Les crisis de parella (3)

Continuem veient les diferents etapes en la relació de parella. Ens vam quedar a la tercera etapa, la diferenciació de les dues persones i la negociació dels diferents aspectes que envolten la parella.

Caldrà treballar també la fidelitat i la confiança, definir els termes que son vàlids per als dos: en aquest aspecte, hi ha parelles més obertes i n’hi ha de més tancades. Cal definir fins a on es pot arribar i quins límits no s’han de traspassar, i això ho ha d’acordar cada parella a la seva mida, buscant un punt en comú. Sovint em trobo amb persones que viuen aquest punt (fidelitat i confiança) amb gran angoixa, en funció de les seves experiències passades. En aquest cas, cal separar les nostres pors de la persona que tenim la davant. Tothom es mereix un vot de confiança, i més si és la nostra parella.

També cal fer un exercici molt important, que és l’acceptació. Cal acceptar que l’altra persona no és perfecte ni està en aquest món per omplir totes les meves necessitats i expectatives. Aquí entren en joc les mancances i carències de cadascú, les experiències de la nostra infantesa. Sovint es confon el rol que ha d'exercir la nostra parella, s'espera que sigui omnipresent en la nostra vida, que endevini totes les nostres necessitats i estats d'ànim i faci exactament allò que esperem d'ell o ella, com si es tractés de la relació d'una mare amb el seu nadó.

Una altra cosa que sovint em trobo, i no només en les relacions de parella sinó també amb les amistats, família, etc., és que se li atribueixen a l'altre “dots endevinatòries”, és a dir, “ell o ella ja sap com estic, ja ha de saber com em sento, ja ha de saber què necessito”... 
Si l'altre no té una bola de vidre, és possible que no s'adoni de tot això. L'actitud racional i lògica és comunicar com estem i demanar allò que necessitem de l'altre, sempre tenint en compte els límits de l'altre persona, és a dir, respectant que l'altre té el dret a donar-nos o no allò que li demanem. Hi ha persones que són més empàtiques que d'altres (tenen la capacitat de posar-se a la pell dels altres i imaginar com se senten). Hi ha persones que no ho són gens, i no vol dir pas que no ens estimin o no els importem. Simplement, no tenen aquesta capacitat. Tot això, com els altres temes, es resol parlant, demanant, acceptant, respectant, negociant...

Hi ha diversos temes que acostumen a ser font de conflicte en les parelles i que caldrà anar treballant: què es fa amb el temps de lleure, aficions, caps de setmana, vacances, etc. La qüestió econòmica, com s'administren els diners, qui ho fa, en què s'han de gastar (cadascú té el seu propi estil, hi ha qui és més estalviador, cada persona gasta més diners en una cosa o una altra segons les seves preferències). La relació amb les famílies, les celebracions familiars, els amics propis i de l'altre, la sexualitat: diferències de ritme, necessitat, preferències...

Tot això requereix diàleg, acceptació, tolerància i temps. Enamorar-se és molt fàcil. Construir una relació de parella sòlida i duradora és una obra d'enginyeria.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada