Quan el nen o la nena són petits, no tenen prou
informació del món. Es basen en l’observació de les reaccions dels pares per
saber quan hi ha un perill. Escolten les advertències d'aquests, i les creuen
fil per randa. D'això en diem “empassar-se la informació sense mastegar-la”.
Si observem els cadells dels animals, comprovarem que aprenen
per imitació de les mares (o pares). Els antílops i herbívors en general,
aprenen a saber quan hi ha un perill imitant a la mare. D'una manera similar,
el nadó observa les reaccions dels pares i “aprèn” de les seves pors.
A mesura que el nen guanya en autonomia, va rebent
missatges verbals i no verbals que l'adverteixen del perill: aprèn a creuar un
carrer, a anar sol a comprar, a quedar-se sol a casa i a no obrir la porta als
estranys, etc.
Però, què passa quan hi ha un pare o mare excessivament
ansiós? D'aquells que, el fill té 20 anys i encara li recorda cada dia que ha
de travessar pel semàfor...
Sovint em trobo a la consulta amb persones que viuen
limitades per culpa de les seves pors. Acostumen a ser pors irracionals, a
perills imaginaris, a “per si de cas”. Persones que no poden sortir soles de
nit (per por a què els passi “alguna cosa”), no anirien mai de viatge soles, no
poden dormir en una casa si no hi ha algú més, etc. Invariablement, darrere
d'aquestes persones, acostuma a haver-hi un pare o mare molt ansiós, d'aquells
“patidors”, que estaven desperts esperant que els fills tornessin a casa, que
pateixen per tot. Els fills i filles, d'alguna manera, introdueixen a dins seu
aquesta sensació de “perill”, que els pot passar alguna cosa desconeguda i
incontrolable. Aquesta por, irracional, al perill potencial, va limitant a la
persona, que, sense adonar-se, va reduint el seu marc d'acció, deixa de sortir
de nit, deixa de fer coses sola, creu necessitar la companyia d'algú altre per
a fer les coses, etc.
Es difícil desfer aquest mecanisme. Primerament, haurem
de prendre consciència de quines són les nostres limitacions, i quin és el
missatge que hi ha al darrere: per exemple, “no puc arribar a casa més tard de
les 10”. La meva mare, si arribava tard, estava desfeta dels nervis,
m'esbroncava, em feia sentir culpable del seu patiment, etc.
En segon lloc, valorem quin és el perill real. És a
dir, quanta gent surt de nit, de manera habitual, i no els passa res de res.
Potser no és recomanable passejar per segons quins barris de nit, però,
probablement, al meu barri, als meus veïns que treballen fins tard, o els
agrada la “sessió golfa” del cinema, no els ha passat mai res. Demanem
informació real per confrontar les nostres “creences”, per veure si tenen un
fonament real o no. A partir d'aquí, provem, assagem, i aprenguem de la nostra
pròpia experiència. Sempre hi ha perills potencials, fins i tot quedant-nos
tancats a casa, però cal valorar les probabilitats de què passi allò que temem.
La majoria dels atracaments i robatoris, acostumen a ser de dia, per exemple.
Això és extensiu a la por als gossos, (els gossos no es
dediquen a anar mossegant a la gent pel carrer), a les agressions sexuals (la immensa
majoria de la població no ho faria mai), per posar alguns dels exemples més
freqüents.
En resum, analitzem, des del nostre raonament, quina
part de perill real hi ha i quina part prové de l'ansietat excessiva transmesa
per part dels nostres pares.
Telf.:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada