L’estímul ja és important des d’abans de néixer
Una de les necessitats bàsiques del ésser humà és la d’ estímul o sensació.
Abans de néixer, ja rebem informació a través dels nostres sentits: Els moviments de la mare fan un massatge continuat al cos del petit o petita. Aquesta estimulació és molt important en el desenvolupament del sistema nerviós del nen o nena. Cap al sisè mes d’embaràs l’oïda ja és capaç de sentir el batec del cor, els sorolls interns del cos de la mare i fins i tot les veus dels que són més a prop. Més endavant, si el sol il·lumina directament la panxa, distingirà la claredat de la foscor, i sembla ser que el bebè inclús exercita el sentit del gust.
Totes aquestes sensacions i moltes altres, (canvis bioquímics, de temperatura, etc) formen part de l’inici del nostre contacte amb el món .
Ja des de recent nascuts, necessitem el contacte físic i sensorial amb les persones i el món que ens envolta. Una criatura que no rebi carícies, abraçades, etc, que estigui completament aïllada, no es podrà desenvolupar normalment, i si aquesta deprivació s’allarga (sigui per abandonament, per incapacitat dels pares de cuidar-lo, etc,) les conseqüències a mig i llarg termini seran greus.
A mida que el menut o menuda va creixent, a més de la necessitat d’estímul físic, va cobrant importància un altra manera d’ estímul: el reconeixement, o carícia verbal.
Quins tipus de carícies donem als nostres fills i filles?
Qualsevol contacte entre dues persones, tant sigui físic com verbal, gestual o escrit, suposa un intercanvi d’estímuls o carícies. Totes les persones les necessitem i busquem.
En primer lloc, cerquem les carícies incondicionals. Quan li diem al nostre petit o petita “t’estimo” o “ets la personeta més bonica del món”, li estem dient “t’estimo simplement perquè ets tu, per ser com ets”. Però també donem carícies condicionades: són les que es refereixen a alguna cosa que ha fet la persona: “quin dibuix tant bonic has fet”,o “ets una nena o nen molt gran, ja saps escriure el teu nom”.
Tant unes com les altres són necessàries: les carícies incondicionals, perquè es refereixen al fet sol d’existir com a persones, ens reafirmen el nostre dret a ser, i reforcen la nostra auto-estima.
No escatimeu mai en carícies incondicionals, sempre que siguin positives, tant amb els petits, com amb els adults als qui estimeu.
Les carícies condicionals, són el reforç d’ una tasca realitzada. Ajuden al nen o nena a saber que ho han fet bé, i a més és un reconeixement de les seves aptituds. També serveix per augmentar la seguretat amb ell/ella mateix.
Carícies positives, negatives i agressives.
Les carícies positives, són aquelles que fan que la persona se senti bé. (“Aquest jersei t’afavoreix força”).Les negatives, ens fan sentir malament. (“Quin jersei més lleig, et senta fatal”).
Un infant que estigui acostumat a rebre estímuls positius, rebutjarà els que no ho siguin. Pel contrari, quan no es reben prous carícies positives, el nen o nena, buscarà les negatives, inclús les agressives. És el cas dels nens que provoquen a l’adult fins a treure’l de polleguera, i acaben rebent un crit, un insult, o fins i tot una agressió física. Quan això és molt freqüent, cal replantejar-se quin intercanvi de carícies està rebent aquesta criatura. Malauradament, el petit prefereix un insult o una bufetada que l’indiferència per part de l’adult. Això, a petita escala és el que anomenem “cridar l’atenció”. De fet no és més que una demanda de carícies. És el “estigues per mi”.
Els nostres fills i filles també buscaran les carícies condicionals fent allò que ens agrada o el que esperem d’ells, per a obtenir a canvi la nostra aprovació i les nostres carícies. Això té la seva part positiva, si el que esperem d’ell o ella és bo. Però, servirà per a manipular-los a la nostra conveniència, cosa la qual cal tenir en compte.
Què passa amb la llàstima?
Hi ha un tipus d’intercanvi de carícies, que es basa en la llàstima. Cal tenir cura amb expressions com “ai pobret”, “quina llàstima que fa”, etc. Fomenten el desemparament de la persona.
Suposem que el nostre fill o filla arriba de l’escola amb un treball molt difícil per a fer, que suposa un esforç considerable. Si li diem “ai pobre”, en realitat li estem dient “tu no ho podràs fer, no cal que t’hi esforcis”.
Un nen o nena petit que tendeix a demanar les coses somicant, o que sempre es queixa de tot, és possible que estigui rebent freqüents carícies de llàstima. De cara a la seva actitud futura enfront del món, caldria fer una revisió del tipus de reforços que li estem enviant.
Alguns missatges tenen la seva part positiva i la seva de negativa.
Seguint amb l’ exemple del jersei, suposem que, al mateix temps que ens estan dient “quin jersei més maco que portes”, la persona que ens ho diu, està mirant el jersei amb cara de fàstic: què és el que rebem? Evidentment pesarà més la part negativa del missatge (la cara de fàstic és un missatge no verbal molt clar) que la part positiva.
Aplicant això als nostres fills i filles, tinguem en compte dues coses:
D’ una banda, un missatge negatiu, té per mala sort molta més ressonància que un de positiu. Un reforç negatiu, un insult o una agressió fa molt més efecte que deu abraçades.
D’altra banda, el llenguatge verbal s’adquireix bastant després que el nen o nena hagi après a comunicar-se. El nostre petit sap si estem contents , tristos, enfadats, ... només mirant la nostra cara. Es molt difícil enganyar-lo. Suggereixo que no ho intenteu. Si no us agrada el que ha fet, digueu-li.
Però què passa quan fa una cosa malament?
Evidentment se li ha de dir. El més important és com li diem. Anem a suposar que en Joan, que té 4 anys, ha endreçat les seves joguines de qualsevol manera. Nosaltres sabem que ho pot fer molt millor, i que normalment ho fa millor: si li diem “molt bé”, li estem permetent que faci una cosa malament, i a més ho estem reforçant. Això no ajuda el Joan a créixer.
Podem caure en la temptació de renyar-lo i cridar-li molt. Aquí entren en joc molts factors, des de l’hora del dia, si estem més o menys cansats, si hem tingut un bon o mal dia a la feina, i per descomptat, la manera personal d’educar el nostre fill: cadascú té el seu grau de rigidesa i permissivitat. En línies generals, procurem ser sempre positius: Una manera de dir-li podria ser: “M’agrada que recullis les teves joguines, tot i que m’agrada més quan les poses tant ben ordenades”.
Analitzem un altre cas: la Mariona té 6 anys, i acaba de trencar un gerro que ens agradava molt. Pot ser que realment hagi estat sense voler. Val la pena enfadar-nos molt amb ella? Ara, suposem que l’ha trencat jugant a pilota, i li havíem dit un milió de cops que no ho fes. Podem fer-li pagar amb la seva guardiola per que aprengui que les coses tenen un valor, podem renyar-la, o castigar-la. Podem, simplement, anar a buscar l’escombra i el recollidor: La consigna general, seria, que estem en el nostre dret a enfadar-nos, però mai a insultar-la o agredir-la.
En tot cas, no hem de caure mai en el menyspreu o els insults del tipus “mai no fas res ben fet”, “ets una inútil”, no es pot confiar en tu”, etc. Això no ens retornarà el nostre gerro, i pel contrari, estarem fent un mal moral a la nostra filla.
En resum, cal reforçar els nostres fills i filles, tant com a persones, com per les coses que fan. Sempre ho procurarem fer de manera positiva. Cal evitar les carícies negatives, les agressives i les que fomenten la llàstima. Quan més els reforcem de manera positiva, més afirmarem la seva seguretat i auto-estima.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada