La setmana passada
vèiem els canvis físics que comporta l’adolescència i els complexos que pot
portar associats. Avui parlarem dels principals canvis psicològics.
L’adolescència dura
uns quants anys, des de la pubertat (11-12 anys aproximadament) fins el
principi de la joventut (18-19 aproximadament). Durant aquest llarg període, el
jove haurà d’enfrontar diversos reptes. A més dels canvis físics, es troben
amb:
·
Inici del pensament abstracte,
la capacitat d’imaginar un futur.
·
La sensació de que ningú
l’entén i que el què li passa, només li passa a ell.
·
Sentir-se acceptat pel grup,
la sensació de pertinença.
·
Descobrir “qui sóc”, enmig
dels molts missatges rebuts, tant de part de la família, com de l’escola, els
amics, la societat...
·
Descobriment de la sexualitat,
amb un mateix, amb els altres i la identitat sexual.
·
Presa de decisions ètiques
pròpies (què està bé i què no, independentment dels referents familiars, els
amics...).
·
Aprendre noves formes de
relació com a persona jove, diferents de les del nen.
·
Trobar l’equilibri entre
l’autonomia i la dependència. (Per exemple, vivint amb els pares i depenent
econòmicament d’ells, trobar espais d’autonomia personal a banda de la família).
·
Aprendre a tenir parella.
·
Aprendre a viure sense la
família (emancipar-se), tot i que això, avui en dia, es produeix més tard.
Quan els pares pensem
en un adolescent, hem de pensar que tots aquests canvis són progressius, és un
procés llarg, amb anades i vingudes. Hem d’estar preparats pels canvis, però
tampoc ens arribaran de cop. També hem de confiar en el nostre fill o filla i
en tot allò que li hem transmès. L’adolescent compta amb una sèrie d’eines, no
està “sol davant del perill”. Les
diverses eines del jove són, entre d’altres:
- Les habilitats personals
per afrontar els reptes.
- La personalitat i
temperament propis.
- La intel·ligència
emocional (com manegar les emocions).
- La capacitat
d’acompanyament de la família.
- El recolzament de l’entorn: amics, altres familiars, escola...
L’adolescent, per més que es mostri desafiant, independent, que sembli que ja no necessita a ningú, en realitat necessita molt l’afecte dels pares, el “saber que hi són”. També necessita reconeixement i valoració en les coses que fa.
Sovint, l’actitud
“contestona” i a cops desagradable del jove, fa que ens apartem, crea un mal
ambient en la relació pares-fills, que cal refer. Cal restablir ponts de diàleg
en moments de tranquil·litat.
La setmana que ve, les
pors i les eines dels pares.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada