins límits no s’han de traspassar, i això ho ha d’acordar cada
parella a la seva mida, buscant un punt en comú. Sovint em trobo amb persones
que viuen aquest punt (fidelitat i confiança) amb gran angoixa, en funció de
les seves experiències passades. En aquest cas, cal separar les nostres pors de
la persona que tenim la davant. Tothom es mereix un vot de confiança, i més si
és la nostra parella.
També cal fer un exercici molt important, que és l’acceptació.
Cal acceptar que l’altra persona no és perfecte ni està en aquest món per omplir
totes les meves necessitats i expectatives. Aquí entren en joc les mancances i
carències de cadascú, les experiències de la nostra infantesa. Sovint es confon
el rol que ha d'exercir la nostra parella, s'espera que sigui omnipresent en la
nostra vida, que endevini totes les nostres necessitats i estats d'ànim i faci
exactament allò que esperem d'ell o ella, com si es tractés de la relació d'una
mare amb el seu nadó.
Una altra cosa que sovint em trobo, i no només en les relacions
de parella sinó també amb les amistats, família, etc., és que se li atribueixen
a l'altre “dots endevinatòries”, és a dir, “ell o ella ja sap com estic, ja ha
de saber com em sento, ja ha de saber què necessito”...
Si l'altre no té una
bola de vidre, és possible que no s'adoni de tot això. L'actitud racional i
lògica és comunicar com estem i demanar allò que necessitem de
l'altre, sempre tenint en compte els límits de l'altre persona, és a dir,
respectant que l'altre té el dret a donar-nos o no allò que li demanem. Hi ha
persones que són més empàtiques que d'altres (tenen la capacitat de posar-se a
la pell dels altres i imaginar com se senten). Hi ha persones que no ho són
gens, i no vol dir pas que no ens estimin o no els importem. Simplement, no tenen
aquesta capacitat. Tot això, com els altres temes, es resol parlant, demanant,
acceptant, respectant, negociant...
Hi ha diversos temes que acostumen a ser font de
conflicte en les parelles i que caldrà anar treballant: què es fa amb el temps de
lleure, aficions, caps de setmana, vacances, etc. La qüestió econòmica, com
s'administren els diners, qui ho fa, en què s'han de gastar (cadascú té el seu
propi estil, hi ha qui és més estalviador, cada persona gasta més diners en una
cosa o una altra segons les seves preferències). La relació amb les famílies,
les celebracions familiars, els amics propis i de l'altre, la sexualitat:
diferències de ritme, necessitat, preferències...
Tot això requereix diàleg, acceptació, tolerància i
temps. Enamorar-se és molt fàcil. Construir una relació de parella sòlida i
duradora és una obra d'enginyeria.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada