Al llarg de la vida són moltes les
circumstàncies en què ens hem d'acomiadar de persones, coses i situacions. La
mort d'algú proper és potser la més evident, però n'hi ha moltes altres: una
separació de parella, barallar-nos amb un familiar o amic, marxar a viure a un
altre lloc... i també els canvis de casa, d'escola, de feina, etc. suposen
acomiadar-se d'una situació, un lloc, unes persones, una rutina...
En qualsevol d'aquestes
situacions, passem pel que coneixem com a procés de dol. Evidentment no serà el
mateix acomiadar-se d'una persona que ens ha deixat per sempre, que d'una casa
o escola. Però el procés pel què passem és el mateix.
Tothom acompanya a la persona que
ha perdut un ésser estimat, tothom sap que està passant per un procés dolorós i
difícil, però molts cops passem per alt el dolor que significa perdre una
feina, haver d'emigrar, barallar-se amb un amic o acabar els estudis i saber
que no tornaràs a l'escola en la què has passat uns anys de la teva vida.
És important ser conscients del
nostre dolor i respectar-lo. Molts cops neguem els nostres sentiments negatius
de dolor, tristesa, etc. perquè pensem que no ens entendran, o que estan mal
vistos, o que “no toca” estar trist perquè hem acabat una etapa de la vida.
Però si prenem consciència del procés que estem vivint i ens donem el permís
per viure la tristesa, la ràbia, etc. i ens respectem un temps de dol, serà
molt més fàcil “encaixar” el canvi i acceptar la nova situació.
Les etapes d'un procés de dol son
5. Normalment, les persones van passant per aquestes etapes de manera
espontània, i triguen més o menys temps en passar-les, depenent de la
personalitat de cadascú i de la gravetat de la pèrdua. Alguns cops, ens quedem
“encallats” en una d'aquestes etapes, i podem necessitar l'ajut d'un
professional per superar-ho i continuar endavant.
1. Acceptació dels fets: És
freqüent passar per una etapa de negació, de no acceptació de la pèrdua. Com més
propera, dolorosa i injusta sigui, més ens costarà d'acceptar. Davant la mort,
s'accepta com a “llei de vida” que marxi una persona gran, i serà molt més
difícil encaixar la mort d'algú jove o d'un nen. Una malaltia llarga, amb
patiment per a la persona, ens farà acceptar millor la mort, que en un accident
sobtat. Molts cops preveiem el final d'una etapa (quan estem acabant la
formació acadèmica o veiem que una relació de parella no funciona, per exemple),
i tenim temps per anar-nos preparant per al final.
Els finals “sobtats” són més difícils
d'acceptar. Hi ha casos extrems, en els quals la persona es pot passar anys
negant la realitat, per exemple, en una separació de parella. La persona
s'aferra a la fantasia de que “no passa res”, o “és un refredament temporal de
la relació”. El problema d'aquesta negació és que la persona no avança, no rep
el present per seguir endavant amb la seva vida. O davant d'una mort, hi ha persones que es
passen anys mantenint present a la persona que ha marxat, parlant imaginàriament
amb ella, aferrant-se a coses materials que li recorden aquesta persona, etc.
Això és normal fer-ho durant un temps, però si s'allarga massa, la persona no
rep el present. És una fugida de la realitat.
Telf.: 605 52 52 81
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada