Explicaré breument l’origen i la
història de la psicologia, des dels grecs i la psicologia filosòfica, fins a la
psicologia experimental amb el seu inici al segle XIX.
L’estudi de l’ànima o psique: Els
estudis de Psicologia o coneixement de l’ànima (com la van anomenar els grecs)
son tant remots com l’origen de la ciència en general. En l’accepció més
antiga, la Psicologia
existeix des de que la humanitat va començar a fer filosofia i ciència. La Psicologia més general,
anomenada després Psicologia filosòfica es desenvolupa des del segle V a.C.,
com a part de la filosofia, fins als nostres dies, i abasta des dels estudis
dels hel·lènics sobre l’ànima i la famosa tipologia d’Hipòcrates sobre el cos
fins a Kant, precursors d’alguna manera de la Psicologia de la forma,
i fins a molts altres posteriors, passant per Sant Agustí i Sant Tomàs
d’Aquino, etc.
Durant la primera etapa del seu
desenvolupament, la Psicologia forma part de la concepció general de l’Univers.
Només poc a poc aconsegueix precisió, es purifica amb Sant Tomàs d’Aquino i
altres, i es va introduint no sols la observació
sinó també la experimentació (ja en
el segle XIX), fent d’ella una disciplina diferenciada, amb un objecte
delimitat, que s’aborda ja empíricament, de manera experimental i adquireix el status
de ciència.
Tornant als grecs, Sòcrates i Plató van
plantejar el problema del ésser humà i la seva vida anímica. Món sensible i món
intel·ligible eren considerats en termes de llunyania i és precisament l’ànima la que estableix el llaç d’unió
entre l’autèntic ésser i l’enganyós món de lo sensible. Amb Aristòtil es funda
la Psicologia com a ciència filosòfica i
s’arriba a coneixements que romanen vàlids, com poden ser: el problema relatiu
a la manera del coneixement o la distinció entre les vides vegetativa, sensible
i racional. El seu tractat Peri Psichés
(sobre l’ànima) constitueix una veritable investigació científica-natural dels
processos biopsíquics, tot i que, com era inevitable en les especulacions de
l’època, intervinguin elements que no procedeixen de la experiència directa, o
que depenen de una peculiar concepció de l’Univers.
La psicologia es representa en
l’actualitat amb la lletra grega “Psi” i ve de la paraula “psique”, que
significa “ànima”.
Resumiré breument el pensament d’Aristòtil: “Psique” o ànima, s’identifica amb la vida, doncs atribuïm vida a un ésser quan alguns d’aquests processos tenen lloc en ell: raonar, percebre, moviment, moviment vegetatiu, per exemple: respiració, pols, digestió, creixement... Es donen tres nivells de lo anímic: el vegetatiu, el sensorial i el racional. De la percepció i la representació s’origina la tendència, doncs a on hi ha percepció hi ha també plaer i dolor, i a on aquests existeixen es dona necessariament el desig. Els estudis d’Aristòtil influeixen decisivament en la tradició filosòfica posterior. Al traduir-se els seus escrits i comentaris a l’àrab, i d’aquest al llatí medieval, a partir del començament del s. XIII, els estudis psicològics son sintetitzats per autors d’aquest segle.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada