Continuant
amb les persones grans, parlarem també de com ha canviat la vida dels nostres
“avis” en una o dues generacions.
Fins fa
una generació o dues, les famílies vivien juntes en la mateixa casa,
especialment en l’àmbit rural. Convivien sota el mateix sostre els més grans,
els joves (fills i filles, gendres, joves) i els més menuts de la família.
Això, d’una banda enriquia la transmissió de les tradicions, els néts gaudien
de la presència i proximitat dels avis, mentre els joves sortien a treballar.
Però també es donava una jerarquia dins l’organització familiar molt diferent a
la que es dóna ara. Els més grans de la casa eren els que manaven. Se’ls solia
parlar de vostè i eren els que prenien les decisions, per damunt dels seus
fills en edat laboral. La seva opinió no només era escoltada i respectada sinó
que es valorava. Tenien un status de consellers de la família. Les àvies eren
les mestresses de casa, i les filles i joves havien d’obeir. Per poder “manar”,
els joves havien d’esperar el seu torn, el de convertir-se en les persones
grans de la casa.
Avui en
dia, això ha canviat molt. En pocs anys,
les nostres persones grans han passat del rol de “patriarques” de la família a
“ignorats”. Els joves prenen les decisions per ells: són els joves qui
decideixen portar-los al centre de dia, ingressar-los en una residència o
posar-los una persona que en tingui cura. Evidentment, el ritme de la vida
moderna, i el fet que sovint tots treballen fora de casa i no els poden cuidar,
ha propiciat aquesta situació, però més enllà de la qüestió “logística” hi ha
un tema més profund. Estem immersos en una cultura que valora allò que és nou,
l’última tecnologia, el darrer aparell electrònic. Un aparell de 5 anys està
absolutament obsolet. I hi ha una tendència a menysprear allò que és vell, que
“no serveix”, que està antiquat o passat de moda. Aquests conceptes es fan
extensius a la gent gran. Avui en dia es tendeix a “aparcar” als avis. La seva
opinió, els seus consells, sovint es consideren antiquats i poc valuosos. Potser cal escoltar-los una mica més, i
pensar que en podem aprendre alguna cosa,
i que són persones que tenen molta experiència de la vida, que han
viscut situacions difícils i que ens poden aportar punts de vista diferents
dels nostres, que ens ajudaran a enriquir-nos com a persones.
D’altra
banda, tot i que sempre hi ha “abismes generacionals”, en les darreres
generacions hi ha hagut canvis socials, de mentalitat i de manera de viure molt
importants: les persones que ara tenen més de 70 anys, van néixer en plena
època franquista, on hi regnava la censura, la moral catòlica era la que
dictava les normes de comportament, les dones havien d’arribar verges al
matrimoni, el divorci no existia, la dona casada no treballava fora de casa,
etc. Hi havia un seguit de normes socials establertes que no es podien saltar:
Un home no entrava a la cuina, ni anava a comprar, ni canviava els bolquers als
nadons. El diumenge es dinava a casa dels avis... Aquestes persones, que s’han
fet grans, han hagut d’adaptar-se a tots aquests canvis, acceptar que les
filles vagin a viure amb la parella sense casar-se, que la jove cobri més que
el fill, que la néta jugui a futbol i que els fills els visitin un cop al mes,
per posar alguns exemples. I aquí entra en joc la capacitat d’adaptació de cada
persona: alguns, amb una mica d’esforç, ho han acceptat. D’altres, no. I es
creen situacions de molta tensió entre avis i joves.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada